Un llibre que als anys 1920 va fornir munició per criticar el colonialisme francès, el Voyage au Congo, d'André Gide, es reedita ara en castellà, a l'editorial Península, amb traducció de Palmira Feixas i un pròleg de Constantino Bértolo, en que s'elogien les indubtables qualitats literàries de l'obra. Aquest llibre té l'origen en el diari d'un viatge que va fer Gide pel Congo el 1926 (el protagonista de l'obra, no ens confonguem, sempre és Gide, no els africans explotats). En aquest trajecte per l'Àfrica Equatorial Francesa, André Gide, un intel·lectual convençut de la superioritat occidental i de la necessitat del colonialisme per salvar a les poblacions de l'Àfrica Negra, va quedar xocat quan va descobrir en què consistia, sobre el terreny, la pràctica del colonialisme, que no tenia res a veure amb la protecció dels autòctons. Després de la publicació de l'obra, alguns sectors de la dreta francesa van posar el crit al cel i van acusar Gide de traïció; l'esquerra, en canvi, va celebrar el text. Però les empreses concessionàries denunciades per Gide mantindrien el control sobre el territori congolès durant alguns anys. I Gide, malgrat tot, mai deixaria d'estar convençut de la necessitat de colonitzar els africans. Aquest text, a la seva època, també tindria ressò a Catalunya (va donar peu, per exemple, a reflexions sobre el colonialisme de Carles Soldevila, com explica Montserrat Bacardí a la seva tesi a l'UAB). Però els catalans no estaven, en aquell moment, especialment interessats en la crítica al colonialisme. Hi havia fins i tot qui reivindicava la necessitat d'un imperialisme català.

La sang

André Gide va emprendre el 1926, amb el seu amant, el cineasta Marc Allégret, un viatge per l'Àfrica Equatorial Francesa que duraria alguns mesos i que els permetria conéixer diversos territoris equatorials. A Viatge al Congo Gide explica el seu viatge per territoris colonials en primera persona, tot i que hi ha qui li atribueix tocs d'autoficció. Ara bé, hi ha ben pocs dubtes del que explica sobre el tracte als habitants del Congo francès, l'actual República del Congo o Congo-Brazzaville: posteriorment seria corroborat per d'altres testimonis i nombrosos estudios. El territori de l'Àfrica Equatorial Francesa, en aquell temps, estava dividit entre una sèrie de companyies privades que s'encarregaven d'explotar el territori sense gairebé cap control oficial. I ho feien tot per maximitzar els seus beneficis. Van imposar una campanya de terror per aconseguir que les poblacions es pleguessin als seus designis, acceptessin els treballs forçats i els oferissin ivori, cautxú i els béns que volien. Gide explica, sense gaires embuts, totes les malifetes del colonialisme: des del nomenament de caps titelles, sense cap representativitat real, fins a les estafes impunes, tot passant per l'altíssima mortalitat en la construcció del tren Congo-Ocean o l'establiment d'uns preus de venda de productes per als blancs molt inferiors als reals (els blancs només pagaven 1 franc per un pollastre que en realitat en valia tres). Però el més contundent de l'obra de Gide, allò que colpeix més profundament al lector, és el relat de la violència aplicada contra els africans: pallisses, treballs forçats, destruccions de pobles, tortures... I a més a més, Gide va constatar que tot això es feia amb el vistiplau de l'administració colonial.

La palla a l'ull aliè i la biga al propi

A principis de segle XX, un gran escàndol va sacsejar Europa. Es van publicar proves que mostraven que el rei Leopold de Bèlgica s'havia enriquit extraordinàriament a base d'explotar despiatadament les poblacions de l'Estat Lliure del Congo (l'actual República Democràtica del Congo), una institució creada, inicialment, per "protegir" els "indígenes". Un dels qui va fer una denúncia més colpidora de les atrocitats del rei belga i els seus homes va ser el novel·lista Joseph Conrad, amb El cor de les tenebres. No en parlava per referències: ell mateix havia treballat al Congo per a una empresa colonial. La denúncia va propiciar que les altres potències colonials critiquessin els abusos del Congo belga fins al punt que Leopold II va haver de deixar la "seva" colònia a l'estat belga, el 1907, a canvi d'una indecent indemnització. L'escàndol congolès va servir perquè França i la Gran Bretanya ocultessin els seus propis escàndols colonials i acusessin el colonialisme del rei belga de ser molt més cruel que els seus propis, que estarien destinats, en teoria, a protegir les poblacions locals. Anys més tard, en la Primera Guerra Mundial i en els anys immediatament posteriors, França i la Gran Bretanya van dur a terme una campanya idèntica contra Alemanya, i així van aconseguir repartir-se, a la fi del conflicte, el seu imperi colonial (Togo, Namíbia, Kamerun, Tanganika...). En el colonialisme, l'autocrítica arribaria molt més tard.

Contra el "mal colonialisme"

André Gide retratava uns negres bàsicament bons: els criats eren servils, les poblacions eren afables, els nens eren juganers... Cal no oblidar que Gide va recórrer milers de quilòmetres en tipoy (llitera), carregat sobre les espatlles dels africans. Gide va denunciar que els europeus no tractaven els autòctons com es mereixien. Però, en canvi, mostrava una gran confiança en la superioritat dels europeus: "Crec que els negres només poden desenvolupar una mica la seva intel·ligència, ja que el seu cervell maldestre i estancat està sotmès a una nit espessa...", deia. De fet, Gide estava disposat a justificar els abusos contra els africans si eren "pel seu bé", però en canvi denunciava la rapacitat d'empreses i funcionaris colonials. En una ocasió va presenciar un procés contra un administrador colonial que havia estat autor de molts abusos. Gide, abans que res, el qualificava de "pobre" i acusava qui l'havia "enviat sense prou formació ni recursos" al Congo. Gide afirmava que l'ús del terror responia a la manca de formació dels administradors i argumentava que això acabava provocant revoltes.

Massa tard

Gide va oferir als seus contemporanis dades molt vàlides sobre el funcionament de la institució colonial, però mai va ser capaç de deslliurar-se de la creença en la innata superioritat occidental ni dels estereotips colonialistes. De fet, va establir una relació completament colonial amb els africans amb qui va creuar-se durant tot el seu viatge. Per això, el missatge d'André Gide era força ambigu. Animava el colonialisme, però alhora en censurava els excessos. Una cosa molt semblant al que defensaria, pocs anys després, el periodista català Francesc Madrid a La Guinea incógnita. Vergüenza y escándalo colonial. En els dos casos, fins i tot, apostaven per la "fermesa" cap als "indígenes", perquè la demostració de força contra els colonitzats des de bon principi minimitzaria les revoltes i evitaria un ús més gran de la violència. En canvi, el socialista Indalecio Prieto, en aquella mateixa època, advertia sobre "el contagi de la barbàrie": els que actuaven amb brutalitat contra els pobles colonials i que no els escoltaven estarien disposats a actuar amb la mateixa força contra els pobles metropolitans. Les seves conclusions van ser profètiques en el cas espanyol, com es va veure quan l'exèrcit de l'Àfrica es va llançar amb tota contundència a la conquesta de la metròpolis durant la guerra civil; i van estar a punt de ser profètiques a França, en el cas de l'OAS, que va intentar traslladar la dictadura colonial algeriana a la metròpolis. Potser André Gide podia tenir un petit potencial revolucionari als anys 1920, però ara, en uns moments en què ja hi ha qui critica la "imperiofòbia", caldria anar molt més enllà del pensament de l'escriptor francès. Perquè els raonaments colonials estan lluny d'haver-se acabat.