Pablo-Ignacio de Dalmases acaba de publicar Viajes a Ifni. Tras las huellas de Santa Cruz de la Mar Pequeña (Sial Ediciones), un llibre que vol ser un repàs a les relacions històriques entre Espanya i el territori del sud del Marroc que durant algun temps va ser província espanyola. Dalmases, que és un gran coneixedor del Sàhara Occidental, explora en aquesta obra un territori que va estar molt relacionat amb el Sàhara espanyol en el període colonial i fins i tot anteriorment. El gran mèrit de Dalmases és fer una tria de magnífics testimonis, de diferents períodes i punts de vista, i deixar que parlin per sí mateixos.
El com i el perquè
En un llibre tan exhaustiu s'expliquen moltíssimes coses sobre el sistema amb què Espanya va apoderar-se d'aquest petit enclavament de la costa atlàntica nord-africana. S'ofereixen dades sobre com es produeixen els primers contactes a Ifni, com se cedeix el territori a Espanya, com es discuteix llargament l'ocupació, com es preparen converses diplomàtiques, com arriba una guerra... El que costa molt més d'esbrinar, a través de la documentació triada, és el perquè... A Ifni no hi havia res, res de res... Era un territori que no era estratègic militarment, ni políticament, ni econòmicament. La principal producció eren les figueres de moro. En més de 30 anys de colonització la principal indústria creada pels espanyols va ser una fàbrica de gasoses. Ni tan sols era fàcil d'arribar-hi. Els problemes de comunicació eren constants.
Per diners, no
És obvi que la colonització d'Ifni no responia a motivacions econòmiques, tal i com solen dir alguns anàlisis materialistes. Els qui van proposar, durant dècades, l'ocupació del territori, no presentaven arguments econòmics. S'apel·lava, sobretot, a drets històrics, a vincles amb les Canàries, a frenar l'expansionisme francès o, fins i tot, al simple dret de conquesta. Al llarg dels 35 anys que Espanya va dominar aquest territori, no en va obtenir res de bo. És més, els costos de manteniment del territori van ser prou elevats, especialment en els darrers anys, pel manteniment d'una gran guarnició i per la despesa de construcció del gran telefèric. I això sense comptar les despeses humanes. Per què conquerir aquest territori? Per pur nacionalisme. No hi ha altra explicació. Alguns dels militars que havien participat en l'ocupació es queixaven que els anomenarien "feixistes imperialistes". Hi havia potser una altra definició possible?
Resistència a l'abandonament
El més sorprenent és que l'abandonament d'aquest territori tan improductiu va doldre tremendament al búnquer franquista. El dia de la votació a les Corts del tractat de Fes, el 4 de gener de 1969, va haver-hi 295 vots positius front a 66 negatius, però 25 procuradors van abstenir-se de votar i 150 procuradors més absentar-se de l'hemicicle. Una manca de consens sorprenent en una institució com aquella. El desmantellament colonial va afectar molt a alguns prohoms franquistes. El fracàs de la descolonització guineana també va pesar en el règim. Franco no estava disposat a despendre's de cap altre fragment de continent africà. No ho faria. A desgrat de les pressions descolonitzadores de l'ONU, el Sàhara es conservaria en mans d'Espanya. No es va convocar el referèndum d'autodeterminació que reclamava Nacions Unides i, fins que ja agonitzava el dictador, l'Estat espanyol no es va desprendre del territori. Però sense cap referèndum i sense donar la independència als seus habitants: se'ls va lliurar al Marroc i a Mauritània de forma absolutament il·legal.
Documentació variada
Dalmases ha fet un repàs exhaustiu, durant anys, a la documentació sobre Ifni i el Sàhara. I ha aportat alguna documentació molt curiosa, com la relativa al servei de prostitutes creat a l'enclavament espanyol. Sembla ser que fins el 1956 els residents a Ifni (majoritàriament homes) tenien accés a prostitutes marroquines. Però amb la guerra d'Ifni això va canviar i l'exèrcit va haver d'organitzar el trasllat de prostitutes canàries a Ifni. La presència d'aquestes peculiars "visitadores" va deixar un abundant rastre documental que Dalmases segueix amb cura. A Viajes a Ifni es posen molts d'altres aspectes de la vida quotidiana a la colònia: la presència per arreu de xinxes i puces, la manca d'entreteniments, la duríssima vida a les trinxeres inactives del front, el tracte de privilegi que donava el franquisme als cabdills àrabs, la poca operativitat del gran telefèric creat després de la guerra... Dalmases també rastreja la presència d'Ifni als mitjans i desmenteix així el tòpic de "la guerra oculta". Fins i tot deixa constància de la presència d'actors i actrius espanyols a Ifni per animar les tropes durant el conflicte bèl·lic. Eren encapçalats per Marisol, que va provocar el deliri d'aquells milers d'homes penjats a la colònia africana, i de Gila, que va agafar el seu telèfon per retratar l'absurditat de la vida militar, en un marc incomparable per a aquesta tasca.
Disputada Santa Creu
La presència espanyola a aquesta zona es remunta a finals del segle XV, quan un noble canari construí Santa Cruz de la Mar Pequeña, una fortificació a la costa africana per usar-la com a protecció per a les "cavalgadas" (expedicions militars per a la captura d'esclaus). No va durar gaires anys. Però més tard, el 1860, en els acords de pau signats després de la Guerra de l'Àfrica, el Marroc va haver de cedir a Espanya un territori per fundar una pesqueria al lloc on era Santa Cruz de la Mar Pequeña. El problema és que ningú sabia del cert on era Santa Cruz de la Mar Pequeña. Va haver-hi molts dubtes sobre l'emplaçament (avui en dia gairebé tothom pensa que no era a Ifni, sinó a Puerto Cansado, més al Sud). I, a més a més, conflictes diplomàtics van retardar l'ocupació una i altra vegada. A la fi, el territori es va poder ocupar el 1934, en temps de la Segona República. Niceto Alcalá Zamora n'estava molt satisfet.
Guerra pel no-res
Ifni no formava part del Marroc. Jurídicament el Marroc era un protectorat dividit entre França i Espanya sotmès a l'autoritat del soldà, però Ifni era una colònia independent, on les ordres del Makhzén, l'Estat marroquí, no hi tenien valor. Per això, quan el 1956 Espanya va descolonitzar la zona nord del protectorat del Marroc, Ifni va quedar en mans espanyoles. Això no va agradar al nacionalisme marroquí, que segons les tesis d'Allal al-Fassi, reivindicava no només Ifni, sinó tot el Sàhara, part d'Algèria, Mauritània i fins i tot una gran extensió del Mali. El 1957 va esclatar la guerra d'Ifni: grups paramilitars amb el suport de l'exèrcit marroquí van enfrontar-se a les forces espanyoles i franceses a Ifni i al Sàhara (va haver-hi uns 400 morts espanyols i uns 8.000 àrabs). Al desert les "bandes armades" marroquines van ser frenades gràcies a l'operació combinada hispano-francesa Teide-Écouvillon. A Ifni els espanyols van aconseguir replegar les seves forces aïllades pels combats a l'interior, però van perdre el rerepaís de la capital de la colònia. Mai més no el recuperarien. Les trinxeres quedarien a molt poca distància de la capital. Però Espanya mantindria el control de la zona i fins i tot establiria que Ifni era una "província espanyola". Ho seria fins el 1969, en què es decidiria retornar el territori al Marroc.
Monument als màrtis de l'alliberament d'Ifni. Foto: Abdeaitali. Wikipedia.
L'únic que es troba a faltar
En aquesta excel·lent història d'una de les més desconegudes colònies espanyoles, només s'hi troba a faltar la documentació sobre la retirada espanyola. Una documentació que fa alguns anys va treure a la llum Guadalupe Pérez García en un article científic. Hagués estat una magnífica traca final d'un llibre molt documentat. Guadalupe Pérez explica que el retorn a Marroc d'un territori que era província espanyola era contrari a tot l'ordenament legal del moment, però que el Consell d'Estat va dictaminar que Ifni era tan sols una província "de naturalesa funcional" (de broma, vaja). El ministre d'Exteriors, Fernando María de Castiella, en una reunió secreta amb una Comissió de les Corts es va encarregar de preparar el terreny a la retrocessió. Castiella havia estat un ultracolonialista, que el 1941, juntament amb José María Areilza, havia publicat Reivindicaciones de España, un llibre en què s'argumentaven suposats drets històrics d'Espanya sobre grans territoris africans i s'exigia que s'ampliés l'Imperi colonial franquista. Però els anys no havien passat en va, i el 1968 Castiella ja no era el que havia estat, i va posar els seus coneixements històrics al servei de convèncer els procuradors de la necessitat d'abandonar el territori. Va afirmar que Santa Cruz de la Mar Pequeña no havia estat mai cap pesqueria, sinó un establiment per al tràfic d'esclaus ("per aconseguir mà d'obra per a les Canàries", va explicar púdicament). Va afirmar que aquesta fortificació no era a Ifni, si no potser a Agadir. Fins i tot va argumentar que Capaz s'havia extralimitat i que havia ocupat un territori molt més gran que el que establien els tractats. En definitiva, que tot era mentida. I finalment, va concloure que el territori no servia per a res, i que el millor que es podia fer, era fugir-ne... El 30 de juny de 1969, finalment, Espanya abandonava la seva penúltima colònia: quedava el Sàhara.