El viatge neix de la curiositat, del fàstic que es pot arribar a sentir per un mateix, de l’afartament del que ens és familiar i conegut, de les ganes de sortir del malson d’una vida feliç i, d’alguna manera, sense feina. Anar cap a allò que no som nosaltres i anar cap als altres, no només és la forma més rotunda de la intel·ligència —Chesterton deia que la gratitud és la forma superior de la intel·ligència—. També és, de moment, l’origen del coneixement històric com demostra l’exemple d'Heròdot, i, en definitiva l’impuls primigeni de tot coneixement en qualsevol àmbit. Poder anar més enllà del teu nas.

Anar cap a allò que no som nosaltres i anar cap als altres, no només és la forma més rotunda de la intel·ligència 

També és ben veritat que grans dones i grans homes mai no es van moure més que uns pocs quilòmetres de la llar que els va veure néixer, però sembla que són minoria i aquest seu sedentarisme ens sembla avui una extravagància o la manifestació d’una timidesa immoderada, sospitosa. A la nostra societat li agrada viatjar constantment i destina una gran part del temps del preuat lleure al que és, potser, el nostre passatemps favorit. És la manifestació contemporània de la identitat individual que s’aferra a les vacances viatjades com a una promesa de felicitat. Vostè pot ser feliç. En moviment, pregunti’m com. L’home modern viatja, probablement, perquè continua emulant aquest gest cultural que es va consolidar al segle XVIII, el Segle de les Llums, i que coincideix, i no és cap casualitat, amb el segle dels viatges.

L’home modern viatja, probablement, perquè continua emulant aquest gest cultural que es va consolidar al segle XVIII, el Segle de les Llums, i que coincideix, i no és cap casualitat, amb el segle dels viatges

Viatjar va esdevenir des d’aleshores una promesa de coneixement i de plaer, de rebel·lia, de fugida cap endavant, d’anar més enllà del que ens és donat, d’anar més enllà de la fatalitat. I fou un nou tipus d’escriptura. Potser l’actual preeminència de la cultura i la civilització anglosaxones neixen precisament d’això, de l’entusiasme pel viatge de molts dels seus intel·lectuals. El cavaller britànic Henry Swinburne (1743-1803) és un dels grans noms d’aquell moment, un dels millors exemples d’aquesta necessitat de sortir d’un mateix a la recerca de la diferència. Podem conèixer-lo a través dels seus Viatges a Espanya entre 1775 i 1776, els primers dels quals dedicats a Catalunya i el País Valencià. L’Espanya que interessa primer és aquesta.

Viatjar va esdevenir des d’aleshores una promesa de coneixement i de plaer, de rebel·lia, de fugida cap endavant, d’anar més enllà del que ens és donat, d’anar més enllà de la fatalitat

Entusiasmat quan reconeix a casa nostra les restes de Roma i de la dominació àrab, Swinburne ens ofereix un interessant report del nostre país, ben assolellat i optimista, tan aleshores com ara, la benignitat del clima fascina sempre els anglesos. Barcelona és descrita amb un meravellós estil: “Res no pot ser més agradable que les agulles gòtiques sobresortint per damunt dels pinars foscos, les escarpades ruïnes de la Roca i els fèrtils camps de les vores del Besòs... Aquesta ciutat és un dolç indret”. València i el seu paisatge, per la seva banda, rep elogis encesos però no pas els seus habitants. Dels catalans havia destacat la seva personalitat independent, tan diferenciada de la resta dels espanyols que gairebé semblaven estrangers. I, molt significativament, també diferencia entre la Marca Hispànica i el que denominem la Catalunya Nova, a la que qualifica d’abandonada i bruta. El senyor Swinburne sempre es presenta a les autoritats dels territoris que visita, n’obté plena llibertat de moviments i informació sobre les peculiaritats i els llocs que mereixen ser visitats. El nostre teatre indígena li sembla pèssim, grandiloqüent i rondinaire. I s’emociona davant del coratge i de l’infortuni dels catalans després del 1714.