En ple vespre, amb un sol que encara no s’havia post, irrompien a l’escenari principal del Cruïlla els integrants d’Alt-J. Era difícil dir si sortien d’un pub de Sheffield o d’una cabana de guardabosc mentre entonaven les melodies psicodèliques i lànguides del seu repertori. Enmig de la tercera jornada del festival, els assistents escoltaven el grup britànic gaudint de l’agradable brisa que corria pel Parc del Fòrum. Temperatura més que ideal per gaudir d’un dia marcat per la presència de grups d’indie i de rock internacionals i nacionals, que han dominat el cartell.
Alt-J fins i tot es van animar amb el català: “aquesta cançó és... Deadcrush”, deia Thom Sonny Green, el cantant, mentre el públic cridava sorprès per la picada d’ullet idiomàtica. Els britànics interpretaven un dels seus temes coneguts amb la complicitat dels fans i baixaven les pulsacions del concert en el tram final, mentre els assistents començaven a moure’s cap a nous dominis. És la llei cruel dels festivals: una competició constant per conservar una atenció musical ben cara de mantenir.
El Cruïlla, com tots els festivals, que duren uns quants dies, va creant poc a poc sensació de familiaritat. Es converteixen en habituals els espais, els decorats i fins i tot les cares dels assistents que fan acte de presència a cada jornada, religiosament. Tot i que potser és més difícil acostumar-se a la figura gegant i amenaçadora del Floquet de Neu, que presideix una exposició d’escultures de grans dimensions com a part del decorat de l’esdeveniment, en un dels seus racons.
Cala Vento i el teu ex
Amb el sol ja amagant-se era el torn, a l’escenari Vueling, de Cala Vento. El grup empordanès, que canta en castellà (una rara avis en l’entramat musical sortit de l’Empordà, des de Mazoni a Sanjosex), va electritzar el públic amb el seu repertori també indie. No necessiten un ventall infinit de músics sobre l’escenari, ni acompanyament electrònic, ni sintetitzadors futuristes, ni coristes, els empordanesos: un guitarra i un bateria, l’Aleix Turón i el Joan Delgado, són més que suficients.
Cala Vento sembla també ser el grup perfecte per si ho acabes de deixar-ho amb el teu o la teva ex. “A pesar de ti me levanto”, cantaven a Isabella Cantó. “Con el tiempo irá a mejor”, entonaven a Gente como tú. I donaven lliçons de filosofia plenes de sentit comú i aptes per al mal d’amors i també tots els festivals: “Estem aquí per passar-ho bé”. Ras curt i clar. Llàstima que no els deu haver escoltat un nen de pocs anys que es passejava pel ciment de davant l’escenari amb uns auriculars insonoritzants de paleta posats. Veritables amants de la música al Cruïlla.
Per baixar les revolucions de Cala Vento, res com Sigur Rós. El conjunt islandès, icona indie internacional, va portar el seu repertori oníric i eteri al Cruïlla. Amb una llum tènue sobre l’escenari, pràcticament només il·luminat per una sèrie de bombetes disposades com si fossin un canelobre, va començar el concert amb el seu repertori més tranquil, una aposta arriscada per a la mitjanit. Però al públic no va semblar acusar la baixada de tensió va acompanyar amb atenció el ventall de temes.
Jónsi, cantant i líder de la banda, s’apropava fins al contacte al micròfon i cantava amb cara de dolor els temes clàssics del grup com Hoppípolla, Svefn-g-englar i altres cançons de nom impronunciable. Per acabar però, van apujar el to per regalar una interpretació intensa i generosa, a cop de percussió i sintetitzadors al límit.
El pitjor grup del món
No s’hi cabia a l’escenari Vallformosa del Cruïlla per escoltar Sidonie ja ben entrada la nit. La multitud no només s’acumulava al davant i els laterals de l’escenari sinó que formava una llarga cua que arribava fins a la rampa d’accés al recinte. Els seguidors del grup barceloní se les empescaven per poder veure alguna cosa, o bé des de la pendent de gespa que hi havia en un dels costats o bé des de la construcció de ciment que hi havia situada a sobre.
“No salgo, no salgo más” cantava Marc Ros, líder de la banda. I semblava que s’estigués referint a la situació dels fans que havien aconseguit arribar fins a les primeres files del concert i que volien abandonar-lo. El públic va acompanyar els grans èxits del grup, des de El peor grupo del mundo a Carreteras infintas passant per El incendio. “Laura solo sabe tres acordes” cantaven. I ells, que tot i el títol de la cançó estan lluny de ser el pitjor grup del món, en saben algun més.
I de la multitud de Sidonie, a la de Franz Ferdinand. El concert del conjunt escocès va ser un dels plats forts de la nit. Elèctric des del primer minut fins l’últim, va fer saltar als fans que es van acostar fins al seu escenari. “Barcelonaaaa” cridava el líder i veu Alex Kapranos en una espècie de gemec èpic que va allargar durant uns quants segons al començar. I va interpretar tot seguit Do you want to demanant que algú que l’estimés, que havia d’aconseguir-ho aquella nit.
La van seguir algun solo de guitarra, This fire i The dark of the matinee entre d’altres. Va deixar el seu èxit arxiconegut, Take me out, per a la part final del concert, en la qual va fer embogir el públic, que va corejar el riff de guitarra de la tornada a ple pulmó. Convida’ns a sortir, Alex, i potser podrem tornar a gaudir del viatge per les coordenades l’indie que ha estat la tercera jornada del Cruïlla.
*Els redactors i redactores de Revers ens hem negat a informar sobre el concert de The Offspring al festival Cruïlla en protesta per les exigències que el grup nord-americà ha posat als nostres companys i companyes fotoperiodistes per poder exercir lliurement la seva feina