El dualisme de René Descartes va separar ànima i cos. A la manera d'una màquina, o dels mecanismes que posen en funcionament un autòmat, el segon pot executar accions i moviments de forma independent. La primera l'habita, però bàsicament es desentén d'ell de cara a concentrar-se en el pur pensament. Diana, la protagonista de La intrusa (L'Altra Editorial), primera novel.la d'Irene Pujadas, pateix alguna mena d'alteració física difícil de precisar (d'alguna manera els altres la veuen desenfocada, com li passava a l'escriptor protagonista de Desmontando a Harry), i seguint el raonament cartesià, el problema és intern, ergo corporal, ergo ergo mecanicista (cal enroscar els cargols fluixos de la màquina).
En un moment en que el concepte d'identitat i la cerca de la mateixa és al nucli de tantes i tantes novel.les, amb el resultat de posar el focus en la psicologia, la ment o l'ànima, Pujadas busca la solució a la crisi del seu personatge —que la gent del seu voltant dona per fet que té a veure amb la seva essència o naturalesa— amb un viatge delirant cos endins, als engranatges que l'apropen a un autòmat. "La Diana odiava perdre el temps amb els afers de l'esperit. Les qüestions intangibles l'esparveraven. Si un problema no podia solucionar-se amb quatre maniobres, no valia la pena malgastar-hi hores d'aquesta breu existència nostra". Una reformulació del consell de l'àvia de poble de què no hi ha mal que no es curi amb una mica d'aire fresc o un bon àpat.
La intrusa es pot llegir doncs com una gamberra i refrescant resposta a aquesta cultura nostra que ha farcit el món de psicòlegs, trobant un coach per cada obstacle (real o imaginari) i generant tota una indústria editorial sota el paraigües de l'autoajuda. En comptes d´anar al metge o a teràpia, la Diana es pren una mena de líquid màgic d'un calze de llautó (!!!) servit per una vella —un toc fantàstic, sí, però no ho són menys, posem, els productes d'homeopatia?— i entra al dedins d'ella mateixa pel melic (tota una ironia per algú que renuncia a mirar-se l'ídem).
El que segueix és una aventura absurda i esbojarrada que inevitablement convida a la cerca de precedents i inspiracions —Alicia al país de les meravelles, Viaje al fondo de la mente, Érase una vez el hombre, Todo lo que siempre quiso saber sobre el sexo..., Del revés—, però que a la vegada formula una cosa ben diferent i personal. Recolzant el seu despreci per sublimar el nostre interior, o confirmant la seva intuïció de que és un engranatge no tan lluny del motor d'un cotxe o d'un circuit elèctric, aquest es revela un lloc força caòtic i estrident, o avorrit i exasperant, de vegades terroríficament semblant als pitjors invents de la humanitat, com l'oficina o el parc temàtic, on a sobre l'ànima no es deixa veure per enlloc. En altres paraules, el jo de la Diana no és precisament el teoritzat per Aristòtil, Pascal, Sant Agustí, el budisme o Sigmund Freud.
Contradicció suprema, sembla dir-nos que no ens capfiquem tant en això de la nostra interioritat (o que l'observem amb humor en comptes d'angoixa, perquè sinó probablement voldrem sortir corrents)
Una altra dissonància engrescadora: la condensació de tota l'acció de la novel.la en les primeres línies —"Heus aquí la història de la Diana, la reina de les babaues i les llumeneres, la capitana dels tira que vas, una inconscient de manual"— i l'encapçalament de cada capítol amb un epígraf que avança l'acció i les peripècies de la protagonista —"On la Diana i el Fidel aterren a la columna vertebral i deambulen sense sentit ni direcció"— ens acosta als relats de cavalleries, però després els esdeveniments es troben més a prop del teatre de l'absurd o del slapstick.
Sent un llibre aparentment lleuger i de voluntat bàsicament humorística, La intrusa té la facultat d'empènyer-nos a fer reflexions molt profundes —pensem en Els viatges de Gulliver o Càndid— sobre què som, i a la vegada, contradicció suprema, sembla dir-nos que no ens capfiquem tant en això de la nostra interioritat (o que l'observem amb humor en comptes d'angoixa, perquè sinó probablement voldrem sortir corrents). "La Diana havia entrat per reforçar algun cargol, per esmenar-se. S'esperava que tot plegat tindria una aparença més orgànica, però vist el panorama desolador del seu dedins (explotació laboral, abarrocament burocràtic, males maneres), ara volia, molt més simplement, tornar-se'n cap a casa". La propera vegada que t'aixequis amb mala cara, potser no miris tan endins, fes una cervesa amb els amics. Potser la solució radiqui en parlar de tot menys de nosaltres, com a la cita pòrtic de Mercier i camier de Samuel Beckett.