El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) acull l'exposició El Víbora. Comix contracultural, que vol ser un homenatge des de la cultura canònica a la revista underground que va néixer fa 40 anys i que va revolucionar el món cultural català i espanyol en els anys de la transició. L'exposició, coproduïda entre el propi museu i el FICOMIC i comissariada per Antoni Guiral (amb la col·laboració d'Àlex Mitrani) es podrà veure fins al 29 de setembre.
Max. Coberta del núm. 13 d’El Víbora, 1980.
Una revista per a un moment
El Víbora va tenir un públic fidel, que buscava en aquesta revista una visió irreverent i valenta sobre el món que l'envoltava. No va ser un cas únic: va haver-hi un autèntic boom d'aquest tipus de publicacions, la seva majoria amb seu a Barcelona. Si el 1979 apareixia El Víbora, el 1977 ja havia aparegut Totem; el 1981 sortirien Cimoc i Cairo; i un any més tard arribarien als quioscs Rambla i Makoki. Tots ells eren còmics amb una visió tremenda del món, amb molt de sexe, drogues i violència (van ser, per exemple, pioners en visibilitzar l'homosexualitat, pero també el consum d'heroïna). I comportaven una crítica sagnant al poder establert (fins i tot sovint legitimaven la violència per combatre'l). Probablement, avui en dia haurien tingut problemes judicials de forma continuada. Els seguidors de la revista no eren simples lectors, sinó que eren autèntics partisans de la publicació, que compartien la seva crítica visió del món i els seus valors. La majoria d'aquests còmics desapareixerien el 1992. La Barcelona Olímpica va aparcar la ciutat comtal underground, mentre la cocaïna i les drogues de disseny arraconaven als ionquis (tocats de mort, a més a més, per les sobredosis i la sida). El públic més jove ja no s'interessava per les històries d'El Víbora i començaria a ser captat pel manga. El còmic underground ja estava acabat.
Manel Esclusa. Col·laboradors d'El Víbora pintant el còmic en viu Amor en Vallvidrera, 1980. © Manel Esclusa, VEGAP, Barcelona, 2019.
La posada de llarg de l'underground
El Víbora no va ser el fruit d'un projecte empresarial, sinó la iniciativa d'un conjunt d'artistes que vivien, realment, la vida underground i que van rebre la influència del còmic alternatiu nord-americana (i, en menor mesura, dels tebeos populars de la factoria Brugera). Sota el lideratge de Nazario, que era una mica més gran que la resta, van participar-hi creadors com Mariscal, Max, Martí, Roger o Carratalá. Algunes de les històries de festes boges dibuixades reflectien estrictament la vida que vivien comunitàriament; compartien casa, borratxera, amants, drogues i problemes. Abans ja havien publicat en una vietnamita (un ciclostil) El Rrollo Enmascarado, i Nazario ja havia autoeditat un còmic esbojarrat, carregat de sexe: La piraña divina. Els distribuïen de forma clandestina, i es van vendre de sotamà al Canet Rock, el que va causar la irritació suprema de les autoritats franquistes. Però després de mantenir-se al marge de tots els circuits comercials, el 1979 van rebre l'oferta, per part de les noves Ediciones La Cúpula, de crear una publicació. Va ser la "posada de llarg del moviment underground". Van crear El Víbora en grup, i col·lectivament van dotar-lo del seu provocatiu esperit característic. Diuen que bona part de la publicació es feia entre grans festasses. A El Víbora també hi van publicar alguns dels grans del còmic underground internacional, encapçalats per Robert Crumb, el rei del gènere. El Víbora va tenir el seu moment de glòria després del cop d'Estat del 23-F. Mentre la resta de publicacions mesuraven molt les seves posicions per evitar les ires dels militars, aquest còmic va treure, 15 dies després del cop, un número especial tremendament contundent sobre el Tejerazo. Això va generar un reconeixement col·lectiu del món artístic i democràtic cap a aquesta publicació. Però no va durar gaire: El Víbora sempre va tenir un punt lumpen: era massa grollera i descarada per a la cultura oficial.
Martí. Coberta del núm 35 d’El Víbora, (Ediciones La Cúpula, octubre de 1982).
La fi del món underground
El conflicte entre els editors i els creadors de la revista va acabar provocant una cert distanciament dels creadors de la revista envers el producte. Amb el temps, l'esperit d'El Víbora acabaria diluint-se. El mateix Hernán Migoya, que va dirigir la publicació en els darrers temps, reconeix que no va saber gestionar l'herència dels seus fundadors. Els dibuixants de les darreres èpoques es limitaven a enviar les seves pàgines periòdicament, però ja no participaven en la discussió de la línia de la publicació, ni creaven col·lectivament. I, paral·lelament, els lectors van anar-los donant l'esquena. La revista va arribar, arrossegant-se, fins el 2004. Va ser la darrera gran revista de còmic per a adults que va tancar, i així va segellar la fi d'una època. Amb el temps, els artistes involucrats en El Víbora evolucionarien de forma molt diferent. Si Max esdevindria un dels autors de culte del món del còmic, Mariscal sortiria directament de l'underground i seria molt ben cotitzat dins l'art canònic, mentre Nazario continuaria per les galeries de la contracultura, sense abandonar mai la contundència ni la provocació.
Mariscal. Una noche particular. Original per al núm. 65 d'El Víbora, 1985 © Mariscal, VEGAP, Barcelona, 2019.
Un format complicat
No és fàcil fer una exposició sobre còmics. Les mostres que sol fer el FICOMIC al Saló del Còmic o del Manga no solen tenir gaire públic, perquè és difícil oferir res de molt vistós. Les portades són massa petites per fer patxoca en un museu o en una sala d'exposicions, i no té gaire sentit oferir originals d'històries, tot i que siguin d'autors tan emblemàtics com Onliyú, Mediavilla, Pons, Nazario o Montesol, perquè al cap i a la fi, són obres pensades per a la seva reproducció. El Víbora. Comix contracultural, no ha sabut superar aquests difícils obstacles, i és una exposició plana, poc visual, que aporta poc més del que aportaria la simple lectura dels vells còmics. Es composa, bàsicament, de 100 portades, un vídeo, algunes fotografies i 38 obres originals. En realitat, més enllà del fetitxisme del que busca veure una obra original de Max o de Mariscal, l'exposició explica poc. Tan sols el vídeo Sólo para supervivientes. La historia de "El Víbora", de Guillermo A. Chaia i Javier R. Cortés (2015) ens ofereix moltes claus sobre el qui, el com i el perquè d'una revista emblemàtica.
Marta Guerrero. Dolores sus labores. Original per al sumari del núm. 138-139 d’El Víbora, 1991.
El darrer clau per segellar el taüt
Molts dels col·laboradors d'El Víbora apunten que aquesta publicació va durar massa. Asseguren que es podrien haver eliminat els darrers números perquè en la darrera època, ni era el que havia estat, ni aconseguia captar a públic nou. Va morir ja dessagnada. De fet, els seus col·laboradors lamenten, més que el fet que es tanqués, que es tanqués sense ni tan sols muntar una gran festa. El MNAC, com tots els museus, tendeix ara a incloure dins el cànon aquelles expressions culturals que van néixer, créixer i morir al marge d'aquest. I en aquest sentit està incorporant el còmic a les seves col·leccions. Fins i tot el còmic underground, el més odiat per l'alta cultura, ja és a les sales del museu. Amb un cert paternalisme, des de la cultura oficial es pretén, així, homologar com a "cultura" allò que la mateixa cultura oficial havia exclòs prèviament. Però, amb això, s'aconsegueix, en certa mesura, tancar la contracultura en una gàbia daurada. Les portades d'El Víbora, convenient desactivades pel pas del temps, s'exposen per a gaudi d'un públic que, ben probablement, mai no va ser el seu. Potser despopularitzar la cultura popular per tal de posar-la als espais que pretenen englobar tota la cultura (però que mai no ho aconsegueixen) no és la solució.
Imatge de portada: Nazario. Original per la coberta del núm 1 d'El Víbora, 1979 © Nazario,
VEGAP, Barcelona, 2019.