“Hi ha poetes que, quan escriuen, en un lloc deixen cor i rellotge -molesta el seu tic-tac de corcó que rosega la obra fusta humana”. Aquest fragment de Coral romput ens dona la justa mesura del tipus de poeta que no era Vicent Andrés Estellés. Al contrari, Estellés es va lliurar en cos i ànima a una escriptura torrencial que va abastar una gran quantitat de temes i des d’una pluralitat de formes poètiques abassegadora, però sempre amb una veu inconfusible.
Estellés es va lliurar en cos i ànima a una escriptura torrencial que va abastar una gran quantitat de temes i des d’una pluralitat de formes poètiques abassegadora, però sempre amb una veu inconfusible
Descrivint la col·lectivitat escrivint des d'allò personal
Nascut el 1924 a Burjassot (l’Horta de València), va publicar el primer llibre l’any 1953: Ciutat a cau d’orella i només tres llibres més en les dècades dels cinquanta i seixanta. No era fàcil publicar poesia en català a la València de postguerra, però “Estellés continuà escrivint i guardant als calaixos de la seua casa una gran quantitat de poemes que no veurien la llum fins molts anys després”, explica Jaume Pérez-Montaner a l’antologia estellesiana Una tendresa oculta, que ha vist la llum enguany (Edicions 3i4). A partir de 1971, l’obra d’Estellés començà a eixir de la foscor. En pocs anys publica cinc llibres nous i s’inicia l’edició de l’obra completa amb el primer volum Recomane tenebres (3i4, 1972) que arribarà als deu volums amb Sonata d’Isabel (3i4, 1990). Estellés mor a València el 27 de març de 1993. Pòstumament, apareix Mural del País Valencià (Edicions 3i4), el seu gran cant whitmanià a les gents, als paisatges i la història dels valencians i algun inèdit retrobat, com L’inventari clement de Gandia (Edicions 96). En els darrers anys, a més, s’ha editat l’Obra Completa Revisada (3i4), en un esforç per ordenar un material que, per circumstàncies diverses i sovint adverses s’havia reunit de manera només parcial i en un ordre atzarós.
Estellés va escriure una poesia necessària, en el sentit que no pot escapar d’allò que en alguna ocasió anomena “el vici d’escriure”
Aquest home entregat en cos i ànima a la seua obra va escriure una poesia necessària, en el sentit que no pot escapar d’allò que en alguna ocasió anomena “el vici d’escriure”, però també perquè s’erigeix en una veu que, des d’allò personal i concretíssim és capaç de copsar els anhels i els patiments del col·lectiu. Estellés reflecteix en obres com Llibre de meravelles, Hotel París o La clau que obri tots els panys la realitat sòrdida de la postguerra a manera de crònica o d’inventari. No debades el poeta també era periodista. Els temes són els universals: l’amor, el desig i el sexe, la vida i la mort, el fet d’escriure, el país, el compromís cívic amb unes idees. Estellés els tracta, però, barrejats amb la vida quotidiana, amb la pròpia vida, i també la de la gent del carrer, les classes subalternes, els perdedors de la guerra. “El teu cant ha de ser com un carrer, ple de gents i de coses”, diu en una altra ocasió. Llibre de meravelles, de fet, és ple de les experiències viscudes pels que van perdre la guerra. La mort, la fam, el dolor, el realisme brut, contrasten amb la voluntat de viure i d’estimar malgrat tot, i de fer-ho amb tot el cos, sense fer cas de la moral oficial que “ens omplia d’espases la sintaxi”. Amor, vida i mort hi són objectes palpables, com una pintada mural, com paraules arrapades “en la bruta paret de l’escaleta / amb una voluntat de viure, de perviure”.
Trobant l'alegria de viure
No és fàcil resumir l’obra polièdrica d’Estellés, però un dels trets destacables del seu to és que sap dir amb intensitat expressionista el més desesperat dolor (el pare que plora la filla de tres mesos i que seria capaç de matar la Mort) i alhora indicar el camí de l’esperança o, si més no, el de tirar endavant: “l’esperança rompuda, plantar cara a la vida”. És tal vegada això, i també la capacitat de reflectir els anhels d’un grup humà determinat, el que fa que Estellés siga “un entre tants”, com proclama als seus versos. En El gran foc dels garbons o Pedres de foc, més de cent sonets blancs reflecteixen escenes quotidianes en un ambient de vegades molt realista, d’altres oníric o quasi màgic i molt sovint humorístic. La vida dels vius i els morts hi desfila amb una sèrie de personatges inoblidables com la cordovesa del Raval, l’orb i molts altres. Cada sonet és una petita escena quotidiana. Tot plegat forma una espècie de retrat coral d’una comunitat marcada terriblement per la mort, però que, malgrat tot, és capaç de trobar l’alegria de viure.
Tot plegat forma una espècie de retrat coral d’una comunitat marcada terriblement per la mort, però que, malgrat tot, és capaç de trobar l’alegria de viure
El vitalisme d’aquest poeta que sembla perseguit per la mort, tal com va dir Montserrat Roig, és meravellós. En Horacianes va escriure un grapat de poemes delicats i alhora sorneguers sobre els petits plaers de la vida (“és sorprenent el fet d’una cirera”). Però aquest llibre també és una crònica de l’odi. S’hi reflecteixen els anys posteriors a la publicació de Nosaltres els valencians i El País Valenciano de Joan Fuster, quan l’odi antivalencianista es va atiar contra aquells que intentaven articular una cultura en la llengua del país. Estellés el va patir. L’any 1978, en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el director del diari Las Provincias José Ombuena, que ja havia orquestrat la campanya contra Fuster, acomiada Estellés. L’odi és correspost amb més odi per part del subjecte poètic: "sent arribar la càlida fertilitat de l’odi / com arriba la llum o com arriba l’aigua. / ara visc l’absoluta normalitat de l’odi".
Vicent Andrés Estellés és el poeta més popular del País Valencià, i un dels grans poetes catalans del segle XX. Tanmateix, el poeta de l’amor, de la mort, del sexe, del país i les ganes de viure ha rebut en el seu centenari noves mostres d’odi per part del govern valencià
Vicent Andrés Estellés és el poeta més popular del País Valencià, i un dels grans poetes catalans del segle XX. Tanmateix, el poeta de l’amor, de la mort, del sexe, del país i les ganes de viure ha rebut en el seu centenari noves mostres d’odi per part del govern valencià. Per contra, altres institucions (com la ILC o l’AVL) i, sobretot, entitats, universitats, editorials i moltíssima gent, l’han recordat i han llegit i escampat els seus versos. Bona prova d’això són els centenars d’actes que s’estan celebrant per a homenatjar-lo, aglutinats sota l’Any Estellés de la Institució de les Lletres Catalanes, comissariat per Àngels Gregori, i per la Plataforma Cent d’Estellés. Igualment, la publicació de l’antologia esmentada, de llibres com Oli calent del gresol de la vida (Saldonar), recull dels tres llibres que va publicar als anys cinquanta editats per Josep Ballester, o d’estudis com Primera lliçó sobre Vicent Andrés Estellés, de Ferran Carbó i Jordi Oviedo (PAM) o Estellés mirades i records (Institució Alfons el Magnànim), coordinat per Lourdes Toledo, demostren l’interès per l’obra d’un autor del poble i universal, culte i popular, que va deixar dit, amb ironia, que escriuria fins i tot després de mort: “Si algú vingués preguntant per un llibre / inèdit meu, li direu que s’espere. / Jo l’escriuré des de la meua mort”.