L'oncle de Víctor Amela va formar part de la lleva del biberó, aquells nois que van ser mobilitzats pel bàndol republicà per anar a la guerra amb 16 o 17 anys. Però mai no li va explicar res dels fets, amb prou feines sabia que tenia una ferida de bala al pit. Quan va morir, fa 15 anys, Amela es va preguntar perquè no en sabia res de la història del seu oncle, i per això va començar a entrevistar a veterans de la lleva del biberó que havien passat per experiències similars. A la fi, va aconseguir entrevistar-ne 25 i va establir una relació especial amb un d'ells, Miquel Morera, de l'Agrupació de Supervivents Lleva del Biberó-41. Fruit d'aquestes entrevistes, publica ara Ens van robar la joventut (Rosa dels Vents en català i Plaza & Janés en castellà), un llibre que ha presentat avui amb Miquel Morera, de 99 anys.

Les respostes que mai no va tenir

Amela assegura que amb aquest llibre tractava d'esbrinar què li va passar al seu oncle i perquè mai no va parlar-ne. I assegura haver trobat respostes. Les vivències d'altres membres de la lleva, i algunes cartes del seu oncle i testimonis diversos li han ajudat en aquest procés (fins i tot es va documentar sobre els "pelargones", els membres de la "lleva del biberó" del bàndol franquista). De fet, l'oncle d'Amela no va ser l'únic en callar-se. El mateix Miquel Morera va passar dècades ocultant els fets. Era un passat extremadament dolorós, per a tota la família, ja que ell i el seu pare van passar 8 mesos a la presó, la seva mare va estar tancada 50 dies a la penitenciaria de les Corts. I el seu germà va morir com a conseqüència de les malalties adquirides al front. La mare, que aleshores estava tancada, no el va poder acompanyar durant la seva darrera malaltia: "No el va poder veure, ni viu, ni mort", explica. "Tots teníem una ferida oberta", comenta Miquel Morera, qui assegura que va començar a escriure les seves experiències fa 43 anys, quan va néixer el seu net, perquè no volia que aquest ignorés allò que li havia passat. A partir d'aquí va començar a reflexionar sobre el passat, i fins i tot va acabar formant part de la junta de l'Agrupació de Supervivents. Ara està molt satisfet de parlar d'una història que creu que no s'hauria d'oblidar.

Una història de polls, por i gana

Amela assegura que en les seves entrevistes va recollir un "material extraordinari, meravellós", que té una gran riquesa pels seus detalls. Afirma que la història que aporten és més real que la dels llibres d'història. Les històries són ben diverses: des d'un soldat que explica que quan es pujava la cremallera de la jaqueta quedava tota de color vermell en rebentar els polls que duien enganxats per arreu, fins al relat de Morera, que explica que a mitja guerra van fer alguns intercanvis amb els franquistes. A canvi de paper de fumar (un dels pocs bens que els soldats republicans tenien en abundància) obtenien llaunes de carn, ampolles de conyac... Unes trobades que, segons Morera, li atorgaven una gran satisfacció, perquè oferien un espai d'humanitat al bell mig de la guerra, tot i que afirmava que hauria disparat contra els soldats amb els que havien departit en cas d'un combat. Sap de què parla. Afirma que en un enfrontament a Miralbueno, prop de Terol, amb una metralladora va disparar contra molts soldats franquistes que s'acostaven a la posició. Assegura que potser en va matar més de 50. Però no se'n penedeix: "si arriben a apropar-se més i a tirar bombes de mà a la nostra trinxera, ens haguéssim morts tots", comenta.

De la tragèdia a la comèdia

Morera té records extremadament tràgics de la guerra, que ell va començar amb 16 anys, acompanyant al seu pare, un militant d'ERC que va ser nomenat armer de la columna Macià-Companys, al front de Terol. Explica que va estar a punt de morir en un bombardeig de la Legió Còndor, a Benassal, a l'Alt Maestrat. En aquella ocasió, després de sobreviure en quedar la seva casa en ruïnes, es va dedicar a recollir fragments de cadàver durant un parell de dies. Un record tan dur com els dels 30 dies que es va passar al Valle de los Pedroches, amb una pluja inacabable. Però aquestes anècdotes es combinen amb d'altres d'un to més tragicòmic. Comenta que en una ocasió, als Ports de Morella, un grup de soldats que estaven fent una paella de conill van estar a punt de ser envoltats per les tropes franquistes. Van haver de fugir a tota velocitat abans no els capturessin. Per evitar que l'enemic s'aprofités de l'àpat, que era gairebé a punt, els soldats van decidir pixar-se a dins la paella abans de marxar.

Del passat al present

Una de les gràcies del llibre és que combina els records del passat amb el posicionament actual dels veterans. Amela els pregunta per la seva posició respecte a la independència, per què pensen de la tomba de Franco... El mateix Morera, amb el seu llaç groc a la solapa, no estalvia crítiques a la CNT, tant per la mort del pare Donato, un mínim del Guinardó amb el que havia tingut molta amistat, com per la seva manca de determinació en defensar la República. Però confessa que, encara, no se sentiria a gust parlant amb un veterà de l'exèrcit franquista. Fa cinc anys, uns mil veterans van anar a l'homenatge que es fa cada 25 de juliol al Cub de la Pau, a la Serra de Pàndols, al municipi del Pinell de Brai (Terra Alta). L'any passat només en quedaven cinc. Els veterans supervivents d'aquesta lleva ja tenen cent anys. Era l'hora de salvar el seu llegat i aquest llibre pot contribuir a no oblidar aquests homes amb els que el país hi té un deute. Miquel Morera se sent molt feliç d'haver pogut veure aquest llibre, i assegura que calia parlar del tema.