L'escriptor i dissenyador gràfic Víctor García Tur (Barcelona, 1981) va guanyar el Premi Sant Jordi 2020 amb L'aigua que vols, una novel·la situada al Quebec dels anys noranta. Acaba de fer quaranta anys amb el Sant Jordi i ja ha guanyat el Premi Documenta l'any 2008 amb el seu debut Twistanschauung, el Marian Vayreda 2015 amb Els ocells, el Just M. Casero 2017 amb Els romanents, el Mercè Rodoreda 2018 amb El país dels cecs. Els fills de la dramaturga Marie Tremblaypierre es reuneixen amb la matriarca, que compleix 76 anys i una malaltia que comença a fer estralls a la seva vida, en una casa del llac que representa el paradís perdut de la infantesa. Tot plegat amb el context del segon referèndum d'independència, celebrat el 1995, que serveix, però, per parlar de temes i rerefons molt més propers.

L'escriptor Víctor García Tur, que va guanyar el Premi Sant Jordi amb 'L'aigua que vols'/Sergi Alcàzar

Quins premis et queden per guanyar?

Això dels premis ha anat així, no estava previst! Quan feia aquesta novel·la pensava, anirem pel Sant Jordi a veure què passa. L'estiu que vaig acabar els contes d'El país dels cecs, vaig començar a escriure L'aigua que vols. Però es van acabar les vacances i combinar-ho amb la vida familiar és difícil. Vaig estar programant-la, traient, posant, treballant-la molt abans d'escriure-la. Com en el conte aquest d'en Jordi Borges en què el personatge està a punt de ser afusellat i demana d'acabar la novel·la i s'atura el temps i mentalment construeix la novel·la, jo he estat dos anys pensant què faria. Fins que va arribar el confinament, que en el nostre cas, amb dues nenes petites i treballant, va ser molt complicat. La meva filla es despertava sovint i quan em deixava insomne ja em quedava escrivint. I així la vaig acabar.

És filla del confinament, doncs?

De fet, la primera frase del llibre és "tot anirà bé". Era inevitable. Des de la finestra d'on escrivia veia el balcó del veí que tenia penjat el dibuix dels nens amb l'Arc de Sant Martí i el "tot anirà bé".

El "Tot anirà bé", com el "Tot està per fer", ha quedat una mica despintat...

Som uns descreguts! (riu). Suposo que som més pessimistes. De fet, la novel·la juga amb la visió optimista i pessimista que tenim i que anem canviant. No sé a tu què et passa, però jo que sóc més aviat optimista tinc moments en què penso que tot anirà malament, no fotem! De fet la història comença optimista, però hi ha un moment en què canvia la puntuació de les frases i el text es torna, durant una estona, pessimista. Després torna a ser més festiu.

Per què la situes al Quebec? Dius que no hi has estat mai... o sí?

Sí, he estat de vacances a Mont-real, ho sento... Però vaja, la cosa és que tot i parlar de Catalunya i del conflicte nacional, m'interessava treure la novel·la de Catalunya per salut mental meva. Si aprofundís en el tema des de tan a prop, em tornaria boig. Portant-la a Quebec dels noranta podia trobar punts de contacte i potser sóc un irresponsable, però m'ha anat molt bé portar-la a un lloc que no conec i sobre el qual no em sento tan responsable com si escrivís sobre Catalunya. Hi ha molts punts de similitud, com la disputa per l'espai lingüístic o la qüestió del referèndum. El Quebec de la novel·la és aquí i no és aquí. És de fet, un Quebec imaginari, on hi poso clixés canadencs (la cabana del llac, la canoa vermella, el xarop d'auró...)

Els personatges haurien funcionat posant-los en una caseta a la Cerdanya o a la Costa Brava?

Tranquil·lament! I sospito que si hagués triat Escòcia, també. No cal el llac, només una família on hi hagi tensions, algun retret o la necessitat de dir-se coses. Només cal això.

I un context polític de fons que no és el tema de la novel·la, però afecta. Es parla del que votaran uns o altres. Tot molt familiar.

La tria del Quebec no és gratuïta, sinó totalment intencionada. Ens és més fàcil emmirallar-nos amb el Quebec que amb d'altres països. Tot i això, la novel·la frustra algunes de les connexions, perquè mai acaba de ser el mateix.

Tot i parlar de la qüestió catalana, m'interessava treure la novel·la de Catalunya per salut mental meva

De fet, no podem comparar el cas de la llengua catalana amb la situació dels francòfons al Quebec. A priori, no hi ha la por a pensar que la llengua desapareix.

Un quebequès francòfon el dia que vol escriure no es planteja en quina llengua fer-ho. Aquí sí que passa. Comparant-ho, veiem que aquí estem molt malament. Les solucions polítiques per la pervivència de la llengua no es poden comparar. El francès no és que sigui llengua del Quebec, sinó que és llengua oficial de tot el Canadà. És com si a Galícia els rètols fossin en gallec, castellà, basc i català.

A més, la manera canadenca de resoldre les coses també és ben diferent i allà ja s'han celebrat dos referèndums. Però, avui dia el Quebec no és independent.

Crec que cada cas és ben diferent. Segurament ara el sí a la independència encara seria més baix. Però en el cas d'Escòcia el Brexit ha augmentat el suport a la independència. I aquí hem vist com el malestar feia créixer l'independentisme.

De fet, la novel·la comença dient "si la llengua s'acaba, no passa res. Sempre que consideris el suïcidi".

Aquí estic parlant d'un personatge que està perdent la llengua perquè li han diagnosticat una demència. El que passa és que, i aquí hi ha la trampa, si ets un lector català, et ressona una altra cosa ben diferent. Parlant de la llengua individual, ens fa pensar en la llengua col·lectiva. I si això hi afegeixes el "Tot anirà bé" i "Tot és possible" del poeta tot lliga. De fet, L'aigua que vols és una novel·la pensada pel lector català. Pensava en els meus coneguts i què els ressonaria.

Has entès alguna cosa de Catalunya escrivint sobre Quebec?

Em retrec que he escrit sobre Quebec sense conèixer-lo, però, conec prou bé Catalunya? No ho crec. Vivim en bombolles i quan descobrim la realitat com és ens sorprén.

Et fiques en un vesper com és la família...

La família és un niu de conflictes. Quan ajuntes gent, passen coses. A diferència d'altres entorns, com els companys de feina, tens l'obligació de tornar a la família, de no separar-te'n. I aquí faig servir un clixé de la literatura: gent que torna al lloc del bon record de la infantesa i torna a veure la gent que estima. O no.

Els clixés són per usar-los.

I per donar-los la volta, jugant amb les expectatives del lector.

Parlem del personatge principal, la matriarca.

La Marie és l'eix central de la novel·la, però només té veu al principi i al final, i a la resta sabem coses d'ella pel que diuen els altres personatges. L'anem voltant, no acostant-nos-hi d'una manera directa. És una dona molt seca, esquerpa. Es diria que poc maternal. Al principi de la novel·la les filles marxen i li deixen les criatures, i ella els diu que les cuidarà com va fer amb elles. I elles riuen desconcertades.

A la novel·la hi ha la malaltia i la demència i la qüestió de l'autodeterminació personal, decidir com i quan morir.

Tot el joc de la novel·la és aquest: el que val per a un personatge o per a una família val per a una societat. El dret a decidir suposa poder triar si el país serà independent o no, però també decidir si la teva vida val la pena continuar vivint-la o no.

 El dret a decidir suposa poder triar si el país serà independent o no, però també decidir si la teva vida val la pena continuar vivint-la o no

Una característica de la teva literatura és l'ús dels jocs metaliteraris, com el fet de fer-nos creure que és una traducció d'un original francès, el fet que L'aigua que vols sigui l'obra clau de la Marie Tremblaypierre o les citacions d'obres com La mort et le printemps, però també els jocs de disseny.

Al tercer capítol la boira ho inunda tot, i a mesura que la boira escampa la pàgina es va formant, tot i que ens falten parts.

Una bona part de la novel·la són diàlegs. Hi té a veure que la protagonista sigui dramaturga?

Sense fer servir l'estructura teatral, és una obra molt dialogada, almenys en la seva part principal. Hi ha capítols on fins i tot es podrien veure les acotacions típiques del teatre, quan un personatge entra o surt.

És una novel·la que no deixa res a l'atzar.

M'he passat dos anys pensant-la!

En una novel·la situada clarament en una època i un context ben real, hi fas aparèixer elements màgics.

És literatura estranya. De fet, tot va cap a la literatura estranya, cap a la literatura fantàstica. Potser no seria una novel·la fantàstica perquè els elements màgics no surten des del principi, sinó que tenen a veure amb el retorn a la casa de la infantesa i el pensament dels nens. Quan som petits omplim els racons de criatures màgiques i, en aquest retorn a la infantesa, també hi ha el referent del Somni d'una nit d'estiu de Shakespeare. És a dir, el contacte entre els humans i les fades.

Parlaves de literatura estranya. Et definiries com un escriptor de literatura estranya?

Pels que fan literatura de gènere no en formo part. I pels que fan una literatura no fantàstica o més realista, jo sí que seria un autor fantàstic. Això té a veure amb el fet que als llibres no hi ha coherència. En aquesta novel·la hi ha combinacions d'estils, formes, gèneres... El gruix de la novel·la és costumista o teatral, fins que els elements màgics la torcen. Per tant, entenc que es pot dir que faig una literatura estranya, on els elements màgics hi tenen un paper important. Als ocells resolc la novel·la d'una manera de ciència-ficció, però no apareix fins al final. És ciència-ficció o no?

Són coses que potser no trobaríem en una novel·la clàssica guardonada amb el Sant Jordi.

A la part central hi ha respecte per la unitat d'espai, temporal, per la composició clàssica, però la desmunto. A mi les novel·les m'agraden que vagin evolucionant sobre la marxa. Que facin canvis.

Com es relaciona aquesta novel·la amb les teves obres anteriors?

Ara ja començo a tenir una certa perspectiva. Per exemple, hi ha un tipus d'humor que ja és present a la resta del llibre. Aquest humor de peus de pàgina, de notes, d'anticipacions, de petites picades d'ullet per al lector que rellegeix la novel·la. Penso que escric pel lector que rellegeix.

Penso que escric pel lector que rellegeix