Víctor Recort: “Sempre he estat acostumat a asseure’m a la taula dels grans”

“Ja no queden motoristes ni motos. Fins i tot els paios que em passen perica, quan necessito un parell de grams, me la duen amb patinet. Els camells ara semblen Teletubbies. Cualquier tiempo pasado quizás no fuese estrictamente mejor, però segur que aquells temps no eren tan ridículs com els d’ara”. Aquest fragment del seu llibre, amb una frase en castellà traient el cap com qui no vol la cosa, és el primer que li llegeixo en veu alta a Víctor Recort (Sant Boi de Llobregat, 1990) quan arribo al bar Bágoa. He quedat amb ell aquí perquè fa pocs mesos que ha guanyat ex aequo el Premi Documenta 2024 amb Els crits (L’Altra Editorial, 2025), una novel·la que precisament parla d’un món, el dels anys 2000’s, en què segurament aquesta taverna que algun dia va ser gallega era més normal del que és avui, però també menys decadent i destarotada.

L’any 2025 és una mena d’oasi d’autenticitat en una Barcelona on tot sembla postís i instagramejable, però també una ciutat en la qual, de camí cap a l’entrevista amb un amic, un patinet elèctric pot fotre’t un ensurt de mil dimonis en aquest encreuament foll anomenat plaça Letamendi. Per sort, però, encara queden llibres capaços d’explicar la realitat millor del que realment és.

Vull començar confessant-te una cosa que m’ha sorprès: Els crits ha guanyat el Premi Documenta i fa gairebé un mes i mig que és al mercat, però exceptuant alguna entrevista, no he sabut trobar cap ressenya o crítica a la premsa en català. Et sorprèn?
Vam fer la roda de premsa del premi ara fa un mes, amb el posterior boom informatiu. Pensa que és una bestiesa el fotimer de llibres que es publiquen abans de Sant Jordi, i els mitjans que tracten com a fet noticiable la publicació d’un llibre premiat acostumen a trigar una mica més a aprofundir fent-ne entrevistes o ressenyes. No és una cosa que visqui amb angoixa, però. En aquest país el camí cap a Sant Jordi sempre és salvatge.

Ja ho pots ben dir: les pàgines dels digitals o suplements de cultura, les setmanes prèvies a Sant Jordi, són una jungla.
Tens raó. Però en comparació amb la meva anterior novel·la, Pont aeri (Empúries, 2022), aquest cop estic gaudint d’una visibilitat important. L’etiqueta de Premi Documenta hi ajuda, és clar, però és que pensa que amb aquell altre llibre va haver-hi un punt on jo mateix vaig haver de contactar amb periodistes perquè se’n fessin ressò.

Et vas sentir incòmode havent de perseguir a periodistes culturals per tal que Pont aeri aparegués a alguna banda?
A mi a Grup 62 em van tractar molt bé, sobretot en el procés previ a la publicació. Jordi Rourera és un editor magnífic. Però publicar un llibre al febrer en un gran grup és una cosa que has de fer assumint que allà hi tenen cavalls de batalla que, pel que fa a recursos, et passaran per davant, i que part de la feina de premsa l’hauràs de fer tu. La crítica més elogiosa del llibre me la van fer a La Lectora, i no me l’haurien fet si no hagués enviat un DM a l’Artur Garcia Fuster, a qui no coneixia de res, demanant-li l’adreça per enviar-li un exemplar.

Tu que has treballat tants anys a mitjans digitals i que actualment encara col·labores amb El País, què és el que menys t’agrada de la premsa cultural en català?
El que menys? Que ocupin espai als mitjans públics catalans propostes culturals fetes en castellà. A mi no em sabria gens greu que dels meus llibres només se’n parlés al full parroquial de Viladomiu Vell si a canvi no hagués de tornar a veure TV3 entrevistant gent que escriu —o canta— en espanyol.

La Corpo no ha de donar veu a autors catalans que escriuen en castellà, doncs?
Sí, que els en doni. No hi tinc cap problema. El que dic és que, per davant d’ells, hauria de passar fins a l’últim fanzinero que fa coses en la llengua pròpia del país. Entrevistes a l’últim fanzinero amb cresta i dilatacions, i després ja si vols li passes el micro a Javier Cercas. Vull dir: si el sistema de mitjans en català no dona veu als creadors en aquesta llengua, qui dimonis ho farà?

Ho diu Víctor Recort, que no és ben bé el mateix que Víctor Parkas. O sí?
No, clar que no és el mateix.

Per qui no ho sàpiga, tu vas començar la teva carrera literària en castellà i firmant com a Víctor Parkas el teu primer llibre: Game boy (Caballo de troya, 2019). Per què després vas abandonar una llengua de 400 milions de parlants per canviar-te el nom i començar a escriure en català?
A casa meva es parlava castellà i el meu entorn tota la vida ha estat castellanoparlant. De fet, fins i tot quan jo m’incorporo al moviment d’alliberament nacional durant l’època del Procés, ho faig des de la simpatia a iniciatives com Súmate. Quan tot allò se’n va anar a la merda, em vaig adonar que estàvem a la intempèrie. A més, va ser quan va néixer el meu primer fill i tenia clar que el volia educar en català. Per tant, no podia continuar escrivint en la llengua que exerceix diglòssia sobre la d’aquells qui més estimo.

 Game boy va fer tres edicions, però vas tallar en sec aquella carrera, malgrat haver-te fet un nom com a Víctor Parkas.
El llibre va publicar-se el febrer del 2019, el maig del mateix any en va sortir d’impremta la tercera edició, i el juny vaig decidir escriure exclusivament en català. Quan Time Out em va demanar que hi col·laborés, vaig signar la primera peça com a Víctor Recort. «Qui collons és aquest?», em van dir. Ells havien contractat una col·laboració amb Víctor Parkas. «Podem posar Víctor “Parkas” Recort, perquè almenys els lectors sàpiguen qui carai ets?», em van demanar.

T’has penedit mai d’haver-te passat al català?
És clar que no. Mai dels mais. Només m’ha portat coses bones.

Per exemple, guanyar el Premi Documenta a l’última oportunitat que tenies, just abans d’expirar el període de trenta-cinc anys. Deixa’m dir-te, però, que la novel·la està plena tan plena de reflexions sobre la vida adulta i el misteri de fer-se gran que no sembla escrita per algú tan jove.
Això t’ha semblat?

Sí.
No ho sé, potser és perquè soc fill únic, tinc pocs cosins i, per tant, sempre he estat acostumat a asseure’m a la taula dels grans. Les meves relacions sentimentals, les més intenses i les més fondes, sempre han estat, també, amb noies més grans que jo. Per aquest motiu, suposo, sempre he fet les coses una mica abans que la resta de gent de la meva edat.

Què diries que defineix l’Eloi, el protagonista d’Els crits?
La incapacitat per fer-se càrrec de les seves ferides més profundes, malgrat ser una persona amb una projecció pública basada en l’atac directe, en ser sempre qui la diu més grossa, en tenir la raó i dir allò que ningú altre s’atreveix a dir.

L’Eloi és un personatge que ha d’enviar la seva columna d’opinió al mitjà on escriu i en fa set esborranys diferents, però tots comencen dient “L’últim estiu que vaig passar amb la meva família...”.
Algunes imatges d’aquell estiu estan inspirades en l’estiu que vaig acabar d’enllestir el llibre, però sense que els fets que hi narro siguin ben bé els mateixos. Els crits no és literatura confessional ni autoficció, però sí que n’utilitzo els personatges per parlar de coses que m’importen i que em travessen. En aquest sentit, la veu de l’Eloi m’ha servit per canalitzar reflexions que duia a dins i tenia ganes de posar sobre paper, ja sigui la paternitat, la maduresa, reflexions sobre el matrimoni o sobre l’egoisme de com ens aprofitem els uns dels altres quan l’amistat es jerarquitza.

És complicat veure gent que voreja la trentena parlant d’aquests temes, avui en dia.
És que el contingut que teòricament s’adreça al públic jove ara mateix està molt encotillat. Crec que en molts casos instrumentalitzen els joves per parlar, i fer-ho d’una manera molt concreta, del problema de l’habitatge, que és real; de les dificultats de formar una família, que per descomptat n’hi ha; dels problemes de salut mental derivats de la precarització laboral. Quan dic d’una manera molt concreta vull dir d’una manera molt paralitzadora i incapaç d’eixamplar les expectatives de ningú. Som EVA n’és un exemple palmari. Ha d’haver-hi un punt on el fet d’assumir que viurem pitjor que els nostres pares no ens hauria de fer renunciar a plantejar-nos la vida, en allò fonamental, en uns terminis diferents dels seus. Vull dir: l’única cosa de la qual me’n penedeixo d’haver tingut un fill amb vint-i-vuit anys és de no haver-lo tingut amb vint-i-set.

Tu vas treballar a PlayGround, el mitjà digital més exitós d’Espanya i que tenia precisament en els joves de vint-i-pocs i trenta-llargs el seu target. Com vas viure que saltés pels aires?
Semblarà impopular el que diré, però jo a PlayGround era feliç per una raó molt senzilla: per primer cop a la vida no només no m’havia d’amagar per escriure a la feina, sinó que em pagaven per fer-ho.

Abans t’amagaves per escriure?
Jo acabo la universitat i empalmo feines temporals fins a trobar una d’estable, una feina amb nòmina a un call center. Treballava fent tasques d’atenció al client en remot, resolent els problemes i els dubtes dels clients per xat. Paral·lelament vaig començar a col·laborar amb Tentaciones d’El País, i quan al call center no hi havia massa feina, d’amagat dels superiors, escrivia articles.

Et van enxampar mai?
No, mai. El sistema està pensat per estar assegut vuit hores en una cadira, hi hagi feina o no n’hi hagi, per tant, hi ha qui caça mosques mirant el sostre i hi ha qui s’escriu correus a un mateix per avançar amb un article. Sempre he pensat que, per evitar cremar-se a la feina, és important tenir alguna cosa fora d’ella que et motivi, que et doni vida, que et faci voler continuar endavant.

Tu i jo ens vam conèixer després de la teva etapa a PlayGround, quan vas entrar al ElNacional.cat fent una feina que jo també havia fet anteriorment: escriure articles patrocinats.
Branded content.

Recordo que un dia et vaig dir: la nostra força de treball és escriure amb gràcia els valors d’una marca, d’un producte o del que sigui per tal de passar-ho pel filtre de la bellesa. I tu em vas respondre: la nostra força de treball és escriure el que toqui per poder escriure el que vulguem.
És que és veritat. No escrivíem brandeds perquè haguéssim somiat escriure’ls, sinó per tenir un sou que ens permeti tenir una vida més o menys digna i, a partir d’aquí, com deia Montserrat Roig, fer de mecenes de nosaltres mateixos. És a dir: disposar de recursos materials per escriure. Per escriure de debò.

Llegint Els crits m’hi he trobat uns personatges que, malgrat ser uns criminals, són tan tremendament humans que generen fins i tot tendresa.
Miro de no elevar-me per damunt dels meus personatges, de no jutjar-los, ja que ho trobo molt hipòcrita. Potser només em dedico a descriure aquella mena de gent que té una història, però no té l’espai ni ningú que l’expliqui. Tot el que escric pivota en gran part al voltant d’això, trobo: quan em poso davant d’un full en blanc, miro de posar el focus en espais i en imaginaris que, a parer meu i molt especialment en narrativa catalana, encara estan per explorar.

Ningú havia escrit una fan fiction de Plats Bruts com és Pont aeri, és cert. I ningú havia fet una novel·la sobre tres estrelles televisives que podrien ser Xavier Sardà, Martí Galindo i Boris Izaguirre, com és Els crits.
Crónicas Marcianas és difícil de reivindicar perquè era massa inhumà, massa estripat. Possiblement al lector d’Els crits li vingui al cap aquest programa, ja que Crónicas és el referent més lícit. Era un late amb un equilibri sòrdid entre l’humor que fa somriure i la crueltat de destrossar la vida de la gent que fa feredat. Aquesta dicotomia, és clar, el feia un fenomen fascinant.

La cosa nostra, Les mil i una, després Vitamina N, fins i tot Set de nit més tard... Recordo que aquells late nights eren diàriament una capsa de sorpreses, com si cada nit s’apugés la persiana d’un local en el qual mai no sabessis quina festa se celebrava a dins aquell dia.
Quan teníem tot això, davant la televisió cada nit s’hi asseien milers i milers de persones que no necessàriament eren catalanoparlants, i ja ni et dic catalanistes o independentistes, però que diàriament tenien la seva dosi de relació amb una llengua que no feien servir la resta de les hores dels dies.

Això és el que hem perdut avui, suposo.
L’últim intent d’aconseguir-ho ha estat Zona Franca, però no sé si realment aspirava a ocupar aquest espai, ja que es tractava d’un programa que no amagava les seves inclinacions polítiques —una cosa que, per altra banda, no suposa cap problema, sempre que les teves inclinacions polítiques siguin fer la gara-gara al PSOE de la forma més banal i passiva que trobis. També cal tenir en compte que la televisió lineal no té la rellevància i l’impacte que tenia fa vint o trenta anys, que és el temps que ha passat des que emetien La cosa nostra, Vitamina N i la resta de programes que esmentaves fa un moment.

Creus que pot existir un late night sense la llibertat que reclama un late night?
Si aquest late ha d’emetre’l la televisió pública catalana, el que s’ha fet palès és que estarà sotmès a un control i a una por gairebé tribal per part de la gent que remena les cireres. Això porta a un encarcarament que rivalitza amb la mateixa essència d’un late: allà no hi ha d’haver cap gàbia, i en cas que n’hi hagi, és desitjable que constantment se n’escapin els elements. Un late per naturalesa ha de ser heterodox. És per aquest motiu que els tres personatges d’Els crits són tan diferents: el Coco és clarament un quinqui connectat amb la part més salvatge de la vida; el Milà té una dimensió més hedonista i luxosa; i l’Eloi, el narrador, és potser la baula més reflexiva i sensible. 

El món en un programa; un programa en un llibre.
Si així ho vols resumir, sí.

Els crits parla d’uns late nights que ja no existeixen l’any 2025 i també d’una columna d’opinió que mai s’acaba de publicar. Hi ha lloc pel columnisme literari, a la premsa en català i el món d’internet, al segle XXI?
Les columnes no han deixat d’existir, tu mateix n’ets un exemple, però el que ha canviat és el pes del columnista en l’àgora pública. És un rol que ha perdut influència i que ja no té la capacitat de capgirar punts de vista. Però el problema no és l'ostracisme del columnisme, sinó de l’articulisme en termes generals: fora del sector, tampoc tenen gaire rellevància ja les entrevistes en profunditat, ni els reportatges d’investigació, ni els perfils.

Tant Pont aeri com Els crits tenen el to crepuscular i nostàlgic d’un món que ja no existeix, d’un passat que ja ha tancat el seu cicle de vida, sigui una sitcom o un late en el qual convivien pinxos i escriptors de renom.
Recordo Empar Moliner parlant de depilacions damunt la taula del Crónicas. Em continua semblant fortíssim que una autora de Quaderns Crema estigués compartint espai amb Paco Porras i Yola Berrocal. Aquesta indistinció entre alta i baixa cultura, i adreçada a un públic massiu, m’obsessiona profundament.

Ser un escriptor amb prestigi literari i a la vegada tenir espai mediàtic a la televisió sembla un oxímoron, avui. Creus que el futur de la literatura catalana pot arribar a ser marginal, d’aquí a vint anys?
Tal com està el món, no puc albirar el futur a sis mesos vista. Si serà marginal, això que fem? La qüestió passa més per deixar-se la pell perquè no ho sigui, no deixar d’oposar resistència, fer-ho fins al final. Últimament, però, quan penso en termes de futur, no ho faig tant centrant les projeccions en mi mateix com en el futur dels meus fills. Sincerament, penso més en les eventualitats d’una guerra d’abast mundial que en si La Setmana del Llibre en Català tornarà o no al Moll de la Fusta. Amb un amic llibreter sempre parlem que si tot continua escalant i algun dia hi hi ha unes Brigades Internacionals, l’única cosa que ens faria renunciar a allistar-nos-hi, i alhora la raó més poderosa per fer-ho, seria el fet de tenir fills.

I què més estimes, a part dels teus fills?
La llibertat que em dona escriure narrativa.

I si d’aquí a vint anys ja no existeixen les novel·les?
Això no passarà. Ens hi juguem alguna cosa?

No.