Prima Facie, de la dramaturga i advocada australiana Suzie Miller, va saltar de Sidney (2019) al West End (2022) i Broadway (2023), i arreu va recollir un bon grapat de premis. La producció espanyola, amb direcció de Juan Carlos Fisher, es va estrenar l’agost passat a Teatros del Canal, amb un èxit rotundíssim tant de crítica com de públic, i ha arribat ara al Teatre Poliorama, on es podrà veure fins al 22 de juny.
Aquest muntatge ve a corroborar el compromís de l’escena contemporània amb el feminisme i la denúncia de la violència sexual
Aquest muntatge ve a corroborar el compromís de l’escena contemporània amb el feminisme i la denúncia de la violència sexual: enguany han passat per la cartellera catalana obres com Jauría de Jordi Casanovas, la trilogia de Queralt Riera sobre l’abús o Muda de Marina Guiu.
Velocitat i llestesa furtiva
Victoria Luengo interpreta Tessa Ensler, una brillant advocada penalista que, de la nit al dia, passarà d’exercir com a defensora de presumptes criminals a ser part demandant. Amb una energia inexhaurible, que modula a la perfecció, l’actriu transmet la intel·ligència i agudesa que caracteritzen el personatge, del tot tensat vers el seu objectiu, com un caçador sobre la presa. Descriu i escenifica alhora, amb gran dinamisme, els jocs d’estratègia als judicis, i la veiem alerta, tota ella concentrada a identificar presumpcions, sobreentesos, equívocs. El text mateix, que parla d’endurir els músculs i preparar-se per a la contesa o la cursa –a l’hipòdrom judicial–, li exigeix a la intèrpret velocitat i una llestesa furtiva, tant pel que fa al moviment com a l’enunciació.
Amb una energia inexhaurible, que modula a la perfecció, Victoria Luengo transmet la intel·ligència i agudesa que caracteritzen el personatge, del tot tensat vers el seu objectiu, com un caçador sobre la presa
Sens dubte és pel seu instint de competició i pel seu domini de l’escenari judicial que Tessa és cada cop més requerida per assumir casos difícils, en particular d’abusos sexuals. Sembla que, fins aleshores, no li ha suposat cap problema ètic el fet de defensar presumptes violadors. Com a advocada, la seva funció consisteix a narrar la millor versió dels fets: no existeix més veritat que la legal –afirma una vegada i una altra–. Per explicitar el seu rol d’hàbil interrogadora de testimonis, parla en direcció a una cadira buida que després, a la segona part, ocuparà com a víctima. L’encertada escenografia de Lua Quiroga Paul consisteix en un receptacle blanc i impersonal que, decisivament intervingut pel disseny de llums de Ion Anibal López, conté els diferents estats pels quals passa el personatge, realçats també per l'espai sonor de Luis Miguel Cobo.
Al primer tram, la lletrada ens parla sobretot de la seva feina, però el monòleg consta també d’efectius salts en el temps que ens permeten fer-nos una idea de la seva procedència socioeconòmica; remuntar-nos al seu primer dia d’universitat; i, fins i tot, conèixer detalls de les nits de celebració, així com d’un parell de trobades íntimes amb l’home que acabarà sent el seu agressor: un col·lega del bufet, fill d’un advocat assessor de la Corona britànica. L’agressió sexual esdevé el punt d’inflexió que marca un abans i un després, i imprimeix un canvi substancial tant en el ritme com en el to i el llenguatge corporal. Caiem rendits davant la filigrana d’interpretació de Luengo, per la por, l’angoixa i la paralitzadora impotència que transmet. El públic, a estones ficcionalitzat com a jurat, pateix per veure Tessa així: insegura, desarmada i revictimitzada sota la crua, inquisitorial llum blanca.
Una catàrtica transformació
El fet que no la vegem com una víctima des del principi, sinó com una professional esplendorosa, addicta a l’adrenalina i sense gaires escrúpols, constitueix tot un encert, perquè desactiva qualsevol temptació o prejudici de llegir la violència sexual envers ella com una mena de predestinació social. Contra tot pronòstic, es trobarà en la situació de contemplar-se a si mateixa com a víctima, objectivant-se dissociada. Si bé és conscient de la classe de què procedeix, no s’adona de debò del desavantatge que pateix fins que no es troba en el paper de demandant. El que sí sembla que se li desperti de manera sobtada –i això resulta poc creïble, pel moment històric en què ens trobem– és la consciència feminista. I la sororitat.
La competitiva advocada acaba patint en carn pròpia la violència institucional i la revictimització en l’àmbit judicial
“El sistema al que he dedicado mi vida ha sido convocado por mí”. I així és com Tessa acaba patint en carn pròpia la violència institucional i la revictimització en l’àmbit judicial. Percep cada petita maniobra condescendent o aduladora per part de l’advocat que la interroga. La reprovació íntima, visceral, que experimenta envers les preguntes que li fa –a la recerca d’incongruències en el relat dels fets– no deixa de reflectir una mena de vergonya retrospectiva per la seva pròpia actuació com a lletrada en tants interrogatoris insidiosos. Ara s’adona que la violació és un crim contra la persona: fa trontollar els seus fonaments. Per això –conclou–, la prova d’evidència no pot ser oferta amb una pulcritud sense fissures.
La sòlida construcció textual de Miller i la descomunal actuació de Luengo, dirigida per Fisher, impacten fortament el públic
Tot i fragilitzada, Tessa aconsegueix recuperar la tenacitat i l’eloqüència per argumentar la necessitat imperiosa de reformar el sistema judicial. Ara ja no és una mera detentora de la “veritat legal”: el seu relat està travessat per una dolorosa vivència. L’al·legat final, fortament efectista, no repercuteix en el veredicte del jurat, però resulta revelador en termes de conflicte dramàtic. Fent honor al seu nom, la intèrpret escenifica la victòria de “l’instint legal” –i actoral– al Poliorama. La sòlida construcció textual de Miller i la descomunal actuació de Luengo, dirigida per Fisher, impacten fortament el públic, que, en la mesura que abraça la catàrtica transformació del personatge, és cridat a la reflexió i l’autorevisió crítica.