Hipster: jove que ja comença a tenir canes i no accepta el pas del temps; que va començar vestint amb una camisa de quadres de llenyataire fa una dècada i ara porta camises tropicals als concerts i jaquetes de xandall vintage de la Kappa que s'ha comprat en una botiga del Born on li han clavat més de cent euros. També, de forma complementària i no necessària, si han de portar ulleres, poden dedicar pràcticament dotze mesos a trobar les més exclusives del mercat, que es pensin que marquen la diferència i s'acaben convertint, les pobres ulleres, en el seu símbol d'identitat facial.
Aquesta és l'espècie, tirant de tòpics molt bèsties, que et pots trobar al Vida Festival que va començar dijous de la setmana passada i va acabar ahir dissabte. És molt interessant, sempre que vas a un concert, saber 'el pal que es porta': cumbes, rastafaris, heavies metal, pijos, etc. En el cas del Vida, sense cap mena de dubte, són hipsters. La música, en bona part, també marca quina serà l'espècie dominant d'un festival. Parcels, Balthazar, Mishima, Belle & Sebastian, Ryie, The Parrots o Black Pumas són alguns exemples. De tots ells, em quedo amb el caràcter relaxat que volen transmetre. El lema seria 'que la vida flueixi' i, en alguns casos, el concert se't feia més amè com els grans Parcels que porten el flow australià, sobretot arreu d'Europa després d'instal·lar-se a viure a París; o a l'altra banda, trobes els Ryie que per posar de fons en una consulta del dentista o escoltar a casa mentre ordenes els calaixos són més aconsellables que escoltar-los amb una cervesa a la mà.
Guitarricadelafuente es gradua
Sigui com sigui, l'autor de la programació d'aquest festival cada any es gradua. Aquí han passat des d'uns clàssics com Madness fins a, enguany, escoltar un homenatge a Pau Riba. En el terreny de la programació, també cal felicitar haver apostat per ritmes que ens apropen més al flamenc o aquells que tenen arrels amb sons i instruments que ens aporten un casa nostra, una identificació de tu a tu amb l'artista. És el cas del gran Guitarricadelafuente. El fenomen que va néixer a les xarxes socials fent versions d'altres i, als seus 24 anys, es menja qualsevol escenari, gran o petit, que li posin per davant. En periodisme, es diu que no tothom que és bo pels mitjans ho pot ser per Internet, també a la inversa. Segurament els canals són tan diferents que la manera de comunicar resulta essencial. Per un cantant això és diferent: la seva defensa no es basa únicament en la seva veu o forma d'expressar sinó en el cant final i aquest traspassa qualsevol plataforma de la qual en surti.
Visca el programador del Vida
Amb el repàs musical fet, m'agradaria afegir un parell de qüestions sobre l'ambient del Festival, què hi podem trobar i compartir algunes reflexions amb què podeu estar o no d'acord. D'una banda, el que el mateix Vida et dona: un entorn incomparable on l'única llàstima pels que vivim a l'àrea metropolitana de Barcelona ens resulta un inconvenient, que se situa a Vilanova i la Geltrú. Malgrat les facilitats per arribar amb transport públic i agafar uns autobusos que posen en exclusiva per arribar fins al recinte o poder anar amb cotxe i no tenir grans problemes per aparcar, 'l'excursioneta' fins allà ningú la perdona. A la vegada, això fa que tots aquells que anem al Vida Festival és perquè realment en tenim moltes ganes. I, de retruc, ens assegurem evitar les aglomeracions infectes d'altres festivals, caminar sense anar fotent-se cops i beure una cervesa sense el perill que algú et tombi el got. Menció especial per l'organització que sap trobar el punt exacte perquè l'ambient i la seva decoració tinguin un gust exquisit: et submergeixes en una mena de bosc, tal com ells bategen l'espai a l'entrada principal, on has d'estar atent a cada racó perquè d'allà et pot sortir una sorpresa agradable.
No han faltat pares i mares amb cotxes de nadons
En aquest ambient, ara ja fora del que marca l'organització, hi ha hipsters i bones persones. Tornem a generalitzar, però és evident que al Vida rarament et trobaràs algú amb ganes de brega a la cua de la barra o empentes innecessàries. El públic que va al Vida sap què vol. Potser per això, per aquest caràcter tranquil que he reiterat al llarg del meu escrit, hi ha un excés de cotxets de nadons. És l'únic però que posaria. Cadascú és lliure de fer el que vulgui i jo també de dir la meva. Així doncs, és una pregunta que sempre em faig quan vaig a aquests llocs i ho veig: què hi pinta un nen o nena de mesos o poc més d'un any fins les tantes de la matinada enmig d'un concert on l'olor a porret ningú te la treu, un fred que pela i crits i música que, per molts cascos que portis a les orelles, còmode no acaba de ser. Jo crec que quan una és mare o pare, ho és perquè així ha volgut i ha d'acceptar el pas del temps i que les coses canvien i que no tot es pot tenir. Potser és una mena de crisi, com aquells que asseguren que existeix la dels 40. Però les pobres criatures, quina culpa en tenen?
