“Buah!”, diu ell. “Buah!”, contesta ella. Fa dotze anys que no parlaven i vint-i-quatre que no es veien en persona. “No sé què dir, no sé què fer”. En la retrobada en un parc de Nova York hi ha nervis, timidesa, potser el pes de les expectatives, una alegria sincera, una abraçada emocionada, o dues, i, també, punxades al cor. La Nora i en Hae Sung eren companys de classe a l'adolescència, s'agradaven i, fins i tot, van tenir una cita. Però ella i la seva família van abandonar per sempre Corea per instal·lar-se a Toronto. I aquells nens que deixaven de ser-ho van veure trencada la seva incipient història d'amor. El sentit comú ens diu que, sense aquesta separació forçada, allò difícilment hauria agafat gaire volada, però també ens confirma que la distància física no provoca més que una idealització de l'altre, o dels records compartits, flirtejant amb allò tan perillós anomenat nostàlgia.
 

🔴 Oscars 2024, DIRECTE | Horari de la gala i última hora de la catifa vermella

🎬 Guanyadors dels Oscars 2024: tota la llista de pel·lícules i artistes

 

Dotze anys més tard, ella ja viu a Nova York i comença a complir el seu somni professional de guanyar-se les garrofes com a escriptora. Ell ha fet el llarguíssim servei militar obligatori i estudia enginyeria a la universitat de Seül. I es retroben gràcies a les xarxes socials. Durant uns mesos, les videoconferències reobriran vells afectes i crearan unes dependències emocionals sense gaire sentit, quan et separen milers de quilòmetres, i quan cap dels dos acaba de fer un pas ferm per retrobar-se físicament. Vint-i-quatre anys després d'aquell comiat fred de dos preadolescents que no han aprés a gestionar les emocions, i dotze més tard de la seva darrera conversa separada per una pantalla d'ordinador, la Nora i en Hae Sung tornen a veure's, i a tocar-se, nerviosos i feliços, i prudents, i conscients que la vida no és una comèdia romàntica.

La màgia de l'in-yun

Pel·lícula de subtileses, de silencis i mirades, del que es diu i del que es calla, o s'insinua, Vidas pasadas és també una picada d'ull de la directora novell —i guionista— Celine Song cap al seu propi passat, cap a la seva pròpia experiència: com la Nora del film, ella també va deixar el seu país i les seves arrels, i es va veure aixecant ponts íntims entre dues cultures, entre dos idiomes, entre dues identitats. Com la Nora del film, també es va veure asseguda en un bar, enmig del seu marit nord-americà i el seu primer amor d'infantesa. I com la Nora del film, també va pensar en un concepte coreà, una expressió tradicional, l'in-yun, que significa providència, o destí. L'in-yun està relacionat amb el budisme i la reencarnació, i ve a significar que, ja sigui creuant-se al carrer per atzar i fregant-se les mànigues dels abrics, ja sigui compartint una taula o una conversa, una trobada entre dues ànimes és producte de moltíssimes interaccions anteriors succeïdes en les seves vides passades. I quan dues persones es casen, es compleix el miracle de 8.000 capes d'in-yun al llarg de 8.000 vides passades.

Parla de les coses que deixem enrere, més o menys convençuts, i potser mai del tot

8.000 capes i vides. I 12, el cicle temporal que passa entre cadascun dels tres moments que veiem a la pel·lícula. Dues xifres que fan avançar Vidas pasadas i que encenen l'espurna de la màgia d'una pel·lícula que parla de vincles fortíssims que superen els anys, els oceans de distància i les transformacions íntimes. Que parla de les coses que deixem enrere, més o menys convençuts, i potser mai del tot. Que parla de decisions vitals, petites i no tan petites. Que parla del destí i qüestiona que sigui inexorable, perquè, probablement, no ho és. Que parla de qui som, però també del què queda de qui érem, i de qui podríem haver estat. Que parla de renúncies, i d'anclatges emocionals, i de fantasies d'experiències que no viurem, i d'existències que no tindrem.

Amb una posada en escena tan elegante com sòbria, deixant sempre certa distància entre la càmera i els seus personatges, amb un insòlit domini del tempo narratiu i de les el·lipsis, detallista quan cal (aquelles mans que quasi contacten, agafades a la barra vertical d'un vagó de metro), misteriosa quan fa falta (la primeríssima primera escena del film), sempre delicada i empàtica, Vidas pasadas és commovedora perquè ens interpel·la amb honestedat i fugint de qualsevol clixé que insulti la nostra intel·ligència. ”De petita volies ser escriptora per guanyar el Nobel. Fa 12 anys parlaves del Pulitzer. I ara... què voldries guanyar?”, pregunta Hae Sung. “Fa molt que no penso en aquestes coses... potser el Tony”, respon ella, assenyalant l'estatueta més prestigiosa pels dramaturgs del planeta. En un grapat d'entrevistes promocionals, Celine Song ha explicat que fent Vidas pasadas ha conegut l'amor pel cinema. Seria bonic que els somnis de la Nora, l'alter ego de la cineasta, es traduïssin en un Oscar al millor guió original, molt possiblement una quimera, definitivament justícia poètica, qui sap si un in-yun en tota regla.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!