Soroll blanc i aberració cromàtica de cinta Betamax, i després la panoràmica d’un polígon d'habitatges, als marges de la ciutat, amb grans blocs de formigó. De fons, repicadissa de palmes i una veu aguda, infantil, interpretant la rumba que sona igual a totes les perifèries, de Canyelles a Caño Roto. Tot seguit, descampats on pasturen les cabres, edificis a mig construir, obres aturades del cinturó de ronda i carrers sense asfaltar. Murals del PSUC conviuen amb pintades de Los Chichos. Una associació de veïns, una bodega, un dispensari, una farmàcia… i un centre de serveis socials per més de 7.000 xavals. Una munió de nens i nenes, la majoria fills d’andalusos i murcians, que juguen als carrers, abocadors i camps de futbol improvisats. Els més petits van despullats; els joves, a falta de res millor a fer, fumen porros i alternen partides de dòmino i de ping-pong. I dirigint-se a ells, una espècie de reporters, amb micròfon i càmera de vídeo, massa malgirbats per ser de TVE (l'única cadena en aquella època) els hi pregunten per temes com l'escola, el treball i l'atur, les relacions amb el sexe oposat, l'amor, l'oci, la música, l’heroïna, la delinqüència, la violència policial i la presó. També sobre el català i la flamant autonomia de Catalunya.
Les imatges descrites podrien pertànyer a una mena de documental social en vídeo dirigit per José Antonio de la Loma, però és molt millor que això: Los jóvenes de barrio (Lluïsa Roca i Albert Estival, 1982) va ser un dels últims treballs de Servei de Vídeo Comunitari, la cooperativa successora del col·lectiu Vídeo-Nou. Al seu dia, va ser sol·licitat per l'Institut Sociològic de la Universitat d'Utrecht i presentat al Congrés Mundial de Sociologia de Mèxic, i ara acumula més d’un milió de visualitzacions a YouTube. No obstant això, si no has estudiat Belles Arts o estàs molt posat en audiovisual social, és molt probable que aquest grup de pioners de la vídeo-agitació no et soni de res. Per sort, en un acte de justícia memorialística, l’editorial Raig Verd acaba de publicar Història no oficial durant la hipotètica Transició: El cas Vídeo-Nou/Servei de Vídeo Comunitari (Daniel Gasol, 2024). Un llibre, a mig camí entre la saberuda tesi acadèmica i el fanzín anarcopunk, que, a partir de l’estudi i la recuperació de l’arxiu d’aquest grup de videògrafs llibertaris, qüestiona el relat oficial d’aquell període —pretesament modèlic, exemplar i pacífic— de trànsit del franquisme a allò que sigui que va venir després (1975-1983).
La gent preguntava què era això del vídeo, li deien vidrio
Lluïsa Roca, Albert Estival, Carles Ameller, Xefo Guasch, Luisa Ortínez, Guiomar Eguillor, Marga Latorre, Pau Malvido, Joan Úbeda, Josep M. Rocamora, Maite Martínez, Francesc Albiol, Núria Font, Genís Cano… Des de la fundació de Vídeo-Nou el 1977 i, a partir del 1979-80, per Servei de Vídeo Comunitari, van passar una llarga nòmina de personalitats fonamentals per la contracultura d’aquest país, moltes de les quals, malauradament, ens han abandonat. “La gent preguntava què era això del vídeo, li deien vidrio”, m’explica la Lluïsa Roca, cofundadora i salvífica de l’arxiu del grup. “El nom de Vídeo-Nou ve del joc de paraules entre la novetat de l’eina i que a l’inici érem 9 persones, però després van anar entrant col·laboradors i col·laboradores i el número es va anar ampliant. Vam descobrir el potencial del nou format arran d’unes jornades a la Fundació Miró, on vam conèixer la Margarita d’Amico, una professora de la Universitat de Veneçuela que era amiga de l’Antoni Muntades. Ell va deixar-li el seu equip portàtil, un portapack (Sony), que en deien, i així vam fer la nostra primera gravació: Gràcia espais verds (1977). A partir d’aquí ens vam anar entusiasmant totes (ja en aquell moment hi havia bastants dones), i en Xefo, que era una persona molt generosa i hospitalària, ens va deixar un espai a casa seva que va convertir-se en el punt de trobada. Nostre i de tota una sèrie de gent, de fora i d’aquí, que anàvem connectant.”
Diuen que al vell casalot del Born de l’arquitecte, promotor, agitador cultural i galerista podies trobar-te des d’Almodóvar a Lole y Manuel, els fills de Robert Graves o als components del Living Theatre de Nova York. “Nosaltres no érem artistes, eh?”, continua Roca. “Estàvem més vinculats al món social i polític. Volíem reflectir la situació del moment, perquè veníem d’una dictadura molt ferotge i estàvem tots molt oprimits i volíem que la comunitat, la gent, sortís de casa i expressés les seves problemàtiques. I després els hi passàvem el que havíem gravat i muntat. És a dir, fèiem el que per a nosaltres llavors era una paraula màgica, tenir feedback: anar a la mateixa plaça, als baixos dels edificis, a la tele del bar o el lloc on havia passat alguna història perquè la comunitat es veiessin, i llavors es tornava a comentar entre les associacions de veïns per mobilitzar-se… Aquests van ser els inicis. I després ja va venir el Vídeo-bus amb la Lliga de Catalunya.”
Agafen els diners de la burgesia i la dreta catalana per tal de poder consolidar-se i desenvolupar la seva pràctica
Un autobús per hackejar la dreta catalana
Daniel Gasol, artista, investigador i artífex d’aquesta reescriptura coral, transversal, en clau llibertària i no oficial del grup i el seu context històric-polític, agafa el relleu: “Jo vaig conèixer Vídeo-Nou i S.V.C a Belles Arts, on una professora ens va explicar el seu origen: A un grup de persones que havien començat a fer treballs de vídeo social, els hi contacta la Lliga de Catalunya. La Lliga és una de les moltes organitzacions que sorgeixen durant aquells anys per presentar-se a les eleccions, impulsat per un empresari que recupera el partit polític del Francesc Cambó, amb bases de la burgesia i de la dreta catalana. I, per tal de modernitzar la seva imatge, creen un vídeo-bus equipat amb eines d’edició de vídeo i dues televisions per recórrer els pobles de Catalunya fent treballs audiovisuals amb l’objectiu de donar publicitat al seu partit i aconseguir votants. Però aviat se n’adonen que Vídeo-Nou, el col·lectiu que han contractat, no estan fent el que ells volen, sinó que estan desenvolupant un treball audiovisual de caire etnogràfic, entrevistant a anarquistes i comunistes, entre altres, pels pobles i, sobretot, creant espais de comunicació entre persones a través d’àgores públiques. Així que els hi demanen que es posin samarretes, reparteixin pamflets i realitzin vídeos publicitaris de La Lliga, a la qual cosa ells es neguen al·legant que això no formava pas part del contracte. Finalment els acomiaden, i Vídeo-Nou contacta amb un advocat laboralista que arriba a un acord de conciliació amb el partit polític, que es veu obligat a pagar-los una quantitat de diners. Amb això, la Luisa Ortínez i el Xefo Guasch viatgen a Kassel amb el cotxe d’en Miralda per comprar un portapack de segona mà.”
I segueix: “Aquí és on veritablement el col·lectiu pren una importància rellevant, perquè el que fa és, d'alguna manera, hackejar el sistema. Agafen els diners de la burgesia i la dreta catalana per tal de poder consolidar-se i desenvolupar la seva pràctica: repensar la història i la comunicació, el propi terme democràcia, en uns anys d'efervescència en què semblava que altres realitats eren possibles, amb lluites com l'antimilitarisme, l'ecologisme, els feminismes i la cultura LGTB. Però, finalment, es consolida el Rei al capdavant de l'Estat espanyol i es produeix un desencís social, perquè la situació acaba en aquesta mena d'escenari distòpic o apocalíptic que hem heretat. És important esmentar que cal revisar tots aquells anys, perquè se'ns ha presentat una història molt higiènica, edulcorada i modèlica de la Transició que no es correspon amb la realitat: va haver-hi moltíssimes manifestacions, engarjolaments i morts.”
El desencís
Vídeo-Nou i, posteriorment, S.V.C. van gravar paròdies de telenotícies protagonitzats per gent del còmic underground com Onliyú i Montesol, vagues de benzineres, conflictes veïnals per les obres del metro, manifestacions de bicicletes, eleccions al Parlament i els debats de les Jornades Llibertàries que van tenir lloc al Saló Diana, entre centenars de cintes que resten per digitalitzar. Part del seu treball està disponible al catàleg d’Hamaca, i ha servit per teixir la història de la nostra contracultura a través de documentals seminals com Barcelona era una fiesta (Underground 1970-1983) (Morrosko Vila-San-Juan, 2010) o Morir de dia (Laia Manresa i Sergi Dies, 2010). Però la precarietat, el desencís generalitzat i la creació de TV3, que va capitalitzar el talent al temps que desactivava el potencial radicalment crític de gran part d'aquesta generació de creadores llibertaris, va propiciar el final del col·lectiu. “La tecnologia avançava ràpidament i ens havíem d’anar posant al dia, la qual cosa requeria d’una inversió econòmica cada cop més gran”, diu la Lluïsa. “I no teníem molts diners, vivíem —no sé com, però vivíem— del vídeo, d’algunes classes i d’algunes traduccions per la revista Star (que ens van ajudar molt), però va ser una època difícil i posar-nos al dia com a cooperativa no era fàcil. Vam aguantar fins a finals del 82 o principis del 83, quan la inversió era tan necessària i important que la cosa es va anar desinflant. Vam veure que no podíem continuar.”
Considerem que tot això és memòria històrica i patrimoni de tots
La tasca de Vídeo-Nou / S.V.C., la de fer visibles aquelles narratives que l’oficialitat va voler amagar, no està avui tan reconeguda com mereixeria. O no ho estava fins que Daniel Gasol i l'aposta editorial de Raig Verd han vingut per tractar de posar-li remei. “No crec que sigui per desinterès, crec que ha calgut que passessin molts anys per veure realment com van ser els inicis”, fa la balançada Lluïsa Roca. “La gent es pensa, potser, que el vídeo era aquella càmera que teníem a casa i amb què ens fèiem les pel·lícules familiars, etc. Nosaltres ho vam utilitzar de manera diferent i potser no s’ha sabut prou. Pensa que jo aquestes cintes les vaig anar a rescatar a València, amb l’ajuda d’en Joan Úbeda i en Xefo Guasch, perquè, quan vam deixar S.V.C, en Pau Maragall (Pau Malvido) se’n va fer càrrec de tot el material, però al cap d’un temps (l’any 94) va morir i s’ho va emportar tot un company que ho tenia en una caixa a les golfes, i vam necessitar una furgoneta per portar-la cap a Barcelona, però tampoc no sabíem què fer-ne. La Pompeu Fabra ens ho va guardar en els baixos de la biblioteca, però passaven els anys i ningú pagava per digitalitzar el material. Finalment, l’any 2007, el MACBA va fer una primera digitalització. Després es va fer la segona i ara, en aquest moment, estem fent la catalogació de les últimes 100 cintes. Ens anem trobant sorpreses, perquè les etiquetes han caigut i ja no podem visionar-les. Ho donarem al MACBA i també a Hamaca, perquè arribi al màxim de gent. Considerem que tot això és memòria històrica i patrimoni de tots.”