És probable que, si estàs mínimament connectat a l’actualitat de les plataformes, hagis sentit a parlar de Mi reno de peluche, una sèrie britànica que, com tantes altres de Netflix, ha aconseguit figurar entre les més vistes sense grans escarafalls previs. I si ets dels que s’agafen les flamarades amb prudència, el primer que has de saber és que sí, efectivament n’hi ha per tant.
Mi reno de peluche és un dels retrats més devastadors que s’han fet sobre un assetjament
Mirall trencat
Creada i protagonitzada per Richard Gadd a partir de les seves experiències, la sèrie és un dels retrats més devastadors que s’han fet sobre un assetjament. El que la converteix en un dels títols revelació d’aquest any és que, si bé sobre el paper no deixa de tenir un argument força convencional i propi del thriller d’altres èpoques: noi coneix noia i és agradable amb ella, però ella s’obsessiona amb ell i converteix la seva vida en un infern; el tractament de la història és tan personal, arriscat i decididament subversiu que t’acaba arrossegant a un univers emocional disruptiu i terrorífic en què els rols no són mai els que sobreentens.
El tractament de la història és tan personal, arriscat i decididament subversiu que t’acaba arrossegant a un univers emocional disruptiu i terrorífic en què els rols no són mai els que sobreentens
A banda que fins i tot les situacions més quotidianes hi adopten la tonalitat d’un malson. Un dels seus principals mèrits és que no es tracta, només, de la radiografia d’una obsessió: també és una àcida reflexió sobre la percepció dels altres, la identitat sexual, els traumes no superats i la fràgil línia que separa la comèdia de la tragèdia. També és un brillant exercici de posada en escena, perquè les seves escalades de tensió deuen tant als intèrprets (Gadd i la magnífica Jessica Gunning) com a un ús molt intel·ligent del punt de vista. Però no el del protagonista, que també, sinó del nostre.
La sèrie és un viatge a la presa de consciència que el món no és mai com esperem que sigui i també una invitació a mirar directament als ulls d’allò que no voldríem haver de mirar
Mi reno de peluche navega entre tons sense morir en l’intent. Té moments hilarants (perquè Gadd té molt clar que l’existència és, en essència, tirant a absurda), d’altres de profundament inquietants (la sensació d’ofec que transmetem les aparicions de Martha) i aborda amb rigor els passatges més dramàtics i colpidors. Però el que la torna una experiència molt recomanable és aquesta creixent i estremidora incomoditat que es va apoderant de la narració. La sèrie és un viatge a la presa de consciència que el món no és mai com esperem que sigui i també una invitació a mirar directament als ulls d’allò que no voldríem haver de mirar.
Gadd ens posa al davant un mirall trencat en què costa de discernir si el reflex és el propi o bé la versió de nosaltres mateixos que intentem evitar que es manifesti. D’alguna manera, Mi reno de peluche és una esmena a la totalitat a aquells relats sobre l’assetjament i l’obsessió que reparteixen els rols d’entrada i es limiten a frivolitzar sobre les motivacions dels personatges. Gadd dinamita les convencions i ens aboca a constatar que, per més conclusions que traiem, mai arribem a conèixer les persones del tot.