La casualitat, o les presses de Netflix per estrenar sèries que s’ajustin a efemèrides com Halloween, ha volgut que s'hagin estrenat dues sèries amb molt poc temps de diferencia que porten el segell de l'incombustible Ryan Murphy. Una, Dahmer, s'ha convertit en un fenomen (i també en objecte de controvèrsia); l'altra, Vigilante, ve a ser la versió Hacendado dels thrillers produïts per Murphy i una nova demostració que aquest home no és una ciència exacta.
El malson americà
Basada en fets reals, Vigilante és una simbiosi entre les sèries B sobre stalkers dels 80 i les intrigues amb psicòpata dels 90. Se centra en una família amb ganes d'ostentar posició econòmica que compra una casa en un barri residencial i els sembla estar vivint el somni americà. Però els moments idíl·lics duren poc. Aviat comencen a rebre unes cartes amenaçadores signades per una persona que assegura vigilar-los i a tenir la certesa que hi ha gent que els entra a dins de casa.
Vigilante és una simbiosi entre les sèries B sobre stalkers dels 80 i les intrigues amb psicòpata dels 90
El pare de família, obsessionat amb què els veïns hi tenen alguna cosa a veure, acaba descobrint que la casa té un passat molt tèrbol i que potser ells són els últims d'una llarga llista de víctimes. Un argument, doncs, molt prototípic del gènere que hem vist mil cops en pantalla i que només ha tingut gràcia quan els seus responsables han sabut donar-li unes lectures socials malicioses. No és el cas...
Comença bé, acaba... malament
Vigilante no comença malament. Sap introduir el context de la història, presenta alguns personatges prometedors (la fauna veïnal, molt pròpia del bestiari de freaks de les produccions de Murphy) i sembla que vulgui disparar contra la indolència de les classes benestants de l’Amèrica tradicionalista. Però de la mateixa manera que els protagonistes comencen a veure que la casa no és com la pinten, la sèrie triga més o menys el mateix a fer aigües en tots els seus fronts.
De la mateixa manera que els protagonistes comencen a veure que la casa no és com la pinten, la sèrie triga més o menys el mateix a fer aigües en tots els seus fronts
El primer i més greu, el retrat d’aquesta família que insisteix a prendre les pitjors decisions en els moments més inadequats. El pare que interpreta Bobby Cannavale encara té el seu què, perquè al capdavall no deixa de reproduir el motlle de l’heroi de thriller superat per les circumstàncies i ja porta al seu ADN comportar-se com un imbècil. Però el que li fan al de la Naomi Watts no té nom. No només és insubstancial i no saps mai què vol ni què pensa, sinó que acaba fent la sensació que res del que passa té a veure amb ella.
No fa por
Després hi ha la seva nul·la capacitat per generar un veritable suspens. Conté algun passatge que transmet una certa incomoditat i algun ensurt afortunat, però la història té tants problemes de to (ni fa la por que vol fer ni el seu humor negre és prou punyent) i dona tantes voltes sobre ella mateixa (aquesta obsessió per verbalitzar totes les teories sobre el que està succeint) que t’acaba important poc o gens qui ha enviat les cartes i què els acabi passant a uns i altres.
Cap al final, ja veus què pretenien fer i mira de tornar-se una paràbola sobre l’obsessió tan nord-americana pels enemics exteriors i la desconfiança en l’altre, però com que t’ha posat tan difícil connectar-hi la sèrie acaba perdent tots els trens
Cap al final, ja veus què pretenien fer i mira de tornar-se una paràbola sobre l’obsessió tan nord-americana pels enemics exteriors i la desconfiança en l’altre, però com que t’ha posat tan difícil connectar-hi la sèrie acaba perdent tots els trens. Per més Mia Farrow que hi surti, això no és Rosemary's Baby. Ni tan sols funciona com a trolejada: justament el que distingia els thrillers més eixelebrats en què es basa Vigilante és que rèiem amb ells i no d'ells.