La nit del 9 d'agost de 2013, després d'acabar el seu recital a l'Auditori Castell de Peralada, Paco de Lucía va demanar conèixer personalment a Yago Hortal, el joveníssim pintor que s'havia encarregat de crear el cartell del Festival de Peralada d'aquell estiu. Què tenien en comú un mestre sexagenari del flamenc i un barceloní de 30 anys amb pinta d'skater i autor de quadres que agradarien a algú després d'un bon viatge provocat per l'LSD? Que entre tots dos, malgrat existir una distància de trenta-cinc anys i dos mons artístics diferents, existia una afinitat idèntica a l'hora de comprendre la creació artística: si per a Paco de Lucía la guitarra -com ell va confessar- era l'instrument que li permetia expressar-se amb el món sense utilitzar la paraula, per a Hortal, que en aquell moment no feia ni cinc anys que havia exposat per primer cop els seus quadres, la pintura no només era la manera de comunicar-se amb el món, sinó de permetre que la mateixa pintura parlés.
SP245, acrílic sobre tela, Yago Hortal 2019
L'efecte placebo de l'art
Vuit anys després d'aquella nit a Peralada, la Fundació Vila Casas, sota el comissariat d'Enrique Juncosa, reuneix al Museu Can Framis de Barcelona trenta-sis obres de Yago Hortal en la primera gran retrospectiva dedicada a aquell jove pintor que va captivar a Paco de Lucía. En tots aquests anys, l'obra d'Hortal ha esdevingut de forma progressiva una de les trajectòries catalanes més valorades a escala mundial en el terreny de l'abstracció i l'expressionisme contemporani, convertint els seus quadres enèrgics i alegres en fenòmens capaços no només de convèncer la crítica especialitzada o referents de l'art contemporani com Peter Halley, sinó també de captivar el gran públic i convertir-se en un dels pintors més "instagramejables" del panorama artístic millennial.
Sense anar més lluny, fa anys Justin Timberlake va publicar al seu blog personal una desena de quadres de l'artista català, cosa que va provocar un allau tan massiu de curiosos cap a la web d'Hortal que la pàgina, proveïda d'un 'hosting' més dèbil que els òrgans renals de Santiago Rusiñol, va caure durant hores. La popularitat de l'obra d'aquest llicenciat en Belles Arts per la UB fora de les nostres fronteres, però, també ha provocat algun disgust, com quan l'artista es va veure obligat a acusar de plagi i demandar per violació dels drets d'autor a la firma de moda Preen després que l'empresa londinenca presentés els dissenys d'una col·lecció clarament hortalians.
Què tenen els quadres d'Hortal per crear aquest magnetisme silenciós però tremendament expressiu, però? Una cosa tan senzilla com la capacitat de transformar l'estat d'ànim de qui els observa. De la mateixa manera que un diumenge assolellat es pot convertir en un dia encara més bonic si quan se surt a passejar ens endollem One sunday morning de Wilco als auriculars del mòbil, capbussar-se a qualsevol dels quadres que formen la mostra provoca un efecte gairebé idèntic: les obres no tenen títols, ja que estan numerades de forma alfanumèrica com si fossin fitxers en un disc dur informàtic, però malgrat aquesta aparent manca de context, l'explosió de colors de cada quadre ens fa connectar amb elles i provoca un efecte placebo als nostres ulls. O a la boca, ja que les obres amb relleu, cosines germanes psicotròpiques d'una merenga o un cupcake, esdevenen tan seductores que fan venir salivera.
Sigui quin sigui el format o la mida, són peces que transmeten vitalitat i energia perquè no beuen de cap referent extern i estan creades des del present més visceral, amb un sol gest i un sol moviment, és a dir, plasmades sobre el llenç a partir d'un sol traç o una esquitxada i, per tant, sense correcció possible. Per això aquests quadres gairebé fluorescents, que més d'una vegada semblen il·luminats interiorment amb un llum amagat rere la tela, tenen el poder de suggerir-nos tantes coses malgrat dir, aparentment, tan poca cosa. No fan falta paraules, ja que qui parla és la pintura, i ho fa sense cap mena de repressió: amb llibertat, Hortal deixa guiar-se per l'atzar com a procés d'aprenentatge i investigació, algunes vegades aliat de l'èxit i moltes altres de l'error. Si l'argument d'una obra beu sempre d'una desencadenant a la qual es remet, el barceloní sembla defugir de qualsevol narrativa per experimentar amb la creació fortuïta, convertint l'acte de pintar en la causa del propi acte, no pas en la conseqüència de res.
SP211, acrílic sobre tela, Yago Hortal 2018
La purificació dels colors
Si en la cultura hindú o sikh la festa de l'Holi serveix perquè cada individu es pugui alliberar dels errors del passat i oblidar, en la pintura d'Hortal existeix un joc molt semblant, però en aquest cas l'explosió de colors no busca redempció, sinó aprovació, ja que en l'obra hortaliana no hi ha espai per l'equivocació per un motiu molt simple: la peça artística mateixa és intrínsecament una acceptació de l'error. Els quadres de Yago Hortal, a diferència d'aquesta festivitat primaveral tan popular a l'Índia, el Nepal o Sri Lanka i que s'ha fet mundialment coneguda en les últimes dècades a Occident, no ens empastifen la cara de colors llampants ni ens deixen la roba feta un cristo, però ens esquitxen l'ànima, ja que no parlen explícitament de paisatges que puguem reconèixer, escenes urbanes del món en el qual vivim o retrats figuratius que puguem comprendre, sinó d'una cosa més abstracta, però primària: ens purifiquen parlant de l'ara i aquí gràcies a una pintura elèctrica que no es veu on acaba i on comença, és a dir, que ens parla del present mimetitzant sobre la tela el caos i la imprevisibilitat inherent en el nostre propi present d'ara, que com va dir Joan Brossa, ara ja és passat.
Tres obres d'Hortal al Museu Can Framis (ACN)
Tal com indica el títol de la retrospectiva, "Allò era abans, això és ara", les peces d'Hortal estan creades amb el propòsit de néixer i morir en elles mateixes, sense fer referència a res que no estigui dins la mateixa obra i fent, per tant, que l'única cosa que importa sigui allò que passa dins el quadre. Ben mirat, tancant el cercle, és el mateix que deia Paco de Lucía quan afirmava que l'embolcall podia ser important, però la cosa realment important havia de ser l'interior de les coses, per això qualsevol persona pot visitar i gaudir d'aquesta expo sense necessitat de saber prèviament ni tan sols qui és Yago Hortal o, fins i tot, sense que faci falta saber res d'art contemporani.
L'únic que fa falta, això sí, és anar fins a la Fundació Vila Casas i deixar-se portar, motiu pel qual és una autèntica llàstima que a Can Framis no s'hagin preparat unes màrfegues o matalassos, disposats a terra, per tal que qui vulgui submergir-se a l'univers sensorial i hedonista d'Hortal pugui mimetitzar-se amb l'espai, nodrir-se de la llibertat que plasmen les parets, estirar-se, posar-se còmode i deixar-se sepultar per la força sensorial de les obres de mida XXL, ja que potser els quadres no són cap fàrmac que ajudi a pal·liar alguna dolència ni són cap festivitat hindú, però permeten deixar enrere el passat, oblidar-se de tot, entrar a viure en cada obra i gaudir, ni que sigui durant la fugacitat del present, d'una saludable realitat més viva, plaent i llampant que la grisa rutina del nostre dia a dia.