L'any 1978 el poeta Miquel Martí i Pol publicava un dels seus llibres més íntims, Estimada Marta, que contenia un poema en el qual l'autor de Roda de Ter afirmava que "en cada mot m'hi jugo l'existència". En aquella mateixa època, però uns cinquanta quilòmetres més avall en direcció a la C-17, un joveníssim artista vallesà membre de l'univers creatiu que Alexandre Cirici batejaria com el "Meridià de Granollers" sumava ja dues exposicions importants a l'esquena: una l'any 1975 a la Galeria Ciento i una altra l'any següent a la Galeria G. Més de quaranta anys més tard, la Fundació Vila Casas dedica una exposició monogràfica a l'obra d'aquell pintor que a finals dels setanta començava a ser algú en el món de l'art més disruptiu i conceptual a Catalunya: Vicenç Viaplana (Granollers, 1955), l'artista que avui, després de tota una vida dedicada a l'art, segueix afirmant que ell, igual que Martí i Pol, també en cada obra s'hi juga l'existència.

Sense títol (Sèrie Vinçon, 1987), obra de la sèrie sobre les ciutats en flames.

Pintar llocs plens de no-llocs

Qualsevol persona que s'apropi als Espais Volart de la Fundació Vila Casas per gaudir de Vicenç Viaplana, els llocs de la pintura comprendrà, només d'entrar-hi, el motiu pel qual Àlex Susanna -un dels comissaris, juntament amb Natàlia Chocarro- enceta el seu text al catàleg de l'exposició amb una lapidària frase d'André Breton: "L'obra d'art només té valor quan hi tremolen els reflexos del futur". En efecte, la primera obra de Viaplana amb la qual topem és Paisatge rosa, un espectacular oli sobre tela de gairebé quatre metres d'amplada on s'intueix el paisatge apocalíptic d'una ciutat en flames i que pertany a la primera etapa de l'artista, Urbs, quan Viaplana treballava de dissenyador gràfic a Barcelona i cada dia, des de les finestres del tren, veia com allò que fins feia ben poc eren camps de conreu s'anava convertint en els paisatges industrials i en alguns casos suburbials de l'àrea metropolitana barcelonina.

L'antològica exposició, que compta amb gairebé un centenar d'obres i és la de més envergadura feta mai sobre l'artista a Catalunya, s'inicia amb la fúria transgressora d'uns paisatges urbans absolutament dantescos i moltes vegades pintats amb les pròpies mans per anar recorrent cronològicament endavant, fent un passeig progressiu per més de tres dècades de producció artística. El trajecte és doble, però: no només s'hi descobreix l'evolució enigmàtica però tanmateix plena de coherència de Viaplana, sinó que també serveix per comprendre el sentit d'una obra absolutament singular emmarcada en un moment concret de l'art contemporani i les tendències artístiques del darrer tram del segle XX, ja que si alguna cosa permet comprendre la mostra és que Viaplana construeix el seu camí com una resposta rotunda a la pretesa fi de la pintura.

Dèbil (1997), obra emmarcada en el període The Loobster Room

Davant la pregunta sobre si té alguna mena de sentit pintar, tan en voga a finals dels setanta, les obres d'Urbs són una mostra de com Viaplana pren partit i respon d'una forma particular i concreta: qüestionant els fonaments de l'art pictòric, explorant-ne els límits i reflexionant no només sobre el sentit de la pintura, sinó també sobre el què, el com, el per què o el per a qui d'ella mateixa. La resposta a totes aquestes qüestions és la que plana sobre totes les obres del període entre els anys vuitanta, però també la que sura sobre les dels noranta i inicis de mil·lenni -batejades dins els apartats Submergències i The loobster room-, per bé que ara sigui amb composicions abstractes que no només semblen inscriure's més aviat dins el món de la fotografia que de la pintura, sinó que han abandonat la presència d'espais urbans per esdevenir obres desproveïdes de gairebé tot, on l'absència és la protagonista i el buit n'és el seu complement circumstancial de lloc.

D'aquesta manera, els "llocs de la pintura" passen a estar plens de no-llocs on l'únic element del paisatge possible són escenaris d'un univers que ja no plasma el present o el futur del món, sinó que el dissecciona fins a despullar-lo del tot, deixant-ne només les esquerdes, les taques o les empremtes, com si Viaplana descrivís el buit de la vida a partir d'una cicatriu i s'hi capbussés, com un explorador, fins a explorar què hi ha sota la crosta de la realitat.

Un recorregut artístic d'anada i tornada

Algunes de les obres més interessants d'aquesta etapa, al tombant de segle, tenen l'única referència figurativa de línies espirals caòtiques i entortolligades que semblen reivindicar el desordre i fer palès un desconcert: la vida pot ser que sigui un trajecte lineal amb principi i final, d'acord, però allò que vivim en ella està ple d'anades i vingudes o de salts endavant i retorns inesperats, precisament com les obres precedents al període Excursió per la incertesa. En aquesta etapa no només s'hi mescla la visió desordenada i líquida del món, sinó també la certesa que allò que és immensament gran per a uns també pot ser ridículament petit per a d'altres, com ho demostren obres que bé podrien ser captures d'un microscopi com, també, fotografies macroscòpiques astrals. El diàleg permanent entre la pintura i la fotografia s'extrema encara més a la penúltima etapa de l'exposició, Inventari de límits, on fins i tot el cinema sembla tenir presència a partir d'obres que podrien ser una successió de fotogrames.

Tot plegat, malgrat que a primer cop d'ull pugui semblar un arraconament del gènere pictòric per part de l'autor, no és res més que una defensa crítica i particular de la pintura i, sobretot, de l'acte d'apreciar la pintura en directe, de cos present. Viaplana, a l'interior del catàleg de l'exposició, afirma que "l’autèntic poder de la pintura es pot contemplar només presencialment. Bona part del seu declivi el podem atribuir a quan es va començar a reproduir tècnicament. Llavors vàrem començar a veure, en realitat, pintures fotografiades. Reproduccions més o menys afortunades en dues dimensions. Però a la pintura fotografiada sempre li ha faltat una dimensió. La tercera dimensió és als quadres, de vegades és tan sols una capa molt fina de pintura, però tot i ser tan fina resulta fonamental". Aquesta tercera dimensió es mostra amb una suggestió extrema a l'última sala del recorregut, on s'apleguen les obres titulades Sota el Sui: teles pintades al bosc, a Cànoves, i que transmeten la força tel·lúrica de l'art fusionant-se amb l'entorn per captar fulles, plantes i plecs vegetals que s'allunyen de l'estil fotogràfic per recuperar, en bona part, el traç pictòric.

Un dels exemples de la sèrie Sota el Sui: Sota el Sui 15, obra de l'any 2020 feta amb cendra i pigment.

Així acaba aquest trajecte de -ara per ara- més de quaranta anys de trajectòria, amb obres que no deixen de ser abstractes però, tanmateix, mostren el que és més essencial del món des que el món és món. Com si Viaplana, tres dècades després de les ciutats en flames, plasmés aquella vida pura, natural i lliure que tant enyorava en els paisatges destruïts d'aquelles ciutats. Sota el Sui 17, l'última obra de l'exposició, és el colofó final de tot allò que s'ha vist durant el recorregut: un acrílic sobre tela de 2mx2m, d'un vermell radical, que no se sap si és un bosc enfebrat o l'interior d'un cor humà. Una tela, doncs, que tanca el cercle iniciat amb Urbs i defineix com cap altra l'obra de Vicenç Viaplana, el pintor que va assassinar la pintura, sí, però sabent articular la seva trajectòria pintant amb la sang del cadàver.