La paraula s’ha desprestigiat. Perquè en el relat cultural a Internet, els joves manen: ser boomer és estar fora. El concepte OK Boomer es va fer popular com una reacció a un vídeo d'un home gran no identificat on declarava que millennials i zetes tenen perennement la síndrome de Peter Pan. El vídeo va fer que la frase "OK Boomer" es convertís en una crítica a les generacions passades (2019). Però en sentit estricte, boomer és només ser fill del baby boom, és a dir, haver nascut entre 1958 i 1977. Tota aquesta generació ha generat la major part del capital cultural que hem consumit fins abans de l’esclat de les xarxes socials. Però no tenien cap sèrie que els confrontés amb les noves realitats, que els mostrés les contradiccions i misèries de fer-se gran. Vintage omple aquest forat.
No hi havia cap sèrie que confrontés els boomers amb les noves realitats, que els mostrés les contradiccions i misèries de fer-se gran. Vintage omple aquest forat
La nova comèdia dramàtica de 3Cat parla del xoc generacional, grans i joves d’ungles, el que vivim cada dia. Els nostres grans adaptant-se a un món que pedala a cop d’storie. La sèrie té un valor innegable: fer befa des d'un lloc molt innovador –autoparòdic– per arribar al seu gran públic, l'envellit públic de TV3. Està per veure com la reben aquells que quan senten buzing en comptes de Bizum no els hi fa ni una mica de gràcia (els més joves, vamos); bromes amb neologismes no acostumen a ser el súmmum de l'humor.
L'absurditat de fer-se gran
De què va. A grans trets, el Paco (Abel Folk) és director comercial d’uns cellers. La seva vida professional està plena de festes i saraus. El Genís (Lluís Villanueva) és un psicòleg new age que ha publicat llibres d'autoajuda amb repercussió. Després d’un guateque, el Paco s'estimba amb el cotxe i el Genís s'adona que tots els seus estalvis se'ls ha endut un estafador que la seva dona ha conegut a Tinder. A partir d’aquí, s’ajunten. Conflicte i comèdia. Veritablement, només Abel Folk cau bé i malament alhora (el flirteig amb el personatge de la Diana Gómez, molt més jove, és un punt fort de la sèrie, que no defuig el fastiguet que fa aquest “home dels d'abans”). Fantàstic quan, tou d'èxtasi a la citada festa, prèvia al succés que el canviarà i farà que es retrobi amb Genís, veu el món en colors.
La sèrie no acaba de trobar comoditat en l’arrencada en qüestions de gènere, però l'edatisme sí que es toca directament. Hi ha conflicte, patetisme, humor
Tot i no defugir de les masculinitats tòxiques i exposar-les, la sèrie té uns deutes. És en el moment d’aquest flirteig quan la novetat de TV3 fa una pudor estranya: les dones, com a mínim en el començament, fan paper de crossa. I els homes són uns sapastres, però, al cap i a la fi, són els protagonistes. Les dones són la porta al canvi, però ja està. La sèrie no acaba de trobar comoditat en l’arrencada en qüestions de gènere, però l'edatisme sí que es toca directament. Hi ha conflicte, patetisme, humor. Al principi el guió comença amb absurd i referents per a tothom. És una sèrie que les persones no nadiues digitals necessiten. Als vuit capítols s’hi parla de tecnologia, Tinder, sexting, MDMA i Rosalía. I ho fan persones de cinquanta i seixanta anys. És un tema invisible a ulls de quasi tothom, per tant, necessari. Un tema que vol un humor costumista. El diàleg entre el protagonista i el seu pare (l'enorme Pepe Lifante, mític del cinema i traspassat recentment) el tindrem tots algun cop. No per ser una comèdia deixa de ser una sèrie dura. Però la gent la riurà com riu a Casa en flames (Dani de la Orden, 2024). És a dir, no se sap per què. Perquè potser no podem assumir la merda que és envellir i millor riure, encara que el gag sigui una mica d'estar per casa. És una sèrie que als pares i mares els farà de mirall i, qui sap, si de teràpia.
És una sèrie que als pares i mares els farà de mirall i, qui sap, si de teràpia
La direcció (David Martín Porras i Elia Urquiza) i la fotografia deixen clar des del principi que els boomers poden tolerar el risc. La sèrie arrenca amb un primer travelling que vol ser agosarat, però que acaba important l'estètica Netflix i ja: tot està filmat amb poquíssima profunditat de camp, tot fa boira a partir de la solapa de les camises, món selfie. És una sèrie colorista, això sí, sense flipar-se, creïble en espais i vestuari.
Per què negar-ho, l’inici d’aquesta coproducció amb Brutal Media promet. Hi ha l'esperança que l'esperpent sobre els neologismes es relaxi i creixi la trama, el drama, en el total de la història. I que es vegi més l’absurditat i la mediocritat que suposa fer-se gran. Veure com el món passa. I la vida es queda enrere. Un es queda enrere. En la realitat, abans del like els homes estaven més còmodes. En aquelles velles costums. Sent un boomerazo amb totes les de la llei. Els que no som –o no creiem ser-ho, de boomers– millor aprendre d’ells. Perquè algun dia, també estarem fora. O i tant si estarem fora.