Lectora, lector, no facis cas del calendari, avui torna a ser dijous 10 de febrer. Són les 4 del migdia. Falten dos dies per a l’entrega dels premis Goya, enguany a les Arts de València. La directora de vestuari Vinyet Escobar està nominada per la seva feina a la pel·lícula Las leyes de la frontera. “Estic histèrica”, reconeix aquesta barcelonina amb un currículum que inclou algunes de les pel·lícules més interessants del cinema català dels darrers anys. "Fa un parell de setmanes vaig estar a casa tancada amb la Covid... He deixat tot per a última hora. No sé ni com aniré vestida. I ara, que s’apropa el moment, em mengen els nervis. Tothom amb qui parlo m’acaba fent la mateixa pregunta: ‘ja t’has preparat el discurs, per si guanyes?’”.  

Vinyet Escobar, a la seva oficina-taller del barri de Gràcia de Barcelona / Foto: Sergi Alcàzar

L’has preparat?
No, que va (riures). Em moro dels nervis i la vergonya només de pensar que potser he de sortir allà al mig a parlar.

Les pel·lícules són projectes corals, però, més enllà dels directors i directores i els actors i actrius, difícilment es parla de la resta de gent que hi participa. Premis com els Goya o els Gaudí són el vostre dia, el moment per reivindicar i que es conegui la vostra feina.
Absolutament. Ja he celebrat la nominació com si hagués guanyat. En el cas del vestuari, a més a més, sembla que hagis de fer pel·lícules d’època perquè se’t reconegui. Es tendeix a premiar les que són d’època, i de les d’època, les més antigues (riures).

Vinyet Escobar acabaria guanyat el Goya al millor disseny de vestuari i el seu discurs seria un dels més sentits i emotius de la nit. 

Vestint la narrativa 

Quan a Vinyet Escobar li pregunten en què consisteix la seva feina, respon que a ella li agrada pensar que amb el vestuari està ajudant a la narrativa cinematogràfica. “Voldria creure que estem ajudant a explicar els personatges i en quin moment vital i emocional es troben. M’agrada pensar que amb el vestuari podem accentuar tots aquests aspectes i conceptes, però sense que sigui d'una forma molt òbvia”.

Els inicis de la candidata a guanyar el Goya al millor vestuari es troben lluny del departament de vestuari. Estudiant de Comunicació Audiovisual. Durant aquells anys de carrera va consumir cinema compulsivament. Les desenes i desenes de pel·lícules que aleshores va veure, ara li serveixen per trobar referents en els projectes en què treballa.

Vinyet Escobar a la catifa vermella dels Goya 2022 / Foto: EFE

“Vaig començar treballant en el departament d’art i em vaig llançar a la piscina. Quan vaig acabar els estudis vaig voler fer el màster de direcció d’art de l’ESCAC, però no me’l vaig poder pagar”. L’alternativa que va trobar va ser treballar gratuïtament en totes les aventures que li proposaven: curtmetratges, videoclips, teasers de sèries... “Vaig estar a punt de tirar la tovallola. De fet, vaig decidir inscriure’m en un màster de gestió cultural. El dia que havia de pagar la matrícula em van trucar per oferir-me un projecte remunerat”. Aquella primera pel·lícula pagada va resultar ser Pa negre, la pel·lícula d’Agustí Villaronga que va endur-se un fotimer de premis Goya i Gaudí, entre altres el de millor direcció d’art (Goya i Gaudí) i millor vestuari (Gaudí). “Vaig entrar de meritòria, però vaig aprendre moltíssim. Va ser una primera experiència genial”. Després d’aquest rodatge van venir molts d'altres sense cobrar, però també feines remunerades. “De mica en mica, a poc a poc, vaig anar coneixent a gent, sumant-me a projectes i, passant per tots els escalafons del departament de vestuari: meritòria, sastre, auxiliar, ajudant de direcció, vaig acabar trobant el meu lloc al sector... Fins avui dia, que tinc la gran sort de fer de cap d’equip. Una feina amb què em sento plenament realitzada”.

Les pel·lícules que voldria veure

“He tingut molta sort perquè he treballat en pel·lícules que m’agradaria veure com espectadora. El nostre món laboral és complicat i va com va, però he estat immensament afortunada de participar en projectes amb què em sento plenament identificada: guions molt propers i directors i directores que et fan partícip de la pel·lícula”. Així, des d’aquella primera experiència a Pa negre, la filmografia de Vinyet Escobar dissenyat vestuaris inclou títols tan destacats del nostre cinema els darrers anys com la trilogia de Carlos Marqués-Marcet: Tierra firme, 10.000 Km, Els dies que vindran o el debut com a directora de Clara Roquet, Libertad. Però si ha de destacar un títol en la seva trajectòria, aquest és Verónica de Paco Plaza. “És una història ambientada en el barri de Vallecas a la dècada dels 90, una època que em fascina perquè tot valia. A més, sent una pel·lícula de terror, vam haver de confeccionar gairebé tot el vestuari i, com s’havien de tacar de sang o foradar les peces per col·locar arnesos perquè els personatges levitaven, havíem de fer diverses peces del mateix model. Confeccionar tu mateixa la roba és molt agraït perquè no t’has de conformar amb el que et ve, sinó que pots aconseguir allò que realment tens al cap”.

Vinyet Escobar rep el Goya a millor disseny de vestuari. / Foto: EFE

Las leyes de la frontera, més enllà de la nominació al Goya, és un altre dels projectes que va intuir especial des que li va arribar el guió. “Estèticament, l’època en què passa, finals dels setanta, és molt interessant. A més, el relat transcorre en ambients molt diferents, del barri xino de Girona a les cases de la gent rica de la ciutat, la comissaria, una festa de hippies pijos a Cadaqués... Tot i ser una època molt concreta, necessitàvem vestuari molt diferent, i això implica tota una feina de documentació molt bonica i interessant”. Part d’aquesta tasca, a la que va poder dedicar molt de temps perquè la va agafar en el més estricte del primer confinament, explica que va passar per tornar a veure tot el cinema quinqui dels setanta i els vuitanta, pel·lícules ja esdevingudes clàssiques d’un gènere estrictament nostrat com El pico, Colegas, Perros callejeros, Deprisa, deprisa...  

Las leyes de la frontera i Vinyet Escobar comparteixen nominació amb El amor en su lugar, El buen patrón i Maixabel. De totes elles, la barcelonina destaca la pel·lícula de Rodrigo Cortés. “Justament vaig veure l’altre dia El amor en su lugar i el vestuari em sembla increïble. Vaig llegir una entrevista a l’Alberto Valcárcel (cap de vestuari del film) en què descobria detalls del procediment que em van semblar fascinants”. En aquesta entrevista, Valcárcel explicava que havia anat a Auschwitz. A l’antic camp de concentració símbol del terror i el genocidi, actualment hi ha un museu a la memòria de les víctimes de l’Holocaust on hi ha un fons de vestuari de la gent que hi va ser internada. Per a la pel·lícula, va reproduir moltes de les peces reals que hi ha exposades. “Em va semblar molt bonic que, tot i tractar-se d’una ficció, el vestuari fossin reproduccions de peces reals. Un detall que l’espectador potser no sabrà mai, però que li donen aquell extra intangible a la pel·lícula”.

Avui és dilluns, la Vinyet i el seu Goya tornaran aquest matí a l’oficina-taller del barri de Gràcia des d’on està preparant el seu nou projecte. “Estic treballant en una nova pel·lícula amb el Paco Plaza. Es dirà Hermana muerte i és com una precuela de Verónica. M’agrada la meva feina i els equips que estic creant. M’ho estic tornant a passar genial”.

Foto: Sergi Alcàzar