La violació amb mantega de 'L'últim tango a París' que no va canviar res

Sempre que els abusos sexuals toquen llegendes culturals, el públic actua amb una doble vara de mesurar: és així com maltractadors i violadors continuen gaudint del majestuós aplaudiment de la llotja independentment del que hagin fet, perquè encara hi ha qui diu que cal separar l'obra de l'artista. Una pantomima que serveix per continuar victorejant l'ídol sense sentir-se malament. Així es tracta públicament a Pablo Neruda, a Plácido Domingo, a Roman Polanski, a Diego Maradona: tots ells assenyalats per pederastes o abusadors o masclistes empedreïts, i tots ells embolicats en teles sedoses, encimbellats per les seves virtuts professionals fins a la divinitat. Avui es compleixen 50 anys de l'estrena de L'últim tango a París, la pel·lícula en la que Bernardo Bertolucci i Marlon Brando van violar Maria Schneider en pantalla, i és un bon moment per preguntar-nos com és possible que la cultura sigui catalitzadora de l'assetjament i demolició de les dones sense que hi hagi conseqüències. És normal que deixem de qüestionar l'home? És just que ens refugiem en el goig individual per justificar el mal aliè? És venerable una obra encara que el seu autor sigui un autèntic criminal sense escrúpols? I, sobretot: és ètic rodar escenes que atempten contra la dona sabent que la ficció és vulnerable d'extrapolar-se a la realitat?

Es recorda el film com un dels superèxits dels setanta, però una de les seves seqüències més controvertides no va comptar amb el consentiment de Schneider en una escena que tampoc no estava en el guió. És el moment en què el personatge de Brando viola el personatge de l'actriu utilitzant mantega com a lubricant. Ho va explicar ella mateixa l'any 2007 i les seves paraules no van tenir llavors massa repercussió. "Hauria d'haver trucat al meu agent o tenir un advocat en el set de rodatge perquè no pots forçar algú a fer una cosa que no és en el guió, però jo no ho sabia. Marlon em va dir que no em preocupés, que només era una pel·lícula, però durant l'escena, fins i tot sabent que no era real, estava plorant de veritat", va explicar. "Em vaig sentir humiliada i, per ser honesta, em vaig sentir una mica violada per ambdós, tant per Marlon com per Bertolucci". En el moment del rodatge, l'actriu només tenia 19 anys i era verge. Marlon Brando en tenia 48.

Durant anys, la veritat va ser una quimera: la pel·lícula va aixecar polèmiques per la seva crua representació de la violència sexual i va atreure diversos nivells de censura, però cap espectador no va creure ser testimoni real d'una violació en directe. Fins i tot quan Schneider va confessar l'ocorregut, ja Marlon Brando mort, el director ho va negar dient que ella sabia perfectament el que anava a gravar, i les conseqüències mai no van arribar. No va ser fins l'any 2013, quan l'actriu ja havia mort, que Bertolucci va revelar que tot era cert, encara que no es va viralitzar fins el 2016, quan Hollywood ho va condemnar en bloc: la idea se li havia ocorregut el mateix matí mentre Brando esmorzava pa amb mantega, i ambdós es van llançar al desvari sense comptar amb l'aprovació de Maria. "No volia que fingís la humiliació, volia que la sentís; em sento molt culpable però no me'n penedeixo, de vegades en el cinema hem de ser molt freds", va explicar l'italià.

Les repercussions reals d'una violació real

La violació contra Maria Schneider ocorreguda durant el rodatge de L'últim tango a París va tenir seqüeles contradictòries per a uns i per a d'altres: mentre Bernardo Bertolucci va ser nominat als Oscar, ella va deambular per centres psiquiàtrics arrossegant aquest trauma com un espectre inert. Es va refugiar en les drogues i va intentar suïcidar-se en diverses ocasions. Després d'aquesta pel·lícula, mai no va tornar a veure al cineasta ni a despullar-se en públic, va desenvolupar una fòbia extrema a la mantega i el seu honor va ser minvat i silenciat per la indústria. Va morir amb 58 anys a causa d'un càncer de pulmó, sense haver rebut cap disculpa, sense que la seva violació tingués cap conseqüència legal i sense que els culpables haguessin reconegut públicament el que li van fer.

Un any després de la condemna massiva a la decisió de Bertolucci i Brando, l'octubre de 2017, el Me Too va començar a tallar caps a Hollywood. El moviment va néixer per denunciar l'agressió i l'assetjament sexual en la indústria arran de les acusacions d'abús sexual contra el productor de cinema Harvey Weinstein, que va acabar sent condemnat a 23 anys de presó el 2020, i es va consolidar com un espai de cures on dones de tot el món i tots els sectors es van atrevir a fer públiques les seves pròpies experiències de tocaments, maltractaments, agressions, abusos i violacions. La reproducció cruel i sistemàtica de la violència de gènere: el sofriment d'una dona violada en directe quaranta anys abans no havia servit de res.

La cultura de la violació en el cinema

El cas de Maria Schneider a la pel·lícula de Bertolucci és un exemple de com la indústria cinematogràfica ha acudit a aquest tipus d'escenes per explicar una lamentable realitat, mostrant abusos sexuals majoritàriament infligits a personatges femenins, però també donant curs a comportaments que atempten contra la igualtat i la integritat de les dones. No parlem només de violacions o pallisses: també d'humiliacions, sentències morals, estereotips rancis o frases androcentristes que desdibuixen la lliure elecció de les dones. Perquè una cosa és mostrar un fet, o denunciar-ho, i l'altra és naturalitzar-lo amb l'única finalitat de generar morbositat. No podem negar que, des dels 60 a l'actualitat, es venen repetint a les pel·lícules uns patrons que normalitzen i legitimen la cultura de la violació. I tampoc no podem oblidar que el cinema és un dels catalitzadors culturals més potents del món —més ara amb la democratització de les plataformes de continguts; és a dir, que les històries que explica i, sobretot, com les explica, tenen un impacte directe en el públic.

Les pel·lícules que millor perpetren la cultura de la violació no són les pel·lícules sobre violacions o abusos sexuals, sinó aquelles que reafirmen i consoliden moltes actituds socials i masclistes que continuen liderant els carrers

Pel·lícules com Frenesí (1972) d'Alfred Hitchcock, per exemple, en la que Robert (Barry Foster) comença a acorralar la Brenda (Barbara Leigh-Hunt), i encara que ella intenta cridar a la policia, oferir-li diners i marxar, ell la reté, fins al punt que la Brenda arriba a no oposar resistència davant del depravador; o l'adaptació cinèfila de la Lolita (1997) de Vladimir Nabokov, en la qual Adrian Lyne va tenir la insensatesa de romantizar i hipersexualizar una nena de 15 anys que era víctima de pedofília; o Irreversible (2002) de Gaspar Noé, que mostra 9 minuts d'una violació i que va explotar l'escena com a fil marketinià, sent durament criticat per banalitzar aquest abús a favor de l'expectativa promocional.

Però, curiosament, les pel·lícules que millor perpetren la cultura de la violació no són les pel·lícules sobre violacions o abusos sexuals, sinó aquelles que reafirmen i consoliden moltes actituds socials i masclistes que continuen governant els carrers, com apel·lar a l'embriaguesa d'una dona per anar-se'n al llit amb ella, mostrar la falta de consentiment com una cosa divertida o anecdòtica o separar les rutines entre coses d'homes i coses de dones. La cultura de la violació està en les pel·lícules Disney que esperen el príncep blau o en Danny Suko arrimant-se a la Sandy tot i que ella li demana que pari. La revisió dels clàssics —i dels no tan clàssics— és fonamental perquè la violència contra les dones mai no passi desapercebuda.