Barcelona, 31 de maig del 1410. Fa 615 anys. El rei Martí I de Catalunya-Aragó moria en estranyes circumstàncies i sense successió legítima. La mort del darrer descendent directe de Guifré el Pilós al tron de Barcelona obria un debat successori amb resultat incert. Jaume d’Urgell i Ferran de Trastàmara, nebots del difunt monarca, es disputarien el tron en una cursa que duraria dos anys (1410-1412) i durant la qual altres candidats, amb tant o més parentiu, com per exemple, Frederic d’Aragó-Rizzari o Alfons de Ribagorça —net il·legítim i oncle, respectivament, del difunt rei Martí I—, anirien perdent opcions pel camí.
Però, a més a més, en aquella diabòlica cursa pel poder (on, amb més o menys força i amb més o menys fortuna, hi participarien tots els estaments de la societat catalanoaragonesa) hi havia una dona molt propera a l’entorn immediat del rei Martí I. Una dona dotada d'una intel·ligència política extraordinària i que, posteriorment, tindria un paper decisiu en un dels grans conflictes del continent europeu. Una neboda de Martí que no podria fer valer la seva candidatura, simplement, per la seva condició de gènere: Violant d’Aragó i de Bar, la reina que no va ser i que hauria pogut canviar la nostra història.
Qui era Violant i d’on venia?
Violant era l'única descendent supervivent del rei Joan I, germà gran i antecessor de Martí I. Quan Joan I va morir, en un estrany accident de caça envoltat per misterioses circumstàncies (1396), les seves filles Joana (1375) —nascuda del primer matrimoni amb Mata d’Armanyac— i Violant (1381) —fruit d’una segona unió amb Violant de Bar—, ja no van tenir opcions. A la cancelleria de Barcelona hi havia una llei no escrita que impedia que una dona, per la seva condició de gènere, esdevingués reina-titular de la Corona catalanoaragonesa. En ple segle XIV, quedaven lluny la història d’Ermessenda de Carcassona o d’Almodis de la Marca, que el destí havia convertit en sobiranes independents del comtat de Barcelona (segle XI).
Després de Joan I... Martí I
Després de la inesperada (o no) mort de Joan I, que havia fet mèrits amb escreix per a ser considerat el pitjor governant de la Catalunya medieval, va ser coronat el seu germà petit Martí (1396), que també moriria en estranyes circumstàncies (1410). Martí I va finir, molt sospitosament, la vigília de la cerimònia de legitimació del seu net, Frederic d’Aragó-Rizzari, fruit d’una relació extramatrimonial entre el difunt hereu Martí I (mort el 1409) i una noble siciliana anomenada Tàrsia Rizzari. Pel camí, també havia mort Joana (1407), la primogènita de Joan I i a qui, per justícia, li hauria correspost asseure’s al tron a la mort del seu pare, i no pas a Martí I.
Després de Martí I... Violant?
Per tant, el 1410, a la mort de Martí I, Violant —germana petita de Joana— reunia la legitimitat de la descendència de Joan I i es proposava per a succeir el seu oncle. Però aquella llei no escrita impediria, de nou, que la descendència directa de Joan I ni tan sols pogués participar en aquella cursa. Violant va haver de renunciar i proposar el seu cosí i espòs Lluís d’Anjou, net del rei Joan II de França. En aquell moment (1410), Lluís era duc d’Anjou i comte de Provença (dominis vinculats a la monarquia francesa des que, durant el segle XIII, els casals d’Anglaterra i de Barcelona, respectivament, havien perdut la seva influència sobre aquells territoris).
Què va passar amb la candidatura Lluís-Violant?
La dupla Lluís-Violant va reunir aquella part de l’aristocràcia catalana beneficiada durant el regnat de Joan I i Violant de Bar (1387-1396) i marginada —i fins i tot perseguida— durant el posterior govern de Martí I i Maria de Luna (1396-1410). Aquell partit, anomenat "angevins", estava clarament orientat cap a París. Violant de Bar —esposa de Joan I i mare de Violant d’Aragó— era filla del rei francès Joan II i, per tant, Violant d’Aragó —com el seu cosí i espòs Lluís— era neta, neboda i cosina de reis de França. I aquesta excessiva vinculació amb París —que els estaments del poder van interpretar com una servitud— precipitaria el fracàs d’aquesta candidatura.
Què va passar amb Violant?
Per aquest motiu, la candidatura Lluís-Violant va arribar molt desgastada a l’assemblea compromissària de Casp (1412) i aquella cimera va ser, figuradament, un trinquet on es jugaria la definitiva partida de pilota entre els dos finalistes: Jaume d’Urgell i Ferran de Trastàmara. El resultat és prou conegut: el Trastàmara —que regnaria com a Ferran I (1412-1416)— va ser impulsat al tron per les potents classes mercantils de Barcelona, València i Palma, que veien en l’Urgell un personatge arnat que pretenia involucionar el país a l’època de les cotes, les malles i les competicions cavalleresques i eliminar el poder dels mercaders. I Violant es va retirar als dominis d’Anjou.
Què més va passar amb Violant?
Lluís va morir poc després (1417) i, a partir d’aquell moment, es posaria en relleu la veritable dimensió de Violant. La catalana va esdevenir una personalitat determinant en el desenvolupament de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453), que enfrontava l’eix Valois-Anjou-Armanyac (és a dir, la casa reial francesa i la noblesa que els donava suport) contra l’eix Lancaster-Aquitània-Borgonya (que volia dir la casa reial anglesa i els seus aliats continentals). Durant les dècades de 1420 a 1440, la guerra va ser clarament favorable a "l’eix anglès". I en aquell context d’amenaça, Violant va adquirir un lideratge decisiu i va prendre dues decisions que serien determinants.
Què va fer Violant?
La catalana Violant va ser la impulsora del mite de Joana d’Arc. Va saber que al ducat de Lorena (un estat independent vinculat als reis Valois francesos) hi havia una adolescent mística que difonia missatges profètics. I va exigir que la capturessin. Al seu castell la va vestir com un arcàngel anunciador i venjador i la va posar al davant de la tropa. Amb Joana d’Arc al capdavant —i en aquell context cultural propi de les societats medievals de pensament espiritual— la moral de derrota de les tropes de "l’eix francès" es va invertir i les victòries es van succeir una darrere l’altra, fins a la batalla d’Orleans (1429), que allunyava definitivament l’amenaça anglesa sobre París.
Què més va fer Violant?
El rei Carles VI de França, reveladorament anomenat "el Boig", no era la millor garantia per a transformar el signe d’aquell conflicte. I Violant, intel·ligentment, va acollir al seu castell el delfí, futur Carles VII, i el va preparar per a un nou escenari polític i militar. Carles VII seria, reveladorament, anomenat "el Victoriós". Violant, la reina que no va poder ser i que hauria canviat la nostra història, va alterar el signe d’una guerra que "l’eix francès" tenia perduda, i va posar la monarquia francesa de nou sobre el mapa, per a projectar-la cap a un futur no gaire llunyà en què esdevindria la primera potència mundial (segles XVII i XVIII).