Sovint, quan escoltem relats de dones que parlen de violència obstètrica, pensem que exageren. “Com que estan embarassades, estan molt més sensibles i ho viuen així”, “ui, això són les hormones”, “segur que no n’hi ha per a tant”, etc. La violència obstètrica és qualsevol actitud, conducta o maltractament que pateix la dona embarassada quan és jutjada, atemorida, humiliada o fins i tot vexada o agredida, físicament o psicològicament. Aquesta violència se sol presentar en llocs on es presten serveis mèdics, tot i que també pot donar-se en moltes altres esferes de la societat.
La violència obstètrica és qualsevol actitud, conducta o maltractament que pateix la dona embarassada quan és jutjada, atemorida, humiliada o fins i tot vexada o agredida, físicament o psicològicament
L’embarassada no és un client, és una pacient
L’embarassada és molt vulnerable. Exageradament i forçosament vulnerable. A l’embarassada no se li pot dir que el seu embaràs “presenta una complicació”, perquè no és “l’embaràs” el que presenta una complicació, és el seu bebè, és el seu fill i com a fill ja forma part d’ella (sigui un embrió o un fetus i tingui la mida o les setmanes que tingui). No se li pot etzibar una informació mèdica important o greu com aquell qui informa de les condicions d’una assegurança de la llar a un client, amb tecnicismes i amb un tracte deshumanitzat. En primer lloc, perquè l’embarassada no és un client, és una pacient, i, en segon lloc, perquè a la consulta, l’embarassada s’exposa totalment, ja que hi va desprotegida i confiada. Confiança cega i total en aquell professional sense, moltes vegades, ni tan sols conèixer-lo.
La deshumanització d’una comunicació i l’abús de tecnicismes poden ser molt dolorosos en aquests moments
Quan hi ha males notícies, els tecnicismes poden inundar una consulta. ‘Amniocentesi’, ‘biòpsia de Còrion’, ‘preeclàmpsia’, ‘metrorràgia vaginal’, ‘creixement intrauterí restringit’, ‘despreniment prematur de la placenta’, ‘artèria umbilical única’ i moltíssims altres tecnicismes, proves, complicacions i diagnòstics que desconec. La deshumanització d’una comunicació i l’abús de tecnicismes poden ser molt dolorosos en aquests moments. Perquè hi ha moltes maneres de donar una informació, i sobretot d’acompanyar aquesta informació. La passivitat i la manca d’empatia de qualsevol professional de la salut pot fer que, com a conseqüència, l’embarassada cregui que la vida d’aquell bebè no és important per al professional que l’ha atès (en concret) ni per al sistema (en general). I no hi ha res pitjor que sentir-se abandonat per un sistema ni res millor que sentir-se acompanyat, protegit i cuidat en moments com aquests. Perquè de bons professionals de la salut que acompanyen, que protegeixen, que expliquen, que consolen, que tranquil·litzen i que cuiden, també n’hi ha, i n’hi ha molts més que no pas d’aquests primers.
Els professionals de la salut i els professionals de l’educació compartim moltes facetes en l’àmbit laboral, encara que no ho sembli, i sobretot pel que fa al tracte humà i personal
Els professionals de la salut i els professionals de l’educació compartim moltes facetes en l’àmbit laboral, encara que no ho sembli, i sobretot pel que fa al tracte humà i personal. Com a docents, hem de ser bons comunicadors, ja que moltes vegades hem d’intentar tranquil·litzar les famílies quan hi ha qualsevol mena de problema o entrebanc. Hem de fer mediacions, reunions, trucades… i, en definitiva, gestionar situacions en què la comunicació i el com diem el que volem dir és bàsic i crucial perquè hi hagi una comunicació efectiva i resolutiva entre escola i família. I perquè dels docents, encara que massa sovint també se’ns posi en dubte o fins i tot es digui el contrari… de nosaltres, en el fons, també se n’espera certa empatia i, sobretot, certa confiança.
Darrere cada embaràs hi ha històries. Històries de pèrdues i de dols, històries d’infertilitat, històries d’embarassos interromputs per malalties, històries de persones o de famílies que han lluitat durant anys per aconseguir embarassos, moltes frustracions i pors
Darrere cada embaràs hi ha històries. Històries de pèrdues i de dols, històries d’infertilitat, històries d’embarassos interromputs per malalties, històries de persones o de famílies que han lluitat durant anys per aconseguir embarassos, moltes frustracions i pors, etc. Quan les dones apel·lem a la humanitat i a l’empatia com a qualitat indispensable en aquests casos de violència obstètrica, també apel·lem a la salut mental. I és que l’acompanyament i el seguiment psicològic a totes aquestes mares i famílies que han patit o pateixen violència obstètrica també serà clau per a la superació de totes aquestes experiències. I no m’allargo més, però deixeu que ens recordi a tots i a totes un cop més que la nostra paraula i la nostra manera de comunicar té un pes, un valor, una importància i un poder molt més gran del que ens pensem. Així doncs, cuidem el nostre relat, el nostre discurs i fem que les comunicacions siguin menys doloroses per als altres perquè només així serem capaços de reduir, guiar i fins i tot compartir i comprendre el dolor aliè.