La Viqui Molins i Gomila (Barcelona, 1936) és religiosa Teresiana i activista. Des de ben jove s’ha dedicat a les persones en risc d’exclusió social, als malalts, als drogodependents i als pobres. Per poder dur a terme la seva vocació, va fer vida al Raval durant gairebé quaranta anys, però l’any 2022, per motius de salut, se’n va haver d’anar. Ara viu a Gràcia, però encara es dedica a l’Hospital de Campanya de Santa Anna, una parròquia al centre de la ciutat que alimenta i atén centenars de sensesostre, i també als “pisos d’oportunitats”, una iniciativa per acollir joves migrants sense papers. Als seus vuitanta-vuit anys, sembla que ni l’energia ni la fe se li acaben. A principi d’any va anunciar la Fundació Viqui Molins amb la intenció que la seva tasca pugui seguir quan ella ja no hi sigui. Ens trobem al claustre de Santa Anna a l’hora de dinar, que és ple de gom a gom d’usuaris de l’Hospital de Campanya. Tothom coneix i saluda la Viqui Molins efusivament, i ella els pregunta per les seves situacions i famílies. Per poder xerrar amb calma, anem a la capella del Santíssim dessacralitzada de la parròquia.
De la Bonanova al Raval. Com va anar, això?
Vaig néixer en una família molt benestant i amb molts germans. A casa érem religiosos, sí. Em vaig formar a les Teresianes i, mica en mica, se’m va anar despertant una crida, però era una crida curiosa. Era una crida a donar-me als altres. Volia dedicar-me als més pobres i vaig entrar a l’ordre Teresianes –la Companyia de Santa Teresa de Jesús–. Tot i que vaig començar dedicant-me a l’ensenyament, de seguida ho vaig portar cap al terreny que m’interessava. Als anys vuitanta em vaig començar a inventar sortides que no existien per endur-me els estudiants a les barraques de la ciutat. Després, un estiu vam anar a Angola, i l’estiu següent, a Nicaragua, a fer voluntariat. Allà hi vaig tenir una experiència fortíssima. Com més temps passava amb els més pobres, més m’adonava que la meva vocació eren ells.
Com més temps passava amb els més pobres, més m’adonava que la meva vocació eren ells
Entenc que va haver-hi un procés de discerniment.
Sí, és clar. I el procés de discerniment serveix per a tothom, eh? Amb vocació religiosa o sense. Un sempre ha d’estirar el fil dels seus anhels interiors. En el meu cas, vaig pensar que m’aniria bé anar a una casa d’exercicis espirituals a Astúries, després de ser a Nicaragua, per veure per on anava la cosa. Hi vaig fer els exercicis de sant Ignasi de Loiola, que són molt potents. Allà vaig veure amb una nitidesa absoluta que Déu em demanava ser amb els més marginats. Vaig escriure a la superiora i a la provincial i els vaig demanar si, a Barcelona mateix, podien buscar-me una opció per ser amb aquells que la societat deixa als marges.
I arrel d’això li diuen “la monja del carrer”.
Sí. Arrel d’això vam fundar una casa al Raval a mitjan anys vuitanta. La Barcelona del Raval de llavors era una Barcelona de degradació. Jo no volia ser la monja de qualsevol carrer, volia ser la monja d’aquells carrers, d’aquell món que quedava fora de la meva comoditat. Fora del que fins llavors havia estat la meva vida normal, benestant, hi havia un carrer ple d’angoixes i de pobresa. El primer que vaig fer va ser estar en un pis d’acollida de malalts de la sida, de l’obra social de sor Genoveva Masip. Després vam fundar pisos i espais per a joves sense estudis, amb unes quantes germanes nostres més. Aquesta ha estat la meva vida, però l’any 2022 vaig haver d’anar-me’n del Raval per coses de salut. Ja ho veus: la voluntat de Déu es manifesta amb els esdeveniments.
Va ser així com va sorgir la iniciativa de l’Hospital de Campanya?
De fet, sí. A la parròquia de Santa Anna hi havia en Peio Sánchez, mossèn que és especialista en cinema espiritual. Ens coneixem perquè a mi també m’agrada molt el cinema espiritual. Ell ja veia que la parròquia de Santa Anna estava molt desaprofitada, tret comú a la majoria de parròquies que són al centre de les ciutats. Com que no hi ha teixit de barri al centre de les grans capitals, tampoc hi ha comunitat de feligresos. Hi havia casaments i hi havia batejos, si tu vols, però no hi havia una comunitat de fidels prou arrelada. Al centre de Barcelona, el context és el d’una marginació social brutal. Hi ha gent a qui, efectivament, hem deixat al marge. Aquesta reflexió de mossèn Peio va coincidir amb una onada de fred brutal que va haver-hi l’hivern del disset, i em va trucar. En aquelles circumstàncies objectivament dolentes, hi va veure una oportunitat per donar-se als altres, per ajudar la gent: havíem d’obrir les portes de l’església a la gent que dormia al carrer. Vam tirar del boca-orella, vam aconseguir uns quants matalassos que vam posar a la sala capitular i hi vam improvisar un dormitori per a cinquanta persones. Un fuster ens va arreglar els bancs perquè es despleguessin com un llit. M’agrada dir que tot això va començar com un caos carismàtic, però com un caos. La gràcia és que és precisament així com comencen les coses de Déu.
I l’administració no s’hi va posar, aquí?
Sí, és clar. El dia següent van venir de Càritas, de l’Ajuntament i de la Generalitat, a dir-nos que a Santa Anna no teníem les condicions perquè fos un dormitori per als sensesostre. I tenien raó, és clar, però quines condicions tenien al carrer tots aquells sensesostre? Ens van dir que tota aquella gent no es podia quedar a dormir a la parròquia, però nosaltres ja la teníem plena. Des de l’Edat Mitjana, però, les esglésies tenen dret d’asil. Com que la parròquia ja era plena, no podien entrar i fer-nos fora. Vam aprofitar la situació per assegurar-nos que la Generalitat i l’Ajuntament garantís allotjament quan cadascuna de les persones que dormia a Santa Anna sortís de la parròquia. Les cinquanta-sis persones que hi havien dormit durant aquella onada de fred en van sortir amb un lloc on dormir.
La Barcelona del Raval de llavors era una Barcelona de degradació. Jo no volia ser la monja de qualsevol carrer, volia ser la monja d’aquells carrers, d’aquell món que quedava fora de la meva comoditat
I com vau passar d’aquella onada de fred a l’Hospital de Campanya tal i com és avui?
Tot allò va servir per intuir la quantitat de gent que hi havia al carrer. Uns anys abans, dirigint-se al públic del Congrés Internacional sobre les Grans Ciutats celebrat a Barcelona, el Papa Francesc havia dit que: “La ciutat, juntament amb la multiplicitat d’ofertes precioses per a la vida, té una realitat que no es pot amagar i que en moltes ciutats és cada vegada més evident: els pobres, els exclosos, els descartats. Avui podem parlar de descartats. L’Església no pot ignorar el seu clam, ni entrar en el joc dels sistemes injusts, mesquins i interessats que busquen fer-los invisibles”. Havent vist com havia respost tothom durant aquella onada de fred, vam decidir organitzar-nos d’una manera més sòlida, més definitiva. Vam canviar el Santíssim de lloc per aprofitar bé l’espai sense profanar-lo i al principi només acollíem gent en aquest nou espai, durant un any o dos. Avui oferim tres àpats al dia a més de dues-centes persones l’àpat. Comptem amb més de tres-cents voluntaris, entre una cosa i l’altra. Al principi podia rebre assistència tothom, però ara tenim un treballador social que ens ajuda a fer una mica de cribratge per assegurar-nos que la persona que ho sol·licita, ho necessita. En general, sol ser així.
També està embolicada amb el què s’anomenen “pisos d’oportunitats”.
Durant la pandèmia vam veure que ens havíem de quedar a casa, però que hi havia molta gent que de casa no en tenia i que s’havia de quedar a la parròquia de Santa Anna. Hi ha nois molt joves, menors no acompanyats que en arribar a la majoria d’edat es queden al carrer. Aquests nois es queden amb nosaltres en aquests pisos durant dos anys, fins que tenen papers, i els hi oferim un horari i una rutina normal. Tot això va començar perquè una persona anònima que encara no sabem qui va ser, va donar un milió d’euros perquè compréssim els immobles. I va ser llavors quan vam entendre la necessitat de crear la Fundació Viqui Molins, perquè tota aquesta tasca pugui seguir el dia que jo no hi sigui.
La nostra societat es mira la pobresa de reüll?
No sé ben bé què dir-te, d’això. Jo conec i veig moltes institucions que s’hi dediquen, però de vegades em refio més de la providència que de les subvencions de la Generalitat. També és cert que, per exemple, dins de l’Església no totes les parròquies tenen unes condicions com les que té la nostra. Però en general, a Catalunya, hi ha molt associacionisme. A nosaltres el menjar que servim a l’Hospital de Campanya, que és bo i equilibrat, ens el dona una empresa. Una cosa no treu l’altra, suposo. Hi ha molta gent que veu els sensellar al carrer i se’ls mira com si formessin part del decorat, com si no fossin persones. Però també hi ha molta bona voluntat, moltíssima gent que ajuda.
La gent ajuda, i això està molt bé. Però l’administració fa tot el que pot fer?
No, hi podria fer més coses. Havent vist el que he vist al llarg de tota la meva trajectòria, m’atreviria a dir que hi ha tres fronts des d’on atacar-ho. Un és l’estrictament polític, a l’hora de configurar els pressupostos. L’altre, i aquest és un dels problemes més greus amb què ens enfrontem avui, és la Llei d’Estrangeria. Els nois que atenem als pisos d’oportunitats són nois que han d’estar obligatòriament dos anys sense papers. I l’últim és el problema de l’habitatge. Aquí mateix, a l’Hospital de Campanya, atenem gent que té casa, però que si paga el lloguer no pot pagar el menjar. Estem parlant de gent que ha de triar entre tenir sostre o poder alimentar-se. Gent que, d’entrada, semblaria força “normal”, vull dir que no encaixaria amb la imatge que tenen molts de com és una persona necessitada. Hi ha fronts per atacar, però requereixen uns canvis de base que són lents de fer, sobretot si no hi ha voluntat.
A l’evangeli de Mateu hi diu: "Tenia fam, i em donàreu de menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat i em vau vestir (...) En veritat us ho dic: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi". Però a dins de l’Església també hi ha un perfil de catòlic –i potser cal que servidora s’hi inclogui– molt còmode, que mai s’acaba d’arremangar del tot.
Ningú és perfecte, però tothom té potencial per donar-se, i això ho hem d’entendre. No cal que tothom ho faci de la mateixa manera, però tothom té potencial. Està molt bé fer adoracions eucarístiques, per exemple, però si la teva vida d’oració no et porta a l’obertura a altres horitzons d’una manera pràctica, si no et porta a donar-te i entregar-te, potser has de plantejar-te per què et serveix. El manament és que ens estimem com Ell ens ha estimat, no que estimem només als qui són com nosaltres. Que estimem, doncs, també als qui de vegades ens ve menys de gust estimar. Al mateix evangeli de Mateu (19, 21) també hi diu: "Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me". La nostra perfecció depèn de com ens donem.
Hi ha moltíssima gent generosa i voluntariosa que no creu en Déu.
Ubi caritas et amor, Deus ibi est. On hi ha caritat i hi ha amor, hi ha Déu. Com que no sabem mai del tot quines són les intencions dels altres –si paga molts impostos perquè vol o perquè l’obliguen, si dona el seu temps per quedar bé, etc–, si ho fa per ajudar els altres hi ha Déu, encara que no hi cregui. Tot el que es fa per amor està ben fet, encara que de vegades ens equivoquem o ens precipitem. Déu veu de quin racó de cor surt el que fem, fins i tot de quin racó de cor surt el bé que fan els qui no hi creuen.
Durant aquests anys he viscut coses duríssimes i meravelloses al costat de molta gent a qui molts no s’hi acostarien mai
Vostè ha vist moltes coses, algunes de molt dures de veure. Com ho ha fet per no renunciar a l’optimisme?
Aquí sí que he de respondre que el meu optimisme ve de Déu, i la meva energia, també. Tots tenim moments negres a la vida. Als moments més foscos, l’únic que m’ha servit és Déu. Quan ets davant del mal, quan entens la cruesa de la vida, també veus amb més clarividència quines són les coses que te’n salven. En el meu cas són la fe en Déu i el sentit de l’humor. Quan he patit molt, quan he entès que hi havia coses que no depenien del meu esforç ni de la meva ajuda, o quan no he pogut o sabut ajudar prou, la pregària sempre ha estat un pilar sòlid. Els dilluns al matí fem una pregària i hi convidem alguns dels qui tenim acollits a la parròquia. No en venen gaires, potser una desena com a molt. Són tots gent del carrer. Hi ha una cita de Sant Pau a Timoteu que a mi m’agrada molt, diu: "Sé de qui m’he refiat". Doncs bé, la vaig dir a l’oració dels dilluns, i una de les persones que acollim va contestar: “Senyor, no et conec, però des d’ara vull confiar”. A mi l’optimisme que em salva me’l dona això: ve de Déu i de l’energia que em dona poder viure per als altres. Recordo que el meu pare em deia que si donéssim gràcies per tot el que ens ve de Déu, no tindríem temps per queixar-nos.
Parla amb molta perspectiva de la seva vida. Què és el més valuós que n’ha tret, de tot això?
Bé, en parlo amb perspectiva perquè tinc vuitanta-vuit anys. Els anys que recordo amb més estima són els anys de la sida i de la droga dura. Als meus braços van morir, en total, vint-i-un nois. Conservo un petit cofre amb targetes on hi ha els noms i les dates de naixement i de mort de tots ells. Ho guardo com un tresor i me’n recordo sovint. De tots ells Déu n’esperava l’abraçada. Durant aquests anys he viscut coses duríssimes i meravelloses al costat de molta gent a qui molts no s’hi acostarien mai. Els marginats m’han donat una vida per la qual només puc donar gràcies a Déu. Per això vam fer la Fundació Viqui Molins, de fet. Perquè quan em mori jo, tot això pugui continuar. Em va fer pensar en una cosa que em va dir sor Genoveva abans de morir: “Quan jo em mori, seguiràs amb els nostres?”. Amb els nostres. No va dir ni els pobres, ni els marginats. Doncs quan jo em mori, la Fundació Viqui Molins seguirà amb els nostres.
I com li agradaria morir?
M’agradaria morir-me al carrer, treballant. Al germà Adrià se’l van trobar mort al carrer i es pensaven que era un captaire. Em vull morir al mig de l’activitat, que és com he viscut. Amb els nostres.