Nostromo Live –responsable d’èxits com La Jaula de las Locas, Cantando bajo la lluvia, The Producers, etc.– es llença a l’aventura de produir en català un musical que, des de la seva celebrada estrena a l’Old Vic Theatre de Londres el 2016 (Premi Laurence Olivier 2017), només s’havia muntat en anglès. Danny Rubin, un dels guionistes de la pel·lícula Groundhog Day (1993)—autèntic blockbuster dirigit per Harold Ramis, amb uns icònics Bill Murray i Andie McDowell, per sempre més associats a aquest títol—, és l’autor del llibret del musical homònim, una rica i reeixida adaptació del film traduït al català com Atrapat en el temps, amb música i lletres de Tim Minchin. El muntatge català compta amb Enric Cambray a la direcció —pren el relleu d’Àngel Llàcer, que no ha pogut capitanejar l’equip per motius de salut—, Manu Guix com a director musical i Myriam Benedited al capdavant de l’apartat coreogràfic. El podeu veure al Teatre Coliseum fins al 22 de març.
L’argument és prou conegut: Phil Connors, un popular meteoròleg televisiu, ha estat enviat al petit poble de Punxsutawney, a l’estat de Pensilvània, per retransmetre el ritual que hi té lloc cada 2 de febrer, dia en què una marmota anomenada Phil –igual que el protagonista– ha de fer el seu pronòstic anual: si projecta ombra, vol dir que encara queden sis setmanes d’hivern. Per obra d’una estranya providència, l’home del temps, un tipus arrogant i desaprensiu, es veurà condemnat a reviure aquell mateix dia indefinidament, en bucle. Arran de la famosa pel·lícula, l’expressió “el dia de la marmota” ha fet fortuna i ha calat en l’imaginari popular per designar el fet de sentir-se atrapat en una seqüència d’accions repetitives de la qual sembla impossible escapar.
Roc Bernadí, estrella indiscutible, compon amb carisma i precisió un personatge que passa per una espiral d’estats anímics i transformacions morals, i salta amb gracilitat d’un gag a l’altre
La traducció catalana de David Pintó adapta els diversos jocs lingüístics de les interaccions dialogals i les cançons –de lletres enginyoses– als modismes, usos i acudits de la nostra llengua –“la sort d’en Phil penja d’un fil”–, amb algun barbarisme intencionat. Ja la veu en off de l’inici de funció fa broma amb el deix de l’home del temps més emblemàtic de Catalunya, i hi ha alguna expressió pròpia de matinals de ràdio. Quant a la música, l’original compta amb una rica composició, que aquí s’encarreguen d’interpretar sis músics situats a les llotges del segon pis. L’escenografia d’Enric Planas, que treu molt partit del poc espai disponible, s’articula en mòduls de cases reversibles amb moltes prestacions –s’hi amaguen tant l’habitació de Phil com un bar d’allò més rústic–, flanquejats per enormes murs de projecció que s’omplen de paisatges nevats. L’elenc enfila la melodia del número inicial com una promesa de bonança que, després de molts trasbalsos i vicissituds, es veurà finalment complida.
Penques, kamikaze, filantrop?
Roc Bernadí, estrella indiscutible, compon amb carisma i precisió un personatge que passa per una espiral d’estats anímics i transformacions morals. Contrariat i altiu, ofereix una estampa característica, amb el sempitern abric i la bufanda acolorida, i salta amb gracilitat d’un gag a l’altre. El seu personatge –una mena de Mr. Scrooge dels noranta– travessa molts estadis: agressiva impotència, menfotisme, impulsos suïcides... Un dels objectius que es proposa és conquerir sexualment la nova ajudant de producció, Rita Hanson, interpretada per una esplèndida Diana Roig, que canta com els àngels. El Phil més estratègic pren notes mentals a fi d’impressionar-la fent veure que hi comparteix gustos i que té una actitud bonhomiosa envers el proïsme. L’únic que fa, en canvi, és sembrar el caos i comportar-se com un masclista de manual; indefectiblement, a cada nova variació, arriba el moment en què se li desmunta l’engany o se li veu el llautó.
En el paper de vilatans –tòpics i automatitzats sota la desdenyosa mirada del protagonista, que els menysprea ostentosament–, la resta d’actors sostenen un engranatge fet de repeticions cada cop més accelerades, amb situacions ampliades a cada nova actualització. Una de les escenes més hilarants és la dels dos borratxos irredempts, que entenen molt bé què vol dir sentir-se atrapats i busquen distreure’s de la monotonia amb poca-soltades. Amb ells, Phil entén que si l’endemà no existeix, no hi ha conseqüències. Entorn del seu comportament delictiu –que desenvolupa en adonar-se de la impunitat que li atorga la seva nova condició– es disseminen una sèrie de gags humorístics molt celebrats, la majoria ja presents a la pel·lícula.
Els solos dels secundaris, com zooms introspectius o reverberacions d’una angoixa existencial compartida, els permeten sortir del rol estereotipat a què els ha reduït la desdenyosa mirada de Phil Connors
En aquest loop embogit, a banda dels borratxos, destaquen alguns secundaris com el Ned Ryerson d’Oriol Burés, la Nancy de Clàudia Bravo, la professora de piano de Júlia Bonjoch i l’intèrpret de “marmotesc” que assumeix incansablement Marc Gómez –resulta delirant la quantitat de vegades que es dirigeix a l’animal engabiat i les seves “dentetes”–. Després de l’entreacte, els dos primers gaudeixen d’uns solos de caràcter meditatiu i abast metateatral, en què parlen dels papers que els han tocat –“la rossa ingènua, somni d’una nit” i “el boig”, respectivament–. Aquests zooms introspectius, reverberacions d’una angoixa existencial compartida, els permeten sortir del rol estereotipat a què els ha reduït la mirada despectiva de Connors. Ell, atrapat en el temps, atrapa al seu torn els altres en un clixé que es trasllada eficaçment al registre interpretatiu. A la segona part de l’espectacle, però, aquests personatges es revelen com a emissaris de les veritats o ensenyaments de la marmota: “Tingues clar que ve la nit”, “aprèn a estimar”.
El secret es troba en la repetició
En el pla escènic, la concatenació de successos diaris s’accelera progressivament. La direcció, enormement dinàmica, i l’absoluta precisió de l’engranatge actoral fan que el loop, lluny de fer-se pesat, estigui ple de variacions estimulants. Després que el protagonista col·lapsa, ve una part més fosca i elegíaca que acaba desembocant, malgrat tot i en virtut d’un oportú gir, en un final feliç. Gràcies a la Rita, que el Phil aprèn a valorar per la seva qualitat humana, s’adona que viure en un temps aturat pot ser una oportunitat per millorar i posar-se a prova. Un cop es produeix dins seu un clic de tipus moral, arriba a l’extrem d’actuar com un superheroi de guàrdia, amb l’agenda plena de cites –persones que ha d’unir o salvar, lliçons per aprendre i impartir–.
El protagonista d’aquest musical romàntic i humorístic alhora entén finalment que els altres també estan atrapats en el corrent de la vida, i, atès que ell sembla l’únic amb marge d’acció, decideix anticipar-se al patiment aliè per prevenir-lo o atenuar-lo. D’altra banda, com que venim d’un humor més cru i el personatge se’ns ha mostrat sense el menor escrúpol en escenes precedents, la metamorfosi interior, per més inversemblant que sigui, no incorre en la cursileria, sinó que s’imposa com l’única sortida possible. És com si el cosmos –o la marmota i la seva “tempesta que tot ho desperta”– li donés una segona oportunitat. El dia de la marmota suscita grans plaers i emocions, gràcies a l’energia generosíssima d’un equip entregat i compenetrat al màxim. Bravo!