Lapònia, de Cristina Clemente i Marc Angelet, no té la grapa salvatge, devastadora d’Un déu salvatge de Yasmina Reza –que s’ha pogut veure fa poc al Teatre Goya, sota la direcció de Pere Arquillué–, però aborda amb enginy el tema de l’educació dels infants, i el dilema sobre mentir-los –mentir-nos– o no per amorosir la realitat. És una comèdia en estat pur, final feliç inclòs, que defensen quatre grans actors tocats per la gràcia –i amb moltes hores de vol–: David Bagés, Míriam Iscla, Albert Prat i Anna Sahun. L’obra es va estrenar el 2019 al Club Capitol, amb uns altres actors i sota la direcció de l’exitós duet dramatúrgic. Aquesta nova Lapònia, però, és Nelson Valente qui la dirigeix, fins al 25 de maig, al Teatre Condal.
Es tracta d’una comèdia sobre relacions familiars i socialització dels infants, que té lloc a la casa de la Núria (Sahun) i el seu marit finlandès (Prat). L’espai dissenyat per Albert Pascual evoca un espaiós menjador amb cuina incorporada, un interior caracteritzat per la suavitat dels cromatismes i la pulcritud de les formes, que suggereix una bombolla de confort i rectitud a recer de la irracionalitat. Al segon pis, ocultes rere les cortines, hi ha les cambres dels nens. L’exterior nevat és suggerit amb unes cortines il·luminades de blanc àrtic, gairebé reflectant. Som a Finlàndia.
Lliurats a un còmic estira-i-arronsa on s’intercanvien retrets de tota mena, els personatges exposen visions confrontades sobre l’educació i s’enreden en una discussió sobre la idoneïtat o no de mentir als nens
I és en aquesta casa, a pocs quilòmetres d’un lucratiu parc temàtic nadalenc, on el fill de la Mònica (Iscla), germana de la Núria, i el Ramon (Bagés), que estan de visita, acaba de descobrir que no existeixen ni el pare Santa ni els rens voladors. Presumptament, ha estat la seva cosina finesa, de quatre anys, qui li ha esguerrat la fantasia. Aquest conflicte està instal·lat en l’ambient de bon inici, entre les paraules de compromís i els tòpics sobre clima o gastronomia, tan propis d’aquestes reunions familiars en què el retrobament és motiu d’una il·lusió anunciada però incerta. A partir d’aquí assistim a un estira-i-arronsa on, a banda d’exposar visions confrontades sobre l’educació i d’enredar-se en un debat –amb votació inclosa– sobre si és lícit o no mentir als fills, els personatges s’intercanvien retrets de tota mena.
Xantatge moral en clau consumista
Als nens els beneficia o els perjudica la creença –del tot induïda– en el Pare Noel? No pot generar-los, aquest engany minuciosament orquestrat, una gran decepció, recel i malfiança? I, més enllà de Nadal, cal naturalitzar les situacions doloroses –la malaltia, la mort– o parlar-ne amb metàfores que temperin o suavitzin la duresa de la realitat? Cada personatge es defineix, en bona part, pel posicionament que adopta respecte d’aquestes qüestions –l’engany en un sentit ampli, en tots els ordres de la vida–, i la manera com el defensa. El debat es polaritza en dues actituds molt clares: la partidària de no manipular els nens ni fer-los xantatge moral en clau consumista –amb matisos, aquest és la posició dels amfitrions–, i la que opta per aprofitar-se de la credulitat infantil o, més aviat, de la seva confiança il·limitada en els pares –aquest és el punt de vista, també amb matisos, de l’equip visitant–.
Pràctic i eficient com l’app que l’informa d’on hi haurà aurores boreals, l’home finlandès està tan aferrat als seus principis que perd la capacitat d’empatitzar amb els altres, i fa notar el seu menyspreu burleta pels familiars del sud, que considera cridaners, criticaires i donats a la picaresca. Prat l’ha construït des d’una actitud corporal distant i encarcarada, fins al punt que, quan s’esvera, sembla que curtcircuiti. La Núria interpretada per Sahun sembla d’idees fixes, però és el personatge que més fluctua, potser per l’enyorança de Catalunya i les contrarietats de viure a Finlàndia. L’essència mediterrània la té una mica gebrada, però intacta: un cop es fongui la neu, acabarà sortint i esclatant.
Es destapen greuges i s’assesten uns quants cops baixos, però tot es recondueix cap al happy ending: la família unida venç de nou
La Mònica, que ha volgut viatjar a Lapònia per “conèixer” el Pare Noel, es mostra decidida a “salvar la infància”. Idealitza la màgia de Nadal, que viu a través de la il·lusió del seu fill; en ell concentra totes les seves il·lusions i dèries. Tal com li retreu la seva germana, adapta el món a les seves necessitats, en funció de les quals construeix la realitat dels altres. Sorprèn la capacitat que té de retorçar l’argumentari i la retòrica, com si tingués un talent innat per a la controvèrsia. Iscla compon a la perfecció aquest personatge una mica simple i egoista, però molt proper. El seu marit és de llàgrima fàcil –de vegades, sembla que plori de pura impotència–, però a la fi es revolta i li recrimina fins a quin punt ha hagut de reprimir la seva personalitat per adaptar-se a la visió d’ella: “He estat qui volies que fos [...]. Tu has decidit que fos un xaiet”. La interpretació de Bagés resulta hilarant.
Aquestes dues parelles –tirant a estilitzada, l’una; més destralera, l’altra– ens ofereixen una mostra de costumisme contemporani en clau de comèdia. Entre estirabots, llocs comuns i estadístiques, es destapen greuges i s’assesten uns quants cops baixos, però tot es recondueix cap al happy ending: la família unida venç de nou. Totes quatre interpretacions resulten d’allò més solvents i còmiques: la gestualitat desfermada de Bagès trasllada la paròdia d’una hipersensibilitat i nerviosisme extrems, a més d’una gairebé tràgica submissió; el llenguatge corporal de Prat ens permet copsar el xoc entre la voluntat del personatge de mostrar-se proper –està genuïnament interessat per la fraseologia catalana– i la seva altivesa o pedanteria, tot i que no sigui ni de bon tros tan invulnerable com sembla; ens captiva també la gràcia desimbolta de les dues germanes, amb una Iscla explosiva. Per bé que hauríem agraït un gir més sorprenent o desestabilitzador, la cosa funciona. La comèdia de Clemente i Angelet ens entreté i ens fa pensar. I també, ai las!, preguntar-nos: “Però on? On trobarem la màgia, Ramon?”.