A la muntanya de Montjuïc hi van arribar a viure 30.000 persones, apretades en barraques de fusta, uralita, cartó o ciment. Els barraquistes de Montjuïc van ser decisius per al progrés de la ciutat de Barcelona: van tenir un paper molt rellevant en la construcció del Metro, van ser els qui van fer possible l'Exposició Universal de 1929, van oferir mà d'obra barata per a la indústria tèxtil, van netejar les cases de la burgesia catalana i van cuidar molts nois de bona família (mentre els seus propis fills, sovint, vagaven per la muntanya, sense ningú que els cuidés). Als vessants de Montjuíc, entre el principi de segle XX i 1960, hi va viure molta gent arribada de Múrcia, d'Andalusia, d'Extremadura o de la Catalunya interior. Ara, l'Ajuntament de Barcelona ha volgut reivindicar el seu llegat amb una exposició al Castell de Montjuïc: Viure a Montjuïc. Memòries d'un barraquisme oblidat, que ha estat comissariada per Francesc Banús, Oriol Granados i Rafel Usero. Es podrà veure fins al 2 d'agost amb l'entrada del castell.
Montjuïc cap el 1960. Col·lecció Francisco Sánchez.
Recuperar la dignitat
Montjuïc va ser, durant dècades, un lloc ple de fang, sense camins, sense llum, sense aigua... La gent vivia apilotonada en petites barraques, i havia de defecar en brutes latrines. Fins i tot hi havia barraques al costat de la fossa comuna on avui s'homenatgen les víctimes del franquisme. Per a molts barcelonins, era la muntanya era només un cau de delinqüència i de brutícia. Però a través d'aquesta exposició se'ns mostra una realitat molt diferent. Ens presenta un barri en què la gent va organitzar-se, en què els veïns van aconseguir garantir les condicions de supervivència mínima, a desgrat de la desídia (i a vegades la persecució) governamental. La mostra defuig completament del victimisme: explica com els barraquistes van aconseguir tenir bars, grups de música, agrupaments escoltes, balls, una biblioteca... Fins i tot van fer un petit diari: La Voz de la Montaña. Davant una ciutat que els donava l'esquena, van reconstruir un univers autosuficient, basat en la solidaritat entre veïns. I van lluitar durament per aconseguir els serveis bàsics: autobús, aigua, llum, asfalt a la carretera... A Viure a Montjuïc hi destaca, a més a més, l'esforç que van fer els barraquistes per dotar d'educació als seus fills. El seu somni era que l'ensenyament servís d'ascensor social i que els nens de Montjuïc sortissin de la vida de les barraques i progressessin a la gran ciutat. Però sovint el somni es va truncar: pocs barraquistes van poder allargar els seus estudis. Si van fer-ho, va ser a costa de compaginar feina i estudis en jornades extenuants. Però molts només van poder accedir a una educació bàsica, com declaren en les entrevistes que es mostren a l'exposició.
1967. Tomás Riva. Museu d’Història de la Immigració de Catalunya.
Nova llar
Als anys seixanta el consistori va intentar acabar amb el barraquisme (en una lluita que a vegades semblava més aviat una lluita contra els barraquistes). Als que tenien barraques registrades (que no eren tots) i que disposaven d'alguns diners (que tampoc eren tots) els van oferir pisos a nous barris com Sant Cosme o La Mina. Per als grans va ser un canvi espectacular: van celebrar, sobretot, disposar d'intimitat, i coses que semblen tan bàsiques com tenir un wàter. En canvi, per a alguns nens el trasllat va ser la pèrdua del paradís. Alguns dels entrevistats recorden aquells anys entre el fang com el període més feliç de les seves vides, sobretot per la solidaritat viscuda al barri. Un cop als nous barris s'adonarien que els havien dut a zones sense serveis dignes (moltes ni tan sols comptaven amb transport públic) i van començar una nova lluita veïnal per aconseguir-los. De seguida va sorgir un associacionisme molt potent, que va aconseguir pressionar les administracions per una millora dels barris. Paral·lelament els barraquistes se n'adonarien que les noves cases no eren cap meravella: de fet, els comissaris de la mostra les qualifiquen de "barraquisme vertical". Un dels testimonis entrevistats, menys erudit, explica senzillament que "li van canviar la seva barraca de Montjuïc per una barraca amb wàter". Els antics barraquistes acabarien organitzant-se, de nou, per reclamar uns habitatges dignes.
1967. Tomás Riva. Museu d’Història de la Immigració de Catalunya.
Tapar la vergonya de la ciutat
Quan es va fer l'Exposició Universal de 1929, es va construir un gran mur per separar el recinte firal dels barris de barraques i amagar-los de les mirades indiscretes dels visitants. L'ocultació dels barraquistes ha sigut una pràctica habitual a Barcelona. No figuraven als diaris, no apareixien als mitjans... Montjuïc no es considerava ni un barri, tot i que hi vivia molta gent. De fet, als anys cinquanta i seixanta del segle passat les administracions van desplegar polítiques tremendament agressives. Els "picos" de l'Ajuntament enderrocaven les barraques no registrades i la policia detenia immigrants sense feina, els tancava al Palau de les Missions (a poca distància de les barraques) i a vegades els deportava als seus pobles d'origen.
1967. Tomás Riva. Museu d’Història de la Immigració de Catalunya.
Homenatge degut
Aquesta exposició recull fotografies i vídeos d'època de les barraques, i també incorpora entrevistes a barcelonins que havien viscut a Montjuïc. Un dels testimonis entrevistats, explica que "anaven a Barcelona", el que demostra fins a quin punt els barraquistes van arribar a interioritzar l'exclusió de la ciutat cap a ells. Un parell d'entrevistats relaten quan eren fora de la muntanya amagaven que eren barraquistes, perquè si ho deien eren marginats, i fins i tot no podien accedir a cap feina. La ciutat que explotava als barraquistes, alhora els estigmatitzava. Viure a Montjuïc. Memòries d'un barraquisme oblidat és una exposició que ens fa pensar en Barcelona des d'una altra òptica, la dels que sempre van ser exclosos. Posar-la al Castell de Montjuïc respon, sens dubte, a motius geogràfics: al cap i a la fi les barraques sempre es van estendre entre el castell, el cementiri, el port i el recinte de l'exposició. Però estant al castell, aquesta exposició és visitada bàsicament per turistes que busquen bones vistes de la ciutat. Seria important que més endavant aquesta molt digna mostra s'exposés a algun lloc més cèntric, on els barcelonins tinguessin ocasió de veure i comprendre aquest món estigmatitzat, que al cap i a la fi no era sinó l'altra cara de la Barcelona burgesa. Els barraquistes mereixerien que, per fi, es poguessin mostrar públicament com a tals a la ciutat.
Foto de portada: Col·lecció Paco Pérez, cap el 1960.