Viva Franco [Battiatto]!

La primera vegada que va morir Franco, el dolent, faltaven tretze anys perquè un marrec com jo nasqués. No sé què feies tu aquell dia, si és que havies nascut, però en canvi segurament sí que puguis recordar què feies fa unes hores, aquest matí, la segona vegada que va morir Franco, el bo. En tots dos casos, com va escriure Joan Brossa després de la mort "del dictador més vell d'Europa", les dues morts reclamaven "una abraçada, amor", i alçar la copa. Ni que fos de cafè amb llet. Ni que fos ballant música dance.

Els qui no vam poder encetar una ampolla de xampany aquella nit del 20 de novembre de 1975 som els qui vam descobrir a  Franco Battiato bevent Blue Tropic amb cola en alguna discoteca de tarda o alguna empalmada de Festa Major, malgrat no saber en aquell moment qui era Franco Battiato. Malgrat no saber, en realitat, res de la vida. Era l'any 2003, es podia fumar als espais tancats i un exèrcit d'adolescents catalans, la meitat amb dessuadores Rams 23 o pantalons Samblancat i l'altra meitat amb la bandera rastafari als cordons de les vambes, ballàvem Voglio vederti danzare cada dissabte amb una polsera fluorescent al canell gràcies a Prezioso&Marvin.

El grup italià de música electrònica havia pres un dels grans èxits del cantautor sicilià i l'havia convertit en el hit discotequero que avui, a primera hora del matí, ha ressonat amb força en saber la mort de Battiato, com un boomerang de nostàlgia llençat des de l'altra banda del Mediterrani per Gigi d'Agostino. En aquells versos en italià que mai no havíem entès s'hi amagaven els primers gots de tub en una barra, els primers cigarros entre els dits i els primers petons. Sí, volíem veure dansar el món, tal com deia la cançó, però sobretot volíem veure'ns a nosaltres dansant i fent equilibris en la fina corda cap a aquella vida adulta que descobríem de mica en mica. Volíem ballar sobre el futur que projectàvem, i volíem fer-ho una mica millor de com ho fèiem en aquelles primeres nits a la discoteca, on estàvem molt lluny de ballar "come le zingari del deserto" i teníem prou feina amb intentar amagar que movíem l'esquelet amb la motricitat d'una oca.

Franco Battiato durant un concert en directe a Sicília. (Viquipèdia Commons)

Si Goethe va dir que la joventut és la vida obrint-se com una flor al nostre davant, Franco Battiatto va ser, sense que ell ho sospités mai, una part important de la banda sonora d'aquella floració. Un dia, anys més tard, alguns dels que ballàvem Voglio vederti danzare com si no hi hagués demà vam descobrir que la cançó era obra d'un italià amb nas prominent i aspecte sobri de professor de literatura a punt de jubilar-se, abillat sempre amb armilles elegants i dignes d'un contable de fàbrica tèxtil en temps de la Mancomunitat. Vam descobrir Bandera bianca, La cura, E ti vengo a cercare, Centro di gravità permanente i un dia, de sobte, en alguna paret d'algun racó d'Espanya, vam veure que algú havia afegit "Battiato" a la cua d'una pintada on hi deia "Viva Franco". Sens dubte, un home capaç de fer una cançó titulada Cuccurucù i convertir-la en una obra de culte sense que ningú trobi ridícul el títol és un home que mereix tenir pintades de "Viva Franco Battiato" a cada cantonada.

Avui "Franco ha mort" sense cap Arias Navarro fent una paradinha, amb la veu trencada, en dir-ho. Alguns diuen que avui Battiato, el Franco bo, ja brilla com una estrella més en el firmament, però la veritat és que tècnicament ja ho feia des del 7 de febrer de 1997, quan l'Observatori Astronòmic de Sorbano va batejar com a Battiato a l'asteroide 18551 del cinturó principal. Sembla evident, doncs, que el Franco dolent anava ben errat: allò que era realment una unitat de destí universal no era Espanya, sinó la música atemporal de Battiato, tan eterna com el cel. 

Viva Franco Battiato!