Si hi ha un soroll, sol haver-hi un verb per a indicar que es produeix aquell soroll, per exemple quan un gos emet sons tenim bordar (o boixar, o lladrar, o glapir); també hi ha raucar quan ho fa una granota, belar quan ho fa una ovella, grallar quan ho fa un corb o renillar quan ho fa un cavall. Però tot verb que indica una acció sol tindre, paral·lelament, un nom que també designa l'acció: vegeu, per exemple, el duet saltar i salt. Per a noms que expressen sorolls (provinents de verbs o que permeten crear verbs), el català té dos sufixos: -ol i -et/it.
El sufix -ol té la gràcia que sol ajuntar-se a la imitació del so. Per exemple, si sentim un gat, quan el nostre cervell vol reproduir aquell so tendeix a agafar els sons del llenguatge humà, de manera que una persona, quan vol imitar un gat, diu: mèèèèu! (que s'acosta bastant a allò que ha pronunciat el gat). Doncs bé: a mèu, hom pot afegir-hi el sufix -ol: és així com obtenim la paraula miol, que significa 'so emès per un gat'. Partint d'aquí també creem el verb miolar (o, amb una reestructuració de la distribució sil·làbica, maular o miular).
El mateix passa amb el cant d'un moixó: al voler-lo imitar, solem dir piu-piu (que ja no és tan semblant al so real). D'aquí surt el verb piular (amb la reestructuració sil·làbica més avançada). El cas més conegut és el verb xiular (o siular), provinent de xiu!, imitació del xiulet.
Una llista de mots amb -ol que mostra la fortalesa de la llengua
I així una llarga llista que evidencia com és de viu el català: grinyol i grinyolar (quan les frontisses d'una porta o finestra emeten un so agut; a Eivissa, modificat en grinyalar), ganyolar (en algunes zones occidentals, sinònim de bordar) amb el nom paral·lel ganyol; el triplet format per bruelar, bramular i braolar (i els seus noms bruel i bramul), juntament amb bramar, per a quan un bou emet un so (el bram); rinxol 'ronc' i rinxolar 'roncar'; bagol 'crit fort' i bagolar 'cridar fort'; els mots eivissencs xeroel·lar 'xarrar' i xerebel·lar 'mormolar'; garrular ('fer sorolls'); trampolejar ('caminar vacil·lant': es reprodueix el so d'algú que avança sense equilibri); i altres casos com brufolar, gargolar i gronxolar.
Podem incloure-hi udol i udolar (el so d'un llop, a vegades els gossos també ho fan) i mormol i mormolar: però els experts en etimologia consideren que aqueixos mots provenen, respectivament, del llatí ululare i murmurare (aquest darrer també ha donat murmurar en català). Un altre cas difícil de determinar etimològicament és brumerol 'borinot', que també pot ser brumerot, a partir del verb brumir, sinònim de brunzir (que és el so que un borinot quan vola): pot haver-hi el sufix -ol de sons o bé el sufix -ol diminutiu (avui no usat, però antigament sí, com veiem en rierol 'riuet, riera menuda' o estanyol 'estany molt petit').
Ja veieu quina vitalitat té el català generant noms i verbs de sorolls. Malauradament, aquesta força expressiva s'amaga a l'escola i es priva el jovent d'usar la llengua amb vivesa. Si es vol salvar el català cal transmetre més aquesta força expressiva. En l'article següent veurem un sufix nominalitzador de verbs per a sorolls: -et/it.