Un dels millors contes de Voltaire (1694–1778) és la Història de Jenni o el savi i l’ateu, escrit poc abans de morir, en 1775. La peripècia que s’hi explica s’esdevé a la torturada Barcelona dels setges, concretament durant l’anterior al de 1714, el de 1705, del tot invers i paradoxal. Els de dins de la ciutat són aleshores els borbònics encastellats i els que volen prendre-la són austriacistes i patriotes catalans. Les tropes de l’Arxiduc assalten Montjuïc i acaben derrotant els enemics, però el príncep Jordi de Darmstadt, el líder més estimat dels barcelonins, hi deixa la pell. És un moment triomfant per a Catalunya i Voltaire se’n felicita i somriu. No és la primera vegada que demostra vivent simpatia pels nostres. Al llibre El segle de Lluís XIV (1751) ens ha dedicat elogis eficaços i desperts (“els catalans, nació bel·licosa i obstinada”; “Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra... Catalunya, pot sortir-se’n sense comptar amb l’univers, però els seus veïns no se’n poden sortir sense Catalunya”). 

I és que quan era jove l’escriptor treballà com a secretari de l’ambaixador francès a Holanda, on s’entusiasma per la guerra dels catalans, pels diminuts i heroics lluitadors de la llibertat enfront de la cobdícia de França. És des d’aquesta amistosa perspectiva que Voltaire no s’està, però, de criticar l’obsessió malaltissa dels catalans per la religió. I és que per la Rambla, per les tavernes de la Ribera, comencen a conviure, a dialogar, els soldats anglesos expedicionaris amb els natius. Tots fanàticament catòlics, apostòlics i romans, tots involucionistes i sectaris, idèntics els del bàndol dels botiflers com els irreductibles. Encara que Voltaire admira aquells catalans desbocats, aquells insurrectes que corren a l’encalç del “fantasma de la llibertat”, constata que la religió els ha entelat el seny. Per tot Barcelona, a cada pas, es veuen sacerdots i monjos “com si es tractés d'una guerra de religió”. Catalunya somnia que podrà ser algun dia una república burgesa com Holanda, però té les cames massa curtes per la constant manipulació del clero, per la bogeria col·lectiva en què es transforma qualsevol guerra. Quan un soldat anglès mira de dialogar sobre religió constata que està envoltat de pocs sants i massa bojos. Els arguments dels creients són lapidaris però ridículs perquè no saben pensar. “A la Royal Society no es raona així” els diu, en referència a la institució científica, avui la més antiga del planeta.

Voltaire sap perfectament que, al capdavall, les coses són com són i no com ens agradarien que fossin. De jove havia dedicat grans esforços a impressionar el personal, a escriure grans obres sàvies com La Henriade, Mérope o Zaïre. Però s’ha acabat rendint a l’evidència, els contes inofensius, les narracions que semblen intranscendents, tenen la requesta del públic. Els lectors sempre preferiran buscar la intel·ligència de Swift als Viatges de Gulliver que la intel·ligència  de Descartes al Discurs del mètode. Quan ja és gran, en 1759, és quan Voltaire escriu el Càndid, la novel·leta que el fa famós arreu d’Europa perquè s’hi burla de l’optimisme absurd del filòsof Leibniz. Efectivament, Voltaire és una altra mena de filòsof. Fins al punt d’encarnar el que serà, a partir d’aleshores, l’autèntic filòsof, l’escriptor engagé que influeix en l’opinió pública. El periodista autèntic, el periodista modern. Voltaire, com tots els grans escriptors, és també un perfecte farsant, un gran mentider, diu que li molestaria molt passar a la història com l’autor de Zadig, però el cert és que sap que ell passarà a la immortalitat, mentre que la resta dels seus contemporanis quedaran sovint en l’oblit. També menysprea públicament L’ingenu, la seva altra petita obra mestra de la narrativa popular. Totes aquestes obres les considera “mes coÿonades”, però no para d’escriure’n.

Voltaire és el gran sociòleg, psicòleg, escriptor incomparable, el gran murri, l’irreverent, el savi complet i atent, viu com la fam. És el primer que ens explicarà en què consisteix el periodisme. Per descomptat que el periodisme no està fet de notícies, ni d’actualitat, sinó d’interès. El periodisme no s’ocupa d’allò que passa, ni del que està passant, sinó del que interessa. I el que interessa, amics, al capdavall, ho determina sempre el bon periodista. El periodista és qui ha de seduir el públic i dur-lo de la mà. Adaptant-se sempre als seus gustos i prejudicis. Almenys al principi. Posant-se sempre en el lloc del lector i servint-lo amb respecte, sense abusar-ne. En una deliciosa carta de Voltaire a Jean Le Rond D’Alembert, de 1766, expressa nítidament la seva opinió: “Amb vint volums no faran mai la revolució; són els llibrets de butxaca que costen 30 sous els que són temibles. Si l’Evangeli hagués costat 1.200 sestercis, el cristianisme no hauria triomfat”.