L’editorial Alianza acaba de publicar l’obra Volver a las trincheras. Una arqueologia de la guerra civil espanyola, de l’investigador del CSIC Alfredo González Ruibal. En aquesta obra es fa un repàs als recents estudis sobre la Guerra Civil sorgits d’una disciplina que en els darrers anys ha fet grans progressos en aquest àmbit. L'autor es refereix tant a les excavacions en què ha participat, com a d'altres jaciments arqueològics excavats per companys de professió.

Una altra mirada a un tema molt estudiat

La Guerra Civil espanyola ha generat una immensa bibliografia. Diuen que és el conflicte de la història humana més estudiat. Podria pensar-se que no queda res per dir, però l’ús de nous tipus de fonts permet incorporar noves perspectives. Amb l’anàlisi de restes materials del passat, l’arqueologia ens permet un fascinant apropament al passat des de la vida quotidiana: ens remet a la por, a la misèria, a la gana, a la brutícia...

Els espais de la guerra al descobert

Malgrat el seu títol, l’obra de González Ruibal no es limita a l’estudi de les trinxeres, sinó que analitza monuments, fosses, presidis, tàpies dels cementiris, refugis antiaeris, txeques... Les anàlisis inclouen els grans escenaris bèl·lics del territori espanyol: Belchite, Madrid, Terol, l’Ebre... Però també ens parlen de petites fosses o de racons perduts on la guerra també va tenir-hi conseqüències: corrals, cases, refugis...

Tot parla

En aquesta obra es fan anàlisis basats en els objectes més diversos: els cartutxos, les robes, les medalles, les ampolles, els uniformes, els medicaments, els tinters... L’arqueologia interpreta les restes materials del passat, però Ruibal no dubta a creuar diferents tipus de fonts i fer-les dialogar. Usa la història oral, els documents d’arxiu i fins i tot els llibres de memòries, per enriquir i contextualitzar les restes arqueològiques.

El CSI del passat

González Ruibal s'ha dedicat a l'estudi de les fosses de la Guerra Civil (i és molt crític amb les polítiques de la memòria, a Catalunya i a Espanya). De l’anàlisi d'aquestes fosses, Ruibal en treu moltes conclusions, usant tècniques pròpies del CSI, com l’anàlisi d’ADN o la clàssica autòpsia. Analitza, per exemple, la mitjana d’alçada dels assassinats i la compara amb la mitjana d'alçada de la població en general, per tal de saber l’estat de desnutrició d'un determinat grup de víctimes.

Morts xerraires

De les restes mortals de la Guerra Civil, els arqueòlegs n'extreuen conclusions ben sorprenents. Per exemple, entre els executats republicans no falten les medalles i els símbols catòlics: la religiositat popular era vigent fins i tot entre els més anticlericals. Però els ossos també ofereixen ensenyaments esfereïdors: els morts del 1939 eren assassinats amb molta més precisió, amb trets més nets, que les víctimes del 1936. En aquests tres anys, els botxins havien après a matar.

Sense genocidi, però amb eliminacionisme

Ruibal no es limita a l'anàlisi de restes arqueològiques, sinó que en aquest text vol posar de manifest la violència sistemàtica aplicada durant el conflicte del 1936-39. González Ruibal no gosa utilitzar el terme “genocidi” per referir-se a la Guerra Civil, ja que per poder parlar de genocidi caldria demostrar que hi havia la voluntat d’aniquilació física de tot un col·lectiu. Però no té cap dubte que va haver-hi “eliminacionisme”: l’intent d’anul·lar per complet alguns grups humans sense necessitat de passar per la mort de tots els seus integrants.

 

Foto: El poble de Corbera d'Ebre, destruït durant la batalla de l'Ebre.