Una idea brillant no és sinònim d’una execució brillant. Com parlar del que més saps, no et fa més interessant. De fet, pot ser fins i tot al revés. Jonás Trueba, en companyia d'Itsaso Arana i Vito Sanz, ha construït un joc de miralls confús, desorientat, a Volveréis. El que sembla una pel·lícula romàntica que fuig de ser-ho, no acaba sent ni una cosa ni l'altra.
Massa lligat a les idees
La pel·lícula narra la història d'Ale i Alex. Una parella madrilenya, moderna, així ho desprèn el seu pis; no sabem, ni sabrem, res més del seu passat. Dos normals amb compte de Filmin que, després de quinze anys junts, organitzen una festa per celebrar la seva pròpia ruptura. La notícia sorprèn familiars i amics, però tiren endavant amb la història. La idea, brillant, no ho acaba sent –és clar– ni per a ells ni per al guió. L'ocurrència és un pensament original de Fernando Trueba, pare d'Itsaso Arana al film, però pare a la vida fora de la pantalla de Jonàs. El mateix Trueba pare participa com a actor de la comèdia, sent molt eloqüent i creïble pel joc de vestuari, el moviment, la percepció de la vida. Molt probablement són la seva pròpia roba, moviment i percepció el que veiem. És un mal actor, però un excel·lent reclam per a la pel·lícula.
El cinema de Jonás Trueba comença a pecar massa vegades d'ensucrar-se sense voler-ho. No atrevir-se a ser honest i seguir massa lligat a les idees
El cinema de Jonás Trueba comença a pecar massa vegades d‘ensucrar-se sense voler-ho. No atrevir-ser a ser honest, com altres coetanis, tipus Daniel Sánchez Arévalo, i seguir massa lligat a les idees (o al trencament d’aquestes). Ell segueix anhelant la poesia de Jonas Mekas, les seves pel·lícules-diari, com Walden (1969). Ja va passar a La virgen de Agosto (2019). A Volveréis suma un handicap més: ruptures de quarta paret (Itsaso Arana i Vito Sanz són directora i actor en la ficció d'un film que és pròpiament el llarg que l'espectador veu, un embolic) i que són com allargar un escac i mat, només li fa gràcia al que va guanyant la partida. Aquest realisme màgic només entorpeix el muntatge.
El cinema no serveix per mostrar-lo, sinó per il·lusionar
I que tot vagi de cine, què sé jo. Tots els cineastes saben de pel·lis, no? Cal que aquestes vides siguin les que han de mostrar? Directors, actors, rodatges. El cinema no serveix per mostrar-lo, sinó per il·lusionar. La parella creativa Trueba-Arana és il·lustrada, important per al sector. Però a les pel·lícules d'ell no hi ha pèls de punta –ni tan sols a les músiques, molt boniques, Volveréis de Adiós Amores, o Sepárate de Alonso y Lorena Álvarez– com sí que passava a Las chicas están bien (2023). Era també una cosa així moderna, un exercici d'estil, ficció-realitat, però hi havia veritats cinematogràfiques, mig guió, mig moment, com aquella escena d'Irene Escolar parlant per telèfon abans de la festa de poble. És una cosa que no s'aconsegueix aquí.
Trueba es mou en una idea antiromàntica que acaba sent romanticisme dit en veu baixa
Trueba es mou en una idea antiromàntica que acaba sent romanticisme en veu baixa. Voler i no poder. Una pel·lícula anticomercial, però que treballa des del jo –i que encantarà els jos dels festivals, com ja va passar a l’Europa Cinemas Label Prize a Cannes–. Hi ha algun moment còmic de guió: “Com estàs amb l'Alex?”, li diu un col·lega actor en un rodatge a ella. “No renovarem temporada”, comenta. També és fantàstic quan els crítics fan una trobada per parlar del film dins del film i fan una crítica (autocrítica realment) de la mateixa pel·lícula. De les cagades: la seva construcció per –discuteixen– “acumulació”. Deia aquests dies Trueba que “el cinema serveix per fer en una pel·lícula allò que no t'atreviries a la teva vida”. Vinga! S'entén que arrisqui. Però per a les històries, no pel que diran. Si no, si la idea és de Fernando, que provi ell a explicar-la.