És normal voler posar-se un parell de tetes amb vuit anys? És legítim que, si la menor ho anhela amb totes les seves forces, aquest somni de moltes nits d'estiu es converteixi en realitat? Quan podem considerar que els petits són prou grans per poder decidir sobre el seu cos? I si creiem que és a partir de l'adolescència, per què els pares pregunten als nens si poden ensabonar-los les parts íntimes? Els interrogants no deixen d'amuntegar-se mirant Bèsties, espectacle amb autoria de la britànica Monica Nolan i protagonitzat per una sublim Marta Marco que es va estrenar ahir al vespre a La Muriel, per primera vegada col·laboradora del Festival Grec —i disponible fins al 13 de juliol—.

La seva particular campanya de publicitat va ser promocionar un fictici concurs de bellesa per a nenes al barri de Gràcia amb imatges de criatures creades amb intel·ligència artificial. Poden imaginar-se les reaccions dels pares abans d'obrir el QR informatiu, amb els grups de Whatsapp comprensiblement revolucionats i consternats, i sense cap ganes de suportar les conseqüències d'un debat poc agradable. Dirigit per Pau Roca, el projecte posa en escac la hipersexualització i la pornificació de les nostres criatures en un món hiperconnectat i sobre digitalitzat, però també és una crida a la recerca pausada i justa dels culpables que permeabilitzen els tremends efectes que la pressió estètica té en la nostra cultura del ser.

Bèsties no parteix d'un cas real, però sense cap dubte podria ser-ho. El relat embriaga, però, lamentablement, no sorprèn: de veure-ho als noticiaris ens ho creuríem a ulls clucs. La consistència de la història és tan creïble que s'encalla al coll i fa bola, causa reflexió i pànic i fins i tot vergonya. El seu plantejament, per moments de rabent cruesa, visibilitza la xacra social d'haver d'estar sempre normativament guapes i sexis perquè les dones rebin atenció pública, i qüestiona també quin paper tenen els pits al món, com ja va començar a inocular mesos enrere el famós Ay mamá de Rigoberta Bandini. És revelador adonar-se de com una part del cos lligat a la maternitat s'ha pervertit per les indústries fins a convertir-se en el símbol suprem de la sexualitat femenina. I angoixant reconèixer que la majoria de nosaltres el reproduïm per inèrcia, sense parpellejar.

Com si tenir un parell de tetes grans ja et blindés de suportar les vileses d'un món cruel

L'objecte de debat de la peça és un cas portat a l'extrem. El pes rau en la voluntat de la Lila, una nena de 8 anys que, ja amb 3 i de manera totalment prematura, s'encapritxa amb tenir pit. El personatge de Marco és la terapeuta que porta el cas i l'analitza en un monòleg meravellós de gairebé hora i mitja mentre interactua amb un públic capbaix que, amb la mirada perduda, va desgranant els seus propis prejudicis. Els de culpar la tutora sense tenir en compte els marges. Els de responsabilitzar a la cria de ser madura per a unes coses i no tant per a d'altres. Com si tenir un parell de tetes grans ja et blindés de suportar les vileses d'un món cruel.

La proposta escènica fa de contrapès a l'espectacularització i al sensacionalisme dels poders mediàtics que busquen el titular morbós. Indaga en els motius probables pels quals la petita viu amorrada a aquest particular desig emmarcant la seva limitada experiència en un parèntesi concret, com la relació amb la figura paterna o els passatemps que l'han distret en la seva curta existència, alhora que busca ampliar les mires per fugir de la fermesa del relat únic. Marco i Roca ens posen davant el mirall. Ho diu també la psicòloga protagonista quan apel·la a la pregunta filosòfica més antiga de tots els temps —qui soc?— i adverteix dels risc que tenen les xarxes socials en la construcció del nostre jo, posant en perill el coneixement propi. D'aquesta manera, sota la imperant dictadura del like i el culte al cos, construïm la nostra identitat de portes enfora. Nens i adults. I així ens va.

Particularment interessant és la figura de la mare, la Carol, i els seus motius per donar suport a l'ocurrència de la seva filla. També aquí l'obra, amb l'ajuda inexorable de l'especialista, ofereix un joc de nines russes en el qual res no és tan senzill com sembla. L'empatia i la comprensió són claus per abordar tot el que ha de dir Bèsties, fins i tot en allò que considerem una aberració o un error taxatiu. Sens dubte és una obra que convida a pensar i que evidencia que si tiren més dues tetes que dues carretes és per alguna cosa. I aquesta cosa és el primer que cal assenyalar.