“El primer que m’ha agradat d’aquest llibre és que es diu El triunfo, i jo penso que triomfar amb una primera novel·la és un desastre total, perquè després t’obliga a ser molt millor en la segona, la tercera, la quarta… i això, uff, és molt difícil.” Qui parla és la Lulú Martorell; o més ben dit, la Lulú Martorell de 1990. Ho fa des d'un atrotinat terrat del barri xino, antany un d'aquells espais de socialització a cel obert, tan necessaris en aquesta part tan poc ventilada de la ciutat, i als quals avui a pràcticament cap inquilí se li permet l'accés. Tres dècades i mitja després, la Lulú no ha canviat gens. Barcelona, en canvi, ha venut l’ànima. El fragment pertany a l’impagable vídeo que documenta la presentació de la primera novel·la de Francisco Casavella, amb motiu de la qual va muntar-se una festa rumbera a la sala Nick Havana amb actuacions de Chipén, Estrellas de Gracia, Ramonet i Los Pocholos, la plana major de la rumba catalana.
Hi ha tantes adaptacions teatrals possibles del Watusi com lectors que hagi tingut el llibre
El triunfo és una relectura de Hamlet ambientada en els baixos fons de la ciutat, i potser aquesta connexió amb el celebèrrim dramaturg anglès ja anticipava que l'obra de Casavella podia haver estat escrita per a ser representada sobre un escenari. I que si havia de ser representada, el més natural era fer-ho a sobre d’un tablao en el qual no hi faltessin la música, la verborrea, la cocaïna ni, per descomptat, el ball. Però com temia la Lulú, aquest jove autor no seria millor en la seva segona novel·la (la infumable Quédate), tot i que remuntaria posicions amb la tercera i la quarta (l’espatarrant El secreto de la fiestas), fins a arribar a la que és sens dubte la seva obra més icònica: El día del Watusi. I com estava escrit, aquest text ha estat finalment adaptat mitjançant una tabola escènica que en les últimes setmanes ha triomfat en el Lliure de Gràcia.
Watusi '65 – Watusi '2024
“He intentat ser el més fidel possible a l'ànima del llibre per poder enfrontar-me sense culpa a totes les traïcions que una adaptació suposa”, explica l’Iván Morales, el director del muntatge. “Al Francis li agradava la festa, la música, la vida i totes aquelles veritats que els cossos no poden amagar; no hi pot haver res menys ‘tachán’ que una obra avorrida, que no et faci ballar. A partir d'aquí, aquest és el nostre Watusi, dialoguem amb ell des de qui som ara, i des del llenguatge escènic i dramatúrgic. Hi ha tantes adaptacions teatrals possibles del Watusi com lectors que hagi tingut el llibre”, conclou.
I per posar la cirereta, Watusi '65 d’Els Surfing Sirles viatjant al passat de la desapareguda sala KGB; bastint, a través de l'herència musical, un dels pocs ponts entre la Barcelona d'ahir i la d'avui que encara es mantenen en peus
La companyia va presentar una bestreta de l'espectacle dins del Festival Grec 2023, Los juegos feroces, l’adaptació del primer dels tres llibres que integren aquest tríptic casavellià sobre la Barcelona dels últims trenta anys del segle XX. Des de llavors, s'han polit a consciència alguns aspectes de la interpretació que —a criteri d'aquest ressenyista— grinyolaven una mica. No era tasca fàcil adaptar les gairebé mil pàgines que conformen el volum íntegre del Watusi, almenys dins els límits temporals suportables per la bufeta d'un adult. El resultat ha estat una trepidant obra de quatre hores (amb dos breus descansos) que no va semblar fer-se-li bola a ningú. És inevitable mutilar passatges que en el llibre aporten grans alegries lectores, però que, evidentment, són necessàriament sacrificables en l’adaptació teatral.
Aconsegueix copsar l’èpica oral i la literatura heroica dels baixos fons que va llegar-nos Casavella per transmetre-la a un públic contemporani que no necessàriament s’ha d’haver llegit el llibre
Poc importa, perquè d'acord amb els comentaris que vaig tenir l'oportunitat de caçar al vol entre el respectable, ningú o gairebé ningú no havia llegit el llibre. I precisament això va semblar-me un dels majors mèrits d'aquesta representació: aconseguir copsar l’èpica oral i la literatura heroica dels baixos fons que va llegar-nos Casavella per transmetre-la a un públic contemporani que no necessàriament s’ha d’haver llegit el llibre. I tot gràcies al no menys heroic pols interpretatiu encapçalat per l’inesgotable Enric Auquer, i acompanyat dels talents abusius de Guillem Balart (va bordar personatges tant difícils com el ditiràmbic Pepito el Yeyé o l’espitós Martí Oliver), Raquel Ferri (la millor Supermán imaginable), David Climent (la millor La Francesa imaginable), Xavi Sáez (menció a part la superlativa encarnació de Ballesta), Vicenta Ndongo (la millor Soplagaitas imaginable) i Bruna Cusí (la millor Tina imaginable). I per posar la cirereta a l’espectacular adaptació d’Iván Morales, Watusi '65 d’Els Surfing Sirles viatjant al passat de la desapareguda sala KGB; bastint, a través de l'herència musical, un dels pocs ponts entre la Barcelona d'ahir i la d'avui que encara es mantenen en peus. En sortir, emparat en la cada vegada més morta nit gracienca, feien venir ganes d’empunyar un esprai de pintura vermella i omplir de ves dobles tota la ciutat.