Fidel a la seva (gairebé) inalterable cita anual amb l’espectador, Ventura Pons, autor d’una de les més sòlides filmografies del cinema català, amplia la seva obra amb Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona). Homenatge a Isabel Steva Hernández, una de les fotògrafes que més brillantment va capturar la societat catalana durant les dècades dels seixanta i setanta; el documental, que arriba als cinemes aquest divendres, acaba esdevenint un valuós exercici de memòria oral dels últims anys del franquisme.
L’any 2014 Colita va rebutjar el Premio Nacional de Fotografía... I aquí és on va néixer el documental! Podríem dir que la idea me la va donar el ministre José Ignacio Wert. Cal recordar que el premi venia acompanyat de 30.000 euros. Uns diners que, més en temps com els actuals, ella necessita.
Una dona de principis. No es volia retratar amb el ministre. Sense Wert no hauríem rodat aquest documental.
Què representa la figura de Colita per a la cultura del país? La Colita, juntament amb, entre molts altres, Oriol Maspons, Francesc Català Roca, Xavier Miserachs i Pilar Aymerich, una altra de les figures presents al documental, són la memòria gràfica d’una determinada Barcelona. Contràriament, d’ells no hi ha memòria oral. La Colita ho ha fotografiat tot, ha fet centenars d’exposicions i ha publicat centenars de llibres. Però ningú no havia explicat la seva història.
Certament, la Colita és una d’aquestes creadores de què tothom ha vist una de les seves obres, però molt pocs coneixen el seu recorregut vital. A la Colita la conec des de fa una eternitat. Hem treballat plegats en un munt de projectes. Fins i tot va fer d’extra en una de les meves pel·lícules, Puta misèria! (1989), on sortia vestida de monja. Però ara feia cinc anys que no ens vèiem. Ens vam tornar a trobar el 6 de gener del 2015 i, a partir de la idea del documental, li vaig proposar organitzar un berenar amb les seves amigues a casa seva. La pel·lícula seria això: la conversa que mantindria la Colita durant el berenar amb les seves millors amigues.
Aquestes amigues, autodenominades al documental “velles dames indignes”, són Teresa Gimpera, Maruja Torres, Pilar Aymerich, Rosa Regàs, Núria Feliu, Beatriz de Moura, Anna Maio, Rosa Sender i Marta Tatjer. Una alineació de gala! Totes mereixen un carrer a Barcelona. Les amigues les va triar ella. Amb tot, com a la Colita, a totes elles les conec de fa dècades. Podria explicar mil històries que no surten al documental de cadascuna d’elles. L’altre dia, per exemple, amb la Feliu, que som amics des que feia teatre, recordàvem com havíem corregut davant dels grisos a les manifestacions de l’11 de setembre de 40 anys enrere.
I és que, com diu el subtítol del documental, aquesta és una pel·lícula dedicada a la Colita però també una oda a Barcelona. Totalment. En realitat, és una pel·lícula sobre la memòria. Un testimoni oral d’un temps, les últimes dues dècades de la dictadura franquista, i d’una ciutat, Barcelona. A la pel·lícula hi ha frases sobre la memòria que em semblen sublims. Com quan la Teresa Gimpera, que ja és besàvia, explica com va aprendre el castellà parlant amb uns nens andalusos a l’exili. Un documental, a més a més, que també reflecteix l’esperit de tolerància que s’ha respirat en aquesta ciutat.
De fet, en aquest ventall d’amigues cap d’elles pensa igual. Però tenen el bon rotllo que hi ha en aquesta ciutat. A Barcelona no ens barallem. Aquí sempre hem sigut europeus. Fins i tot en els moments més complicats de la dictadura, ens fotíem de tot. Teníem ganes de viure. I quan necessitàvem una mica d’aire per respirar, anàvem a Perpinyà i ens empassàvem tantes pel·lícules com podíem.
El documental també és un homenatge a les dones d’aquell temps i d’aquella ciutat. La igualtat de sexes és un tema en què encara tenim molta feina per fer; però en el documental aquesta és una línia secundària. Amb tot, el món de la dona sempre m’ha fascinat. De fet, ja vaig fer una pel·lícula sobre dones, Actrius (1997), amb la Núria Espert, la Rosa Maria Sardà, Anna Lizaran i Mercè Pons. Però a Cola, Colita, Colassa, el de la dona és un subtema. El principal és la memòria. Explicar a través dels records d’aquest grup d’amigues una història que ben aviat ja ningú no podrà explicar en primera persona perquè tots som molt grans.
Explicar un capítol de la nostra història a través dels seus records… i reivindicar el llegat de l’obra d’aquestes dones. Però tot això surt a partir de la seva memòria. Si això és reivindicatiu… A la pel·lícula jo no sóc un militant, sinó un notari. El responsable de transcriure en imatges i paraules les memòries d’aquest grup de dones. Sí que és cert que són persones a les quals admiro profundament, però és que no sé fer pel·lícules d’algú a qui no admiri. Tota pel·lícula és el plaer d’allò que estàs explicant.
Un documental… però amb algunes llicències i trampes. Sí, perquè representa que és una conversa entre deu amigues, però en cap moment del rodatge van ser totes juntes. Aquesta és una pel·lícula de molt d’ofici. Jo sóc molt ràpid muntant, però a Cola, Colita, Colassa he trigat cinc vegades més del normal a muntar-la.
Amb tot, el ritme de narració és molt fluït i natural. Per això deia que és una pel·lícula d’ofici. 15 anys enrere aquesta pel·lícula no l’hauria sabut fer. El cinema és la voluntat d’explicar una història però amb ofici i personalitat, perquè, com a individu, l’únic que pots vendre a la vida és la diferència. És el que jo he fet tota la meva vida: vendre la meva diferència. I si tens una mica de sort… el món és molt gran.
Se sent molt diferent de la resta? Cadascú és responsable del que fa, i jo sóc responsable d’una trajectòria amb encerts i també d’alguna pel·lícula que no hauria d’haver fet.
Li puc preguntar quina? El que diré, i parlo com a director de cinema, és que no s’han de fer pel·lícules per diners. Si la història no et sembla bona, no la facis. El més important sempre és el que expliques i la mirada que aboques sobre allò que expliques.
La seva primera pel·lícula va ser Ocaña, retrat intermitent (1977), un documental sobre una altra figura determinant de la Barcelona dels setanta. Quatre dècades més tard, tanca un cercle en la seva filmografia amb aquest Cola, Colita, Colassa? Tot i que se semblen molt, no és res premeditat. De fet, en un àmbit històric, aquesta última s’hauria d’estudiar primer perquè acaba l’any 1975 amb la mort de Franco. La de l’Ocaña, en canvi, és del 1977, rodada en ple postfranquisme i emanant aquelles ànsies que teníem tots de llibertat.
Totes les parts implicades en el documental, d’una manera o altra, vau formar part de la gauche divine, moviment intel·lectual dels seixanta i setanta, compromès políticament però també amb moltes ganes de passar-s’ho bé. Un esperit hedonista-revolucionari que al documental es recorda amb cert romanticisme i nostàlgia. “Contra Franco es vivia millor”, ha afirmat més d’un representant d’aquella generació. No! El dictador no només ens va robar molts anys de les nostres vides, sinó que va morir al llit i matant. Aquesta frase és una ximpleria. Jo visc molt millor ara. Amb l’edat descobreixes el valor de viure. Ens ha deixat tanta gent… Cada vegada que vivim un fet important em pregunto què pensaria el meu germà, Pepe Rubianes, Bigas Luna, Rosa Novell, Anna Lizaran… John Osborne va escriure una obra de teatre titulada Mirant enrere amb ira, doncs jo sento tot el contrari: miro endavant amb alegria. I les protagonistes del documental també, perquè recuperar la memòria no és mirar enrere, sinó saber d’on véns.
Es pot establir cap paral·lelisme entre la lluita per la recuperació de la democràcia d’aleshores i el procés que actualment s’està vivint a Catalunya? No. Ara estem molt millor. Mai no hauria imaginat que a Catalunya la gent canviés. Perquè, no ens enganyem, durant molts anys hem estat mirant cap a un altre costat. Ara hi ha un moviment de dalt cap a baix que empeny. Sento una gran satisfacció per estar vivint aquests moments. Hi ha gent que diu que no vol morir sense viure la fi del procés. Jo no vull morir sense viure la fi del procés i gaudir-lo uns quants anys.
Quin paper ha de tenir el món de la cultura en el procés? La cultura és el tronc d’un país, per tant el seu ha de ser un paper protagonista.
Diumenge s’entreguen els Premis Gaudí. Quin és l’estat de salut del cinema català, vostè que l’any passat va rebre el Premi d’Honor de l’Acadèmia Catalana? Cadascú fa el que vol i és responsable de les seves pel·lícules. Jo sóc responsable de la meva obra, l’Agustí Villaronga de la seva i el mateix l’Abert Serra. Insisteixo, per mi el cinema és passió. I aquest és el sentiment que vull transmetre en les meves pel·lícules. El cinema ha de significar alguna cosa per aquella persona que et regala una hora i mitja de la seva vida, per anar al cinema a veure l’última pel·lícula que has rodat. El cinema és la vida i la vida és cinema. Ja de petit tenia molt clar que volia fer una pel·lícula. Finalment n'he fet 27 i estic treballant en la 28 i la 29.
Si el cinema és vida, després de 27 pel·lícules ha descobert el significat d’aquesta? Això no t’ho acabes mai. I si no, com deien els Monty Python: always look on the bright side of life…
(Fotos: Sergi Alcàzar)