Dear Mike White,
He sabut que la tercera temporada de The White Lotus transcorrerà a Tailàndia i he pensat que seria bona idea escriure't aquesta carta per explicar-te una idea: que de cara al futur de la saga, inesperadament, donis un cop de timó i apostis pel Ripollès, una localització poc luxosa i coneguda, d'acord, però molt autèntica i tel·lúrica. Ja sé que ets el creador i director d'una de les millors sèries dels últims anys, per tant deus tenir molta feina, però deixa'm fer-te cinc cèntims de la meva proposta. Excepte platja, el Ripollès ho té tot: un parell o tres d'hotels luxosos on viure desvagat, restaurants interessantíssims, un fotimer d'esglésies que et deixen amb la boca oberta, un santuari al qual no s'hi pot arribar amb cotxe i, sobretot, carreteres, camins i senders tortuosos en els quals perdre's. O en els quals trobar el cos mort d'un crim com els que fas servir de McGuffin per construir cada temporada, per bé que, en aquest sentit, has de saber que a Catalunya la ciutat oficialment killer és Olot, que es troba a la comarca del costat. Sempre tens l'opció de fer que l'assassinat es cometi a un bosc prop de Sant Pau de Segúries, això sí, allà on La Garrotxa fa frontera amb el Ripollès.
Honolulu, Taormina, Phuket... Ribes de Freser?
La gràcia de The White Lotus no és només que tot giri al voltant de rics tenint problemes de rics, sinó que aquests problemes de ric sempre parlen directa o indirectament dels problemes, maldecaps o inquietuds que també tenim els pobres. A la primera temporada, a Hawaiï, el tema de la sèrie va ser la lluita de classes i el conflicte entre explotadors i explotats. A la segona, a Sicília, el concepte central de tot era la política del sexe i les múltiples tensions que generen les relacions d'amor. A la tercera, segons has dit aquests últims dies, plantaràs una tropa de guiris amb la butxaca farcida de calés a un hotel del sud-est asiàtic per explorar la mort en la religió oriental i l'espiritualitat. Bé, Mike, bé. Com que no tinc cap dubte que tornaràs a brodar-ho i que tornaràs a ser capaç de lligar paisatge amb conflicte, t'estalvio la feina de localització i t'explico per què Ripoll i la seva rodalia són el complement circumstancial de lloc idoni per les teves idees en un futur no massa llunyà. Els whitelotusistes catalans, que som legió, frisem per una quarta temporada amb la careta inicial plena d'il·lustracions d'estil romànic i la melodia d'obertura interpretada per una cobla sardanista.
No riguis, no. Si la teva sèrie continua apostant per l'observació satírica i antropològica de la societat contemporània, crec que en el futur de la saga, tard o d'hora, hauràs de tractar un tema cabdal que ja va ser una obsessió dels romàntics del segle XIX: el dels orígens i la identitat col·lectiva dels éssers humans. En això el Ripollès no té rival, ni que sigui com a teló de fons en el qual una sèrie de personatges es preguntin qui són, d'on venen, per què parlen com parlen, per què estimen el que estimen o per què viuen amb els valors que practiquen. Gent reflexionant sobre l'herència cultural que han rebut sense ser conscients de rebre-la, vaja. No és cap ximpleria. Tu no ho saps, encara, però l'art romànic del segle XI pot ser tan cinematogràfic com la monumentalitat del barroc sicilià, els paisatges boscosos de la vall de Ribes poden ser tan inefables com les platges paradisíaques de Honolulu i, sobretot, l'hotel Angelats, al municipi de Campelles, pot ser igual d'idíl·lic com el millor dels resorts de l'illa tailandesa de Phuket.
Si busques un paratge en el qual aglutinar gent que dormi a habitacions de somni, que esmorzi a un menjador victorià amb vistes a la muntanya, que reposi a una piscina que sembla precipitar-se bosc avall o que sopi a un restaurant construït dins una església neoromànica dedicada a Santa Isabel d'Hongria, sens dubte l'Angelats, a tocar de la carretera entre Campdevànol i Ribes de Freser, és el lloc que necessites. És veritat que a la comarca hi ha altres grans hotels com ara El Resguard dels Vents o Les Planes del Grau, sí, però l'Angelats té alguna cosa màgica que aquests altres dos no tenen, i no només perquè dins els límits de la mateixa finca hi hagi el monumental roure d'Engelats, tan vell com les misèries humanes. L'edifici de l'Angelats Hotel, a més, resulta que és la casa que una família d'industrials catalans va construir allà a principis del segle XX amb la voluntat de fer-ne la seva residència d'estiu. Es deien Batlló i eren propietaris de la famosa fàbrica tèxtil Can Batlló de Barcelona, una d'aquelles fàbriques que va servir per transformar la història econòmica i social del meu país. Origen, herència, identitat. Tot lliga, si t'hi fixes.
Del Cançoneret de Ripoll a la sèrie del Ripollès
Diuen que la gent del meu país, tant els que es diuen Batlló com la resta de pringats que no ens ho diem, som un poble amb tendència a fer negocis perquè els avantpassats dels nostres avantpassats eren fenicis. El problema és queaquest desig humà inabastable de fer diners, sovint, ens porta a renunciar de forma explícita a la nostra identitat, que en el cas dels catalans se sustenta en un element sagrat per a nosaltres: la llengua. No pateixis, no t'estic demanant que rodis la sèrie en català, no estic tan boig, però podries fer-hi aparèixer alguns personatges que fossin l'estereotip d'allò que vols explicar i parlessin la meva llengua. O la deixessin de parlar per tal de fer-se més rics, és clar, que és allò que fan els catalans que creuen que en català no es pot fer res al món. Mira, si a Hawaiï hi vas fer aparèixer treballadors indígenes explotats per denunciar els privilegis dels rics per sobre dels nadius de la zona i a Sicília dues prostitutes locals representaven la mercantilització del desig i de l'amor, a The White Lotus season 4 - Ripollès edition seria lògic que hi sortissin un botiguer que veu com l'hereu no vol seguir el negoci de la xarcuteria on ven llonganisses caríssimes als turistes i una pubilla terratinent que es ven les terres, amb el bestiar inclòs, per tal que hi facin una estació d'esquí.
Els personatges principals farien la seva, però. Podries fer que passegessin per Beget mentre un pare li explica amb orgull a la seva filla que ser jueus americans amb cognom hongarès és una senyal d'identitat tan gran com una marca de naixement, jo que sé. O que un matrimoni gran sorgit d'una trobada fortuïta al Woodstock del 69' dinés al Pont 9 de Camprodon, per exemple, un restaurant ideal on tenir una conversa d'aquelles en la qual dos rics s'adonen que s'han convertit en tot allò que odiaven quan eren joves. Ho veus? Doncs suma-hi que per la finestra s'hi vegi un pont medieval d'estil gòtic sobre el riu Ter. Sí, Mike, tots tenim un passat que ens marca. El més graciós del fet que els catalans siguem uns esclaus dels números i de la pela és la pela, precisament, és que la numeració aràbiga tal com la coneixem avui va introduir-se a Europa des de Ripoll, on el papa occità Silvestre II, molt abans de ser Papa, va entrar en contacte amb la ciència àrab i les matemàtiques des de l'scriptorium de Santa Maria de Ripoll fins a transmetre el sistema decimal a la resta del continent.
Pensa-hi, el monestir és un dels grans stendhalassos que poden viure's al país. Podries gravar unes escenes acollonants al claustre, amb una parella de promesos discutint perquè ella, que és d'origen peruà, vol casar-se vestida amb l'outfit tradicional inca. O potser millor construir l'escena amb cant gregorià de fons i davant el pòrtic de la façana, una porta que és una mena d'arc de triomf romà i que es llegeix com un còmic o una auca, a mig camí entre les representacions de la Columna Trajana i els còmics de Marvel, per entendre'ns, però amb motius bíblics. El Ripollès també és el gènesi del meu país, ja que hi batega l'origen de la meva nació, i no parlo del fet que el primer Estatut d'Autonomia de Catalunya es redactés a Núria o que el Cançoneret de Ripoll sigui el manuscrit que marca la transició entre l'època trobadoresca i la lírica catalana medieval. A Santa Maria de Ripoll mateix hi ha la tomba de Guifré el Pilós, l'últim comte de Barcelona nomenat pels francs i el primer a donar herència als seus dominis territorials, fundant així la dinastia nacional catalana. Al seu sepulcre diu que va ser "reconstructor de la nació", però un altre Guifré, en aquest cas el meu amic Jofre Llombart -que t'envia salutacions i que també és fan de la teva sèrie-, sempre diu que actualment, en uns temps en què tenim tota la memòria digital de la nostra vida al núvol, Ripoll continua sent on tenim un dels discs durs de la catalanitat.
En fi, Mike, espero haver-te convençut. Si mai vols venir a fer una visita per descobrir en profunditat el terreny, anirem a Sant Joan de les Abadesses per explicar-te la llegenda del Comte Arnau, dinarem una espatlla de xai al forn per llepar-se els dits a Cal Ras de Campelles o pujarem fins més amunt de Camprodon per tal que al·lucinis quan vegis que un poble com Molló i el seu poble veí Prats de Molló, separats per escassos quilòmetres, són dos municipis de dos estats diferents. Potser així veus clar, definitivament, que el millor lloc per rodar un drama satíric sobre la identitat és aquí, ja que el Ripollès és per a la majoria un destí turístic més al Google Maps, però en realitat, per a molts, és l'origen de tot.
Atentament,
P.