És indiscutible que el Barbenheimer de fa dos estius va ser una perfecta operació de màrqueting que va beneficiar les dues pel·lícules, Barbie i Oppenheimer, que, suposadament, competien per petar-ho a les sales. Encara un pèl lluny de Nadal, algú ha pensat que seria bona idea reproduir la rivalitat amb Gladiator II i amb Wicked, que als Estats Units s'estrenaven el passat cap de setmana, a les portes del Dia d'Acció de Gràcies. L'ara batejat com a Glicked, ha fet que la taquilla nord-americana enregistrés el segon millor cap de setmana de l'any, tot i que la batalla deixa una clara guanyadora: i és que allò que Wicked ja havia viscut als escenaris de Broadway, convertint-se gairebé en un fenomen de la cultura pop, s'ha reproduït als cinemes ianquis, amb una magnífica recaptació de 114 milions de dòlars, pels més de 55 de Gladiator II. A casa nostra tampoc no hi ha color, però a la inversa: és el pèplum de Ridley Scott qui dobla els ingressos d'un musical que, aquí, no té l'enorme popularitat ni l'impacte de què sí que gaudeix als països anglosaxons.
Anem a pams: Wicked, i parlem de la primera de les dues entregues en què Universal ha decidit dividir la història sense més necessitat que la monetària, ve a ser una mena de preqüela d'El Màgic d'Oz que explica els orígens de la Bruixa Malvada de l'Oest. Compte, que l'American Film Institute la situa en quarta posició entre els millors dolents de pel·lícula de la història, només per darrere d'Hannibal Lecter, el Norman Bates de Psicosis i Darth Vader. Però el musical de Stephen Schwartz i Winnie Holzman qüestiona la maldat del personatge i explica com tots aquells traumes que arrossega des de nena acaben adreçant-la pel mal camí. Suposant que aquest mal camí no sigui res més que la lògica reacció a l'odi de tota una comunitat cap a la diferència i la dissidència.
La pel·lícula comença fent una picada d'ull a la meravellosa El Màgic d'Oz, la icònica, la de Judy Garland cantant Over the Rainbow, la de l'Espantaocells, el Lleó Poruc i l'Home de Llauna. Tots quatre apareixen breument en un racó del pla d'una de les primeres escenes de Wicked, minuts abans que Glinda, la Bruixa Bona del Nord, anunciï la mort d'Elphaba, la Bruixa Malvada de l'Oest. Així, el que veurem des de llavors és un gegantí flashback, que comença amb la infantesa de la protagonista, marcada per la seva pell verda, que ha provocat que l'assenyalin des de petita, que li facin bullying, que la marginin, que la putegin fins a límits insuportables. Fins i tot el seu pare, l'antic governador de Munchkinland i marit banyut, ha pagat les infidelitats de la seva dona menystenint la filla. D'aquí, i ja crescuda, l'acompanyarem fins a la Universitat Shiz, un campus que sembla tret d'una pel·lícula de princeses Disney, i descobrirem la relació d'odi-amor entre Elphaba i Glinda.
Harry Potter coneix Una rossa molt legal
Tot el primer acte d'aquest Wicked: Part 1 es respira com una interminable barreja entre les històries de Harry Potter i Una rossa molt legal, o qualsevol comèdia d'instituts, amb un subratlladíssim missatge contra la intolerància i la marginació envers la diferència. La protagonista, igual que l'audiència no prèviament entregada, ha de suportar la imbecil·litat dels seus companys de classe i alguns moviments estranys d'una professora que veu potencial en ella. I, sobretot, ha de competir amb una antagonista que acabarà convertint-se en amiga íntima. O no. En definitiva, i després de viatjar juntes fins a Ciutat Maragda per conèixer el famós Màgic d'Oz, Wicked acaba amb la seva cançó més famosa, Defying Gravity. Justament allà on l'obra teatral feia un descans: si la funció dura dues hores i mitja, per què dimonis ens fan combregar amb dues pel·lícules que superen, per separat, la durada del musical original?
El primer acte d'aquest Wicked: Part 1 es respira com una interminable barreja entre les històries de Harry Potter i Una rossa molt legal
Recordant l'operació de Peter Jackson convertint en tres pel·lícules, TRES, les tres-centes pàgines d'El Hòbbit (per alegria desfermada dels incomptables fans de Tolkien, que compren, fins i tot, la desmenjada sèrie dels Anells de Prime Video), aquesta decisió prioritza qüestions comercials per damunt de les artístiques, i provoca que la infladíssima narració, amb tantes seqüències estirades com un xiclet, trenqui el ritme constantment. Visualment esgotadora, amb un abús dels efectes generats per ordinador que empetiteix la bona feina del disseny de producció, i amb una saturació cromàtica (vinga el verd d'una i vinga el rosa de l'altra) que no pot amagar la calamitosa direcció de fotografia, Wicked tampoc brilla pels seus números musicals, que no poden estar pitjor dissenyats i dirigits. La qualitat de les cançons és opinable, no discutirem aquí el que són himnes per centenars de milers de persones. Però la matussera plasmació a la pantalla és tan evident que fa mal. Un es pregunta quins mèrits ha fet John M. Chu perquè se li encarregui un projecte tan ambiciós: no oblidem que abans havia dirigit En un barrio de Nueva York, la pedestre, insuportable, adaptació d'un altre musical d'èxit, l'In the Heights de Lin-Manuel Miranda. No cal dir que insultant resulta que el tal Chu pugui compartir cap espai amb tants talentosos cineastes que van contribuir a engrandir el gènere. Si els Donen, Minnelli, Berkeley o Kelly ressuscitessin, tornarien de cap a les seves tombes. Sense necessitat d'anar tan lluny, l'any passat Wonka ens demostrava que era perfectament possible imaginar els inicis bondadosos d'un futur malvat de conte, barrejant-los amb humor i cançons magnífiques, i construint un musical per a tota la família amb cara, ulls i tones d'encant.
Visualment esgotadora, amb un abús dels efectes generats per ordinador que empetiteix la bona feina del disseny de producció, i amb una saturació cromàtica que no pot amagar la calamitosa direcció de fotografia, Wicked tampoc brilla pels seus números musicals, que no poden estar pitjor dissenyats i dirigits
Però no tot a Wicked és un desastre: mereix un aplaudiment l'elecció d'una superlativa Cynthia Erivo que s'eleva, de llarg, com la millor basa de la pel·lícula, transmetent la tristor i la fragilitat d'un personatge destinat a donar un cop de puny sobre la taula i sortir volant sobre una escombra. També funciona prou bé una Ariana Grande que convenç en la pell de l'egocèntrica, pija i irritant (a algú més li recorda a Tamara Falcó?) Glinda. Més enllà, les figures secundàries no tenen cap entitat, no són altra cosa que ombres que s'aprofiten per mostrar la necessària diversitat del nou Hollywood, i ni Jeff Goldblum fent de Jeff Goldblum aconsegueix l'efecte esperat. En tot cas, i a distància sideral de qualsevol gran musical que ens vingui al cap, Wicked aprofita a estones les seves armes. I és evident que l'aposta per oferir un espectacle familiar bigger than life la fa una bona opció d'entreteniment per a grans i petits les pròximes festes de Nadal. La digestió, però, i esteu avisats, pot ser pitjor que la de l'escudella, els torrons i els canalons de Sant Esteve.