Hi va haver un moment que vam creure que mai no veuríem Wilco en directe, tret que agafessis un vol i et plantessis en una altra ciutat europea. Semblava una missió impossible. Se succeïen els discos, els canvis de registre i la notícia anunciant visita no arribava.

Recordo una conversa amb un bon amic a l'entrada de la Sala Biquini a Barcelona; venia de veure Wilco a Londres i no em va poder fer més enveja. Era la gira de Summerteeth, encara el meu disc favorit de la banda. Encara avui, la seva obra més equilibrada, just en aquest trànsit que va de la música d'arrels al pop, previ a la revolució sonora que els apropava (de vegades de puntes i d'altres no) a Radiohead. De fet, a Summerteeth hi havia una cançó que em tenia obsessionat, es titulava How to Fight Loneliness. L'associava a l'escena d'una pel·lícula, concretament a Innocència interrompuda, trama ambientada en un hospital psiquiàtric amb Winona Ryder i Angelina Jolie. Aquest tema era una invitació a un viatge crepuscular que mai no vaig fer. Tampoc veient-los en directe: només una vegada vaig gaudir l'experiment d'aquesta cançó en concert. Així que, amb aquests antecedents, va caldre esperar a l'any 2004 per tenir-los per aquí.

Una maquinària perfecta a ple rendiment

Va passar en un Primavera Sound (encara a l'enclavament del Poble Espanyol) amb el disc A Ghost Is Born com a pretext. Tanmateix, la màgia va arribar a l'any següent en una sala. Va caure en diumenge, aquell dia en què els concerts haurien d'estar prohibits: no hi ha res que faci més mandra que aixecar-se del sofà per sortir de casa quan dilluns ja apunta. Però amb ells, aquell dia va costar menys. Havíem esperat tant aquell moment... que arribat el cas, no valien les lamentacions. El que vam veure, sentir i viure allà va ser inenarrable. Una ocasió única? Què va, en vindrien moltes més. A partir de llavors van agafar embranzida. Actualment, no sabria dir les vegades que els hem vist. En moments lúcids, en trams de la seva carrera en què anaven a pinyó i, fins i tot, en una botiga de discos a Barcelona. Concretament, en el Revolver verd. Aquell dia em vaig emportar a casa la meva còpia de Summerteeth firmada per tots els membres de la banda. La guardo com si fos un tresor.

Wilco han tornat a Catalunya per tocar a Porta Ferrada. Una plaça que encara no coneixien. I aquesta vegada sí, amb l'equip per complet

Després de tantes visites i el concert de l'any passat a Barcelona presentant Cruel Country comptant amb el contratemps a última hora de la baixa del seu guitarrista Nels Cline per positiu en COVID-19, han tornat a Catalunya per tocar a Porta Ferrada. Una plaça que encara no coneixien. I aquesta vegada sí, amb l'equip per complet. Hi va haver fins i tot qui va aplaudir que el 2022 toquessin sense Cline. L'argument era aquest: sense ell la banda sonava més pura, com en els seus inicis. Pot ser que sigui veritat, però jo el vull sempre al meu equip. De tota manera, la teoria que confirma si un concert de Wilco passa de notable a matrícula d'honor, és el somriure i actitud del baixista John Stirratt. És el termòmetre invisible de la banda. D'alguna forma, és qui la sosté. És el matalàs sobre el qual se sustenten les cançons de Wilco i, si ell se sent còmode, allò carbura.

La teoria que confirma si un concert de Wilco passa de notable a matrícula d'honor, és el somriure i actitud del baixista John Stirratt. És el termòmetre invisible de la banda

Amb un inici inesperadament elèctric gràcies a Handshake Drugs, la calma arriba immediatament amb diversos passis de Cruel Country, un disc que el temps dirà si deixa o no una empremta entre els seus fidels. Pot ser que sigui el gran tapat o, bé, el gran oblidat. I Am Trying to Break Your Heart (també és el títol d'un documental de ruptura que va definir la banda) traça un nou camí i a Hummingbird, amb el so imponent d'un piano, hi ha primícia: és l'única cançó en què Jeff Tweedy es desposseeix de la seva guitarra. Amb Misunderstood entrem en una altra fase, l'anhelat equilibri agafa més sentit, i com per art de màgia apareix el terme rock n' roll. Justament, amb Box Full of Letter d'aquell llunyà A.M. preparen els focs artificials, l'avançament al moment més esperat: la cerimònia amb el solo de guitarra de Nels Cline a Impossible Germany. Les dues pantalles l'enfoquen a ell, el públic entra en trànsit i, mentrestant, Jeff el mira amb una admiració total. No cobra l'expectació de la prova de la bomba atòmica d'Oppenheimer, però se li apropa.

Dins d'aquest mateix festival el 2010, Patti Smith va cridar al cel que la guitarra elèctrica era l'arma de la seva generació. Els de Chicago, vist això, també s'agafen a aquest lema

En aquell instant, comença un nou concert sota la seducció de Jesus, Etc, els cors de Heavy Metal Drummer com els feien The Band o Big Star, i aquest tret precís que és A Shot In The Arm. A aquella hora i en aquell moment senten que són la millor banda del món, la maquinària va perfecta i a ple rendiment. Després cobreixen la parcel·la psicodèlica i dels setanta, fins a dinamitar el lloc amb la distorsió d'Spiders (Kidsmoke). Aquest el cop d'autoritat de Tweedy, la demostració que qui talla el bacallà allà és ell. Dins d'aquest mateix festival, el 2010 Patti Smith va cridar al cel que la guitarra elèctrica era l'arma de la seva generació. Els de Chicago, vist això, també s'agafen a aquest lema. Per cert, per quan el següent concert de Wilco?