"Això he escrit jo?", deia en Julian Barnes dijous passat al CCCB. Havia tornat a Barcelona a petició de l'artista sudafricà William Kentridge, que reconeix que Barcelona ja és casa seva. En aquest cas, hi era per presentar Oh to Believe to Another World, la pel·lícula pensada per a la Simfonia núm. 10 de Dmitri Dmítrievich Xostakóvitx, i visualitzar-ne deu minuts. I la conversa va anar al voltant d’aquest compositor soviètic, moderada per Judit Carrera, que poques hores abans havia estat confirmada per cinc anys més com a directora del centre. L’objectiu de Carrera era trobar els espais comuns entre Barnes i Kentridge, i aquests no són tan obvis com podrien semblar. Primer de tot, perquè Barnes va mostrar un cert desinterès per recordar la novel·la que havia escrit sobre Xostakóvitx i va refusar la majoria de preguntes que citaven fragments del llibre. O no ho recordava o no creia haver escrit allò.
Quan passava això, amb total elegància britànica, Barnes encreuava les cames i ens ensenyava uns mitjons preciosos, llargs i fins, que alternaven el negre i el blanc; com un pas de zebra. Una combinació perfecta per al seu vestit gris. El novel·lista britànic només tenia ganes de parlar-nos d’anècdotes, d’imatges que l’havien impactat. Ens va regalar un parell d’idees curioses. Evidentment, de Xostakóvitx en vam parlar poc, però de l'URSS i de l’imaginari estalinista en vam parlar una mica més. Les pors de Stalin van ser un dels temes: per què no va ordenar matar Xostakóvitx, quan aquest va esdevenir un dels principals enemics del dictador? Les contradiccions i pors de l’adversari, així com la política de potències es van subratllar, però sense aportar-ne cap resposta. Barnes insistia en què va intentar ficar-se en el cap de Xostakóvitx, però tampoc volia fer pedagogia ni massa moralitat de com era, per això va permetre's terreny per a la fabulació.
A Barnes li funcionen les imatges. Es va quedar fascinat amb un llibre d'Ismaíl Kadaré traduït al castellà per Alianza: Tres minutos, sobre el misterio de la llamada de Stalin a Pasternak. L’exercici de complementar, de fabular allò que ningú pot saber perquè no hi hem estat, en aquest llibre queda molt ben resolt. Kadaré recull totes les possibles topades entre aquests dos, quan representa que el segon va ser fidel a Stalin, i sobretot en l’escena de la gran trucada en la qual Stalin va ordenar detenir Óssip Mandelstam (poeta que trobareu traduït a Edicions de 1984). L’especulació d’aquest llibre, les tres possibilitats, són una solució de reconstrucció històrica fantàstica. Ens va quedar pendent, però, saber què volia fer realment quan Barnes es va apropar a Xostakóvitx. Va donar un parell de respostes de per què ell, però Barnes no ens va complaure amb cap d’elles. Per parlar de l'URSS? Parlar dels enemics? De la por? De la tirania?
Kentridge, en canvi, va saber col·locar-se i centrar la conversa en el film que venia a presentar. Abans de començar, va esperar als centenars de persones que van omplir l’auditori del CCCB al pati exterior. Com si fos un visitant més i com si allò no anés amb ell. Un cop a l’escenari, el micròfon li va jugar alguna mala passada, i un cop resolt, es va acomodar, obrint les cames, autopreguntant-se i autoresponent-se. Del poc que vam veure, vam identificar les tècniques de collage, així com el desenvolupament poc lògic de la trama. Amb cartel·les amb textos, que recordaven a les pel·lícules mudes, vam observar imatges gravades en estudi i acompanyades de dibuixos aplicats a posteriori.
Ens vam quedar amb una mica més de ganes de saber per què Xostakóvitx i per què ara. Però per moltes vegades que ho va demanar Judit Carrera, els nostres convidats no semblaven tenir una resposta clara. Kentridge sí que ens va exposar motius estètics que l’havien conduït. Com el compositor apareix, quan ell era jovenet, com un dels noms del moment, com un heroi i a la vegada un referent censurat a Sud-àfrica. Prohibicions com les que també va patir un poeta que és molt present en la darrera projecció de Kentridge, Vladímir Maiakovski. La conversa va acabar amb la defensa d’una certa idea de modernisme i fauvisme.
El cas és que l’acte va ser multitudinari, i els modernets de Barcelona van complir el seu cupó d’intel·lectualitat. De la connexió Liceu-CCCB només esperem veure més fitxatges d’escala mundial. Aviat veurem Kentridge parlar català, i se sumarà a noms com Colm Tóibín que són la porta al món del CCCB. En algun moment algú potser es va creure que un centre de cultura contemporània era diferent d’un museu, però no. Si tu vols fer venir Picassos, primer n’hauràs de tenir per poder-ne fer venir d’altres. Amb les personalitats del moment passa el mateix. N’has de batejar alguns i fer-te’ls teus per després fer-ne venir a molts altres. Per això el CCCB dirigit per Carrera, avui en dia, ha portat als grans noms del pensament i la literatura. I remarco els més grans, perquè ha dut, sobretot, els més populars: els que mobilitzen masses. I això ho ha combinat amb grans especialistes del seu àmbit, sempre cridant a les organitzacions especialitzades i coordinant-se amb el sector. El CCCB és un transatlàntic com pocs. I la resta d’equipaments de la ciutat haurien d’emmirallar-s'hi: no robant-li el públic copiant els mateixos actes, sinó trobant una fórmula que convoqui i connecti amb Europa. Això que sembla tan fàcil, sembla que costa d’entendre.