És habitual que, als festivals de cinema, desfilin les seves estrelles per catifes vermelles o llocs emblemàtics de la ciutat de torn. A Venècia també arriben a aquests llocs en barqueta o en góndola. En aquesta última edició del certamen italià, hi va haver una imatge que va eclipsar les altres: George Clooney i Brad Pitt apareixent impecables a la seva cita: somrients, perfectament de vint-i-un botó i amb ulleres de sol. A més, van regalar un ball a la catifa vermella que es va fer viral. Tot glamur. Així són ells. I és que el temps, definitivament, no passa per aquestes dues icones (el mateix passava en el seu moment amb Paul Newman i Robert Redford). De fet, a Wolfs, la nova pel·lícula de Jon Watts (que només es pot veure a Apple TV), especialista en cintes de superherois, el principal reclam és aquesta dupla. Més tenint en el record títols tan emblemàtics en els quals ja compartien pantalla, com la saga Ocean's o Cremeu-ho després de llegir-ho dels germans Coen.
Són la mateixa persona?
Molt soroll per a no res, perquè la veritat és que la pel·lícula per si mateixa no té gaire substància. S'ha de contemplar com un bon entreteniment d'una nit de cap de setmana. Però clar, estan ells, apareixent al llarg de gairebé tot el metratge. Brad Pitt exerceix de supervisor i George Clooney de solucionador. És més, ambdós es mimetitzen, hi ha moments que semblen el mateix personatge. "¿Cuánto tiempo hace que trabajáis juntos? Parecéis la misma persona, hasta lleváis la misma ropa", li deixa anar el personatge d'Austin Abrams (estel·lar, fins i tot a estones els eclipsa). I de nou la pregunta, "¿en serio no sois socios?". Doncs no ho són, no, volen evitar-ho tant sí com no. Tenen els mateixos objectius i el mètode (tècniques, habilitats) és similar, encara que de vegades s'entretinguin a discutir dilucidant què fer perquè la seva presa deixi anar tot el que necessiten que digui.
Molt soroll per a no res, perquè la veritat és que la pel·lícula per si mateixa no té gaire substància. S'ha de contemplar com un bon entreteniment d'una nit de cap de setmana. Però clar, estan ells, apareixent al llarg de gairebé tot el metratge
Es nota, es percep, és evident, hi ha química entre ells. Però això potser juga en contra de la pel·lícula, perquè només estàs atent a què diuen i a com actuen, ja que el guió és previsible. Tanmateix, se li ha de demanar una mica més a una pel·lícula com aquesta? Doncs potser no. I pot ser que ells prefereixin, en aquest punt de la seva trajectòria, fer alguna cosa així: només han de comportar-se com realment són. Aquí hi ha humor, es tiren pulletes, sedueixen constantment la càmera. És inherent a la seva condició humana.
No són llops, són amics
Tot comença en un hotel de luxe de la ciutat, es veu el pont de Brooklyn de fons mentre neva. Una postal idíl·lica. I és que més enllà de la seva parella de protagonistes, Wolfs és també una bona fotografia de Nova York. Nocturna, això sí. Hi ha pocs moments de claredat. “La noche va a ser larga", vaticinen els dos.
Com d'altres tantes vegades, la droga i els que la manipulen per vendre-la, és la pugna sobre la qual se sosté Wolfs. Una excusa narrativa com una altra qualsevol, i més encara si tens aquests dos en lliça. “El valor del hombre está en su palabra, diu un d'ells. I sí, aquí hi ha molta verborrea, amb valor o sense, però n'hi ha. “¡No sois lobos, sois amigos!”, criden en un moment donat els de la comuna de mafiosos croates.
Que bé sona la música de Sade a qualsevol pel·lícula. I més encara si surten Clooney i Pitt. L'elegància crida a l'elegància
Finalment, dos detalls, a Frances McDormand no la veiem físicament a la pantalla, però és la veu de Pam, la noia que els parla i dona instruccions. I no oblidar, que bé sona la música de Sade a qualsevol pel·lícula. I més encara si surten Clooney i Pitt. L'elegància crida a l'elegància.