La Ribera d'Ebre és aquell racó preciós però oblidat del nostre país. Ningú sap ubicar-lo (no, la Ribera d'Ebre no està al Delta) menys quan es tracta d'instal·lar-hi algun abocador, indústria química, central nuclear o deixar anar alguna espècie invasora a les aigües dels seus rius. Un punt allunyat de tot de què, per desgràcia nostra, per sort de la seva gent, ignorem la seva bellesa feréstega traçada per oliveres i figueres que claven les seves arrels a la terra roja que li dona fonaments.
Sense concessions
En Xàrim Aresté, que és de Flix, és la paradigmàtica translació a la nostra escena musical d'aquest caure de la memòria del seu país petit. Pocs, molt pocs músics a casa nostra tenen el seu talent, honestedat i presència, però encara ara, un porró d'anys després d'iniciar una trajectòria creativa que l'ha dut a signar alguns dels millors discos facturats a Catalunya (i més enllà) les últimes dècades, ha de seguir habitant en aquest mig anonimat que no fa justícia a la dimensió artística del seu llegat. Ell, sempre compromès amb la seva visió artística, tampoc no ha fet cap concessió. No és casual, i sí molt simptomàtic, que ahir la sala 2 de l'Apolo, en la presentació del seu darrer treball, Ses entranyes, estigués plena de companys de gremi, des de Gerard Quintana a Maria Hein, gent de Dan Peralbo, de la Ludwig Band, la Rita Payés i el Pol Batlle, d'Alavedra... En Xarim és ja una figura que comparteix estatus amb noms com l'Adrià Puntí o el Roger Mas. Si no ho heu fet ja, hauríeu de descobrir i gaudir la seva música.
Un concert ple d'amor
Acompanyat d'una banda superlativa que li ha insuflat alenades de jazz a una proposta que se situa en algun lloc on conflueixen el llegat dels Rolling Stones i els Black Crowes més amarats de blues, reflex de ponent del sempre referencial Jeff Buckley; Xarim Aresté ha creuat, de les precioses Ja no hi ets i Ple d'amor fins A l'univers li sua, les composicions de Ses entranyes, fent aturada i recordatori d'alguns dels moments més representatius del seu repertori pretèrit. El concert ha set vibrant, emotiu, sempre brillant, fins i tot quan els nervis l'han trait i s'ha oblidat de la lletra de Si t'ho digués tot o en la seva personalíssima revisió del tema d'obertura de Bola de drac. Una vetllada amb aquell intangible especial en què Xarim Aresté ha fet ballar la lluna.