Xavi Coral (Terrassa, 1971) debuta amb Aprendre a esquivar les bales, (La Campana) una novel·la que explica la història del seu avi Josep Trullàs, que amb l'inici de la Guerra Civil i els 20 anys acabats de fer, decideix allistar-se com a voluntari per defensar la República i deixar la família a Terrassa. Coral ha escrit aquest llibre a partir d'unes anotacions del seu avi que va escriure, inicialment a les trinxeres, posteriorment a l'exili i finalment al Marroc, on va ser traslladat després d'un Consell de Guerra. El presentador del Telenotícies explica que el seu avi va decidir plasmar totes aquestes vivències amb la voluntat d'atrapar l'horror de cada batalla al front, de la prolongada postguerra que es va convertir en un infern per als perdedors i l'etapa més desconeguda però alhora la més dura a Melilla. 80 anys després de la guerra, Coral pretén fer justícia a tots aquells que no van poder tornar de la guerra i fer sentir la seva veu amb la publicació d'aquest llibre.
Aprofitant que estem a les portes de les eleccions autonòmiques del 12 de maig, parlem amb el periodista i ex corresponsal a Brussel·les de la situació política actual, l'entreda en política del seu company, Tomàs Molina, de la imminent tornada de Carles Puigdemont a Catalunya, de l'estat de la llengua catalana, i de la memòria històrica.
Per què has decidit escriure la història del teu avi?
El meu avi va morir amb 88 anys, i uns anys abans es va presentar a unes festes de Nadal amb unes memòries que havia escrit a partir d’unes anotacions que havia fet durant els anys de la guerra, de l'exili i de quan el van castigar al Marroc. I si ell havia tingut aquella tenacitat per escriure-ho tot cada dia des de la trinxera, des de la platja de Sant Ciprià i des del desert del Marroc perquè no s'oblidés, jo havia de fer alguna cosa per donar-li més altaveu a la seva voluntat de que aquesta història transcendís.
Si el meu avi havia tingut aquella tenacitat per escriure-ho tot cada dia des de la trinxera, des de la platja de Sant Ciprià i des del desert del Marroc perquè no s'oblidés, jo havia de fer alguna cosa perquè aquesta història transcendís
Per què creus que el teu avi va trigar tants anys a ensenyar-vos aquests textos?
El meu avi estava a l'exèrcit dels derrotats, dels republicans, i per tant, quan va tornar després de l'exili a França, li van fer un Consell de Guerra i el van castigar en un camp de treball, en una mena de servei militar al Marroc. Quan va tornar, no podia explicar res, no podia dir-li a ningú tot el que havia viscut. I això va durar els 40 anys de la dictadura. I quan va començar la democràcia, ja quedava molt lluny. Me'n recordo que alguna vegada havia començat a explicar alguna cosa de la guerra i la meva àvia li deia, “Ai va, què s'ha d'explicar ara, que això són batalletes”.
Quan va tornar, no podia explicar res, no podia dir-li a ningú tot el que havia viscut. I això va durar els 40 anys de la dictadura
La teva àvia Maria, a qui també li dediques uns capítols i de la qual en parlarem més endavant, no se sentia massa còmode amb aquest tema. Per què?
De fet, quan el meu avi es va quedar vidu, va dir: “Ara és la meva”, i ens va ensenyar les seves memòries. A nosaltres ens sorprèn, però és que era molt perillós parlar o escriure alguna cosa amb aquest material.
O sigui que no es parlava massa de la guerra a casa?
No, nosaltres teníem una idea bastant etèria del que havia viscut el meu avi, sabíem que havia anat a la guerra i a l'exili, sabíem que una família l'havia acollit a França i que després havia passat per l'Àfrica, però no havia concretat mai res, i és una història extraordinària.
En el llibre també vols donar veu a les dones que patien la guerra des de la rereguarda, com ara la teva àvia Maria.
Em va semblar que, de tots els materials que teníem, uns dels més bonics eren les cartes que s’havien enviat els meu avis durant la guerra i l'exili. Ens va semblar que podríem reconstruir com va ser la història de la meva àvia a Terrassa esperant que tornés el meu avi de la guerra.
De tots els materials que teníem, uns dels més bonics eren les cartes que s’havien enviat els meu avis durant la guerra i l'exili
La història d’amor dels teus avis és ben curiosa, no?
Sí. El meu avi, abans de marxar, li va dir a la meva àvia que volia que fossin més que amics, i la meva àvia li va respondre que ja s'ho pensaria. I, per tant, van estar escrivint-se com amics durant set anys; però tots dos es van estar esperant, i quan tot va acabar, el meu avi va tornar i van poder consolidar, de veritat, aquesta amistat.
Quina relació tenies amb el teu avi?
El meu avi media 1,90 m, gairebé com jo, era bastant seriós, fred, no era un avi d'aquells que et posava a la falda, sinó que impressionava una mica. Era enginyer i després de la guerra va dirigir diverses empreses i tothom se'l mirava amb una mica de respecte.
En el llibre dius que els seus textos estan escrits sense massa emotivitat. A què creus que és degut?
Clar, perquè si s’hagués deixat portar per l'emotivitat no hagués sobreviscut. Totes les seves notes són sempre molt fredes, i jo el que he intentat ha estat recrear aquestes situacions i posar-hi reflexió, sentiment, emoció, posar-hi conversa.
Si s’hagués deixat portar per l'emotivitat no hagués sobreviscut
Però ell sí que va fer amics, no, al front? Suposo que en va perdre molts, però en va poder mantenir algun després de la guerra?
Durant aquests 40 anys de dictadura va ser molt difícil relacionar-se amb persones que també havien estat jutjades per un Consell de Guerra, que també havien estat marcades com a rojos o que s'havien considerat “desafectos al régimen”.
Creus que ha estat ben tractada, aquesta generació?
Amb la democràcia s'han fet esforços per posar en valor tot el que va viure aquesta generació. És una generació que va ser molt valenta, que va viure unes circumstàncies absolutament excepcionals, va haver de madurar molt de pressa. El meu avi va marxar a la guerra amb 20 anys sent tinent d'artilleria. Un cop va acabar la dictadura i va començar la democràcia, tothom volia passar pàgina, i fer-ho en aquell moment va ser no tenir en compte tot el que havien viscut. Ha sigut amb els anys que ens n'hem anat adonant de la importància i del paper que van jugar a l'hora de defensar les llibertats, (que les acabarien perdent), i l'esforç que van fer amb la vida per defensar la República. Aquest llibre volia contribuir amantenir viva aquesta memòria, perquè sabem com va anar la guerra, però no com vivien arran de terra els soldats que eren a la trinxera o que després van haver de malviure als camps de concentració de França, i escriure el llibre era una manera de posar en valor tot aquest esforç que van fer.
Ha sigut amb els anys que ens n'hem anat adonant de la importància i del paper que van jugar a l'hora de defensar les llibertats, (que les van acabar perdent), i l'esforç que van fer amb la vida per defensar la República
Parlem de memòria històrica. Creus que s'ha fet justícia amb els que no van poder tornar de la guerra?
És molt complicat que sapiguem on són els que van ser enterrats o assassinats durant la Guerra Civil. I s'estan fent esforços, però caldria fer-ne més.
Què cal fer, doncs, per recuperar aquesta memòria històrica, més enllà de deixar palès en els llibres, aquestes petites, però alhora, grans històries?
Hi ha una llei de memòria històrica, de memòria democràtica, i és un pas endavant important, però són d'aquelles lleis que tothom hi està d'acord quan es fan els debats al Congrés, però a l'hora de la veritat, quan s’ha d’exhumar una fossa comuna per veure qui hi va morir, costa moltíssim, no s'avança prou, no s'hi destinen prou recursos, ni amb els mitjans, ni amb el personal, ni amb el que seria necessari. Aquesta llei hauria de ser molt més efectiva.
Et preocupa que la gent jove perdi l'interès pel que va passar al país fa només 80 anys?
Sí, hem de fer l'esforç per explicar a la joventut actual què és el que es va viure. Escrivint el llibre he parlat amb els meus nebots, que tenen l'edat que tenia el meu avi quan va marxar, i ells tenien una idea realment molt difusa del que va ser la guerra.
Qui t'agradaria que llegís aquest llibre?
Doncs, precisament, aquesta generació que la guerra li queda molt lluny, que han tingut poc contacte amb els seus besavis i que, en canvi, descobriran, a través d'aquest llibre, tot l'esforç que van fer per poder defensar la República, per defensar la llibertat davant del feixisme que va acabar guanyant i després els va “matxacar” amb mà dura durant 40 anys.
Un dels episodis més durs de la història del teu avi van ser els tres anys que va viure al Marroc. Us n'havia parlat?
Mira, de la guerra n'hem parlat molt, la part de l'exili també, però quan comença la dictadura i comencen a castigar els que havien estat lluitant en el bàndol republicà, ja no es coneix tant. És per això que, un dels moments que sorprenen més del llibre, -i a la nostra família també, perquè pràcticament no en sabíem res-, són aquests tres anys que obliguen a passar el meu avi a Melilla, primer en un camp de treball, després fent una mena de servei militar, i com la repressió franquista intenta reeducar-los, tot i que jo crec que, directament, esperaven que no tornessin.
Com ha rebut la família llibre?
Tots teníem aquest material i tothom va estar d'acord des del primer moment que estaria molt bé escriure’l.
Ets periodista i vas ser corresponsal a Brussel·les de TV3. Has cobert mai una guerra?
Quan va començar la guerra d'Ucraïna vaig estar una setmana a la frontera amb Polònia, que és on arribaven els refugiats. I va coincidir amb l’època en que estava escrivint aquest llibre. Aquesta imatge de gent travessant la frontera amb la maleta, vulguis o no, em venia la imatge del meu avi i de tots els que com ell van haver de travessar la frontera de França amb el que duien posat. I dius, “Hòstia, és ben bé que no avancem mai, sempre tornem a repetir la història”.
Canviem radicalment de tema. Estem a les portes d’unes eleccions autonòmiques, les del 12 de maig. Com valores l’entrada en política del teu company de feina, Tomàs Molina. Creus que és una decisió encertada?
Tothom té dret a posar-se en política i, per tant, en Tomàs Molina també. Però, això no pot posar en qüestió els seus 38 anys en els que ha treballat i ha sigut un dels homes del temps de referència a Catalunya, a part que és un científic i està reconegut a nivell internacional. L'únic que li vaig dir és que jo he estat a Brussel·les i sé com treballen els eurodiputats, i hi haurà molts moments en els que podrà defensar els seus coneixements sobre el canvi climàtic, però n’hi haurà molts altres que també haurà de parlar de política, i és un món molt complicat. Jo li vaig dir: “Bé, tu ja deus saber on et poses!”.
Hi haurà molts moments en els que (Tomàs Molina) podrà defensar els seus coneixements sobre el canvi climàtic però n’hi haurà molts altres que també haurà de parlar de política, i és un món molt complicat
Creus que s'equivoca?
No, jo l'he vist molt convençut i crec que ha meditat molt la decisió.
A tu t'han ofert entrenar en alguna llista electoral?
Afortunadament no, mai.
Votaràs?
Sí.
Tens clar el teu vot?
Sí.
Ets independentista?
No és rellevant.
Quina anàlisi fas del panorama polític actual?
Són unes eleccions per veure realment on ha quedat l'independentisme, quin efecte pot fer el retorn del president Puigdemont, i veure si aquest acostament que ha fet el Partit Socialista per intentar desencallar la relació amb Catalunya acaba tenint efecte i la gent hi acaba confiant.
T’agradaria que Carles Puigdemont tornés aviat?
Jo vaig viure l'arribada a l'exili de Puigdemont quan era corresponsal a Brussel·les. Sempre he dit que anar a la presó és el pitjor que et pot passar en el món, però l'exili també és molt dur. I després d'haver viscut tants anys fora, tothom hauria de poder tornar. Jo soc molt amic del Lluís Puig, tots dos som de Terrassa. Per tant, desitjo que puguin tornar a casa i fer vida normal.
Sempre he dit que anar a la presó és el pitjor que et pot passar en el món, però l'exili també és molt dur. I després d'haver viscut tants anys fora, tothom hauria de poder tornar
T'espanta la pujada de l’extrema dreta?
No crec que hi pugui haver una pujada molt important de l'extrema dreta, però a les eleccions europees sí, és una de les qüestions que més preocupen.
En quin moment es troba la llengua?
No estem en el millor moment. Els que ens movem a l'àrea metropolitana tenim una percepció que el català va molt marxa enrere i és efectivament així, perquè no el sents tant com t'agradaria. Però, a la resta de Catalunya tenim una llengua forta. Hem d'aconseguir convèncer a tota la gent que arriba que té valor saber el català, i que parlar-lo, a part que t'integra molt més de pressa, et permetrà guanyar-te millor la vida.
Acabem l’entrevista parlant del teu futur. Ara presentes el telenotícies, has estat corresponsal a Brussel·les, també vas presentar el magazín de tardes Divendres, què et falta per fer?
M’agradaria fer un programa de viatges, combinar el periodisme amb viatjar, que és una de les coses que més m'agrada fer.