Xavi Daura (Barcelona, 1985) és un home polifacètic. És guionista, actor, director, escriptor i humorista. Es va donar a conèixer amb el duet còmic Venga Monjas treballant estretament amb Esteban Navarro. Els seus vídeos carregats d'humor absurd no van trigar gaire a viralitzar-se a Youtube, plataforma que els va permetre començar a guanyar-se la vida i fer-se un lloc en un món que requereix constància, talent, originalitat i molta creativitat. I d'idees mai li han faltat, en té tantes que des d'aleshores ha participat en nombrosos projectes com ara Da Suisa, Museo Coconut, APM o El Castillo de Takeshi. Actualment treballa de guionista al late night La Resistencia, té un show d'stand up anomenat XD i acaba de publicar el seu segon llibre, Quemar dinerouna novel·la bastant cinematogràfica i en clau d'humor que critica el capitalisme i les excentricitats en la indústria del setè art

Xavi Daura, humorista i autor del llibre Quemar dinero / Foto: Montse Giralt

Què et defineix millor, guionista, escriptor, humorista, actor o director?
Humorista. A través de la comèdia vaig tocant tots els pals que puc i que em venen de gust.

I de totes les coses que saps fer, ara has publicat un llibre on expliques el bloqueig mental que pateix la Maya, una directora de cinema a qui li encarreguen una pel·lícula amb el major pressupost de la història. A tu t'ha passat de tenir aquest bloqueig mental?
No m'ha passat, realment. Amb aquesta novel·la el que he fet és volcar bastantes coses que he viscut amb Venga Monjas, perquè amb l’Esteban Navarro mai treballem amb guió, sempre anem molt a la brava amb les nostres improvisacions. M'agrada ficar-me en una història sense saber realment què vull explicar o com acabarà.

És veritat que per escriure l’estructura del llibre t’has inspirat amb la pel·lícula El Resplandor?
El que vaig fer va ser plantejar-me una reescriptura de El Resplendor. Jo ja tenia els personatges i l'univers, però necessitava un mapa per on guiar-me.

Xavi Daura posant davant la Maya, la protagonista del seu llibre. / Foto: Montse Giralt

Quines similituds té el teu llibre amb la pel·lícula?
A la novel·la, la meva protagonista es queda atrapada en un hangar on està rodant la pel·lícula. Això és directament de El Resplendor, on, en una escena, es queden atrapats a l'hotel enmig de la neu. Aquesta cosa de l'aïllament, del procés creatiu del protagonista de la peli que està escrivint un llibre i es va tornant boig, em donava molt de joc.

Que la persona que té el major pressupost de la història per a rodar una pel·lícula en un món tant masculinitzat, sigui una dona, d’entrada m’ha sorprès. Ho has fet expressament?
Vaig triar un personatge femení perquè el de director de cine em sembla un personatge ja massa trillat. Per altra banda, l’estiu passat va haver-hi el fòrum de Barbie, de la directora Greta Gerwig, i també m'inspirava perquè ara hi ha directores que ja comencen a fer blockbusters increïbles.

Vaig triar un personatge femení perquè el de director de cine em sembla un personatge ja massa trillat

En el llibre dius que és més important el màrqueting que hi ha al voltant de la pel·lícula que no pas la pel·lícula en si.
Exacte, aquesta és la tesi del llibre, és plantejar-se fins a quin punt estan contractant-te pel que representes, per la teva identitat com artista i fins a quin punt després és igual quin sigui el contingut.

El llibre comences explicant una llegenda urbana bastant tèrbola, no sé fins a quin punt té alguna veracitat, sobre la Marisol. Expliques que després de rodar la primera pel·lícula, va decidir que volia parar, però com que els seus films funcionaven tan bé, la van substituir per una altra noia, i a ella la van internar en un centre psiquiàtric. Per què parteixes d'aquesta història tan extravagant?
D'entrada matisar que és una llegenda urbana, i de seguida vaig veure que no se sostenia. Però sí que és veritat que m'inspirava moltíssim. Aquestes són les bases mentals o fantasioses en les que es mou el llibre. Les bases de la llegenda urbana o de la persona que se li ha anat el cap, que l'han hagut de tancar, però a la vegada té raó.

Xavi Daura al plató d'ElNacional.cat / Foto: Montse Giralt

Hi ha un misteri entorn de la Pepa Flores i de per què va plegar.
És que, de fet, el personatge de la Pepa Flores és superinteressant també perquè, en un moment donat va deixar la seva carrera, va desaparèixer tenint una reacció hostil cap al món de l'entreteniment. Aquesta persona ha vist alguna cosa que no li ha agradat.

La Pepa Flores ha vist alguna cosa que no li ha agradat

Fent referència a aquest centre psiquiàtric, està molt present a la novel·la. I de fet he sentit a parlar que t'has documentat, has parlat amb psiquiatres per entendre aquesta gent que confon la realitat i la ficció. T'han explicat alguna anècdota divertida els psiquiatres?
Sí, em van explicar la història d'un senyor que un dia es va despertar i estava convençut que ell era el president del Corte Inglés. Un dia va anar als magatzems i va veure que ningú li feia cas, i va començar a enfadar-se, fins que van haver de trucar a la policia perquè es va posar violent.

T'interessa especialment explorar els límits de la realitat i la ficció?
Exacte. La premissa del llibre era aquesta. He volgut connectar-me molt amb la dimensió desconeguda, és com si fos el Black Mirror de la seva època.

Després de descobrir-nos la llegenda urbana de la Marisol, situes el primer capítol al programa El Hormiguero. És una broma, una crítica o un homenatge?
És un homenatge irònic.

Per què has triat aquest programa?
Vaig escollir El Hormiguero perquè el coneix tothom. I dins d'aquesta espècie de sàtira del màrqueting audiovisual i de com s'ha de vendre un producte avui en dia, veia que era perfecte El Hormiguero, perquè té els factors del mainstream espanyol que connecta amb totes les edats, i aquesta part macabra que tenen tots els programes d'èxit.

El Hormiguero té els factors del mainstream espanyol que connecta amb totes les edats, i aquesta part macabra que tenen tots els programes d'èxit

Et consta si Pablo Motos s'ha enfadat?
No em consta ni si s'ha llegit el llibre. Em faria molta il·lusió que se'l llegís, inclús que em donés la seva opinió. La meva intenció no era destructiva, però òbviament havien de passar coses boges en el capítol.

Em faria molta il·lusió que Pablo Motos es llegís el meu llibre i em donés la seva opinió. La meva intenció no era destructiva

T'agradaria ser guionista de El Hormiguero?
No, no m'agradaria ser guionista de El Hormiguero perquè ja soc guionista de La Resistència i ara passarà a ser la competència directa. Jo estic molt més a gust a La Resistencia que ja tinc la meva petita família.

No m'agradaria ser guionista de El Hormiguero perquè ja soc guionista de La Resistència

Xavi Daura durant l'entrevista. / Foto: Montse Giralt

Tinc la impressió que, a la teva protagonista, a la Maya, li passa una mica com el David Broncano. Ella treballa sense guió i va improvisant. Fins i tot es dedica a gravar cromes perquè encara no sap què gravarà. I com espectadora de La Resistencia que soc, tinc la sensació que el David Broncano li passa el mateix, no es prepara massa les entrevistes perquè se sent còmode amb la improvisació.
Totalment, sí, sí, o inclús fora de La Resistència. Jo era molt fan de La vida moderna i allà sí que veies que no hi havia guió,que era una espontaneïtat molt efervescent. Com a guionista de La Resistència et dic que les entrevistes sí que estan documentades i mínimament preparades. Però sí que és veritat que no hi ha un guió canònic. I de fet sí, no ho havia pensat fins ara, però, concretament, aquesta idea de gravar un croma sense res era una idea que jo devia proposar a La Resistència.

Com a guionista de La Resistència et dic que les entrevistes sí que estan documentades i mínimament preparades. Però sí que és veritat que no hi ha un guió canònic

I van comprar-te la idea?
Crec que no. Proposo moltes idees i la majoria no entren, perquè és com una màquina de fer idees La Resistència.

Les famoses preguntes de quants diners tens al banc i quantes vegades has tingut relacions sexuals en els últims 30 dies és teva?
No. La dels diners hi és des del primer dia. De fet, fa pocs dies vaig estar a la festa de final de temporada i ho vaig preguntar. És l'única pregunta que ha quedat per sempre i crec que és del Broncano.

De quina idea pròpia de La Resistència estàs més orgullós?
N’hi ha una que té molt a veure amb el títol del llibre. Jo estava veient les notícies i va sortir el Pedro Sánchez que deia "hay que mover dinero" per revifar l’economia, que s'havia vist fotuda per la pandèmia. Això em va donar la idea de fer una secció de carrer en la que surt el Jorge Ponce i parla amb la gent. En aquesta ocasió vam fer que en Jorge li donés 100 euros a un motorista, fes una volta i tornés amb la pasta. Per moure'ls literalment. Li van donar un sobre amb 100 euros i no el vam veure més. Va quedar divertit.

Tornem una mica al llibre. Abans em deies que et fascinen molt els nens actors i els animals. Hi ha una escena bastant esperpèntica on  apareix la Tortuga Toni. És una mena de mascota televisiva que celebra els seus 100 anys al zoo de Los Angeles i està envoltada d’estrelles de Hollywood. És una mofa als americans?
Clarament és una mofa al sistema capitalista en el que tot s'ha de convertir en quelcom d'entreteniment. De fet, ara ho veiem amb Netflix; els assassins ja estan cometent els seus crims pensant en la sèrie que faran sobre ells a Netflix, com aquesta cosa del true crime.

Els assassins ja estan cometent els seus crims pensant en la sèrie que faran sobre ells a Netflix, com aquesta cosa del true crime

Xavi Daura i Alba Richart durant l'entrevista al plató d'ElNacional.cat / Foto: Montse Giralt

Suposo que aquesta és la pregunta que més es repeteix a les entrevistes que et fan però, com va sorgir Venga Monjas?
L'Esteban i jo teníem 20 anys, estàvem estudiant la carrera i passàvem molt de temps junts. I com que ens agradava molt La hora chanante, vam decidir gravar esquetxos. A mi m'agradava molt fer curts i a l'Esteban li agradava molt fer el pallasso. Ell té un punt artístic també interessant i molt performàtic. Vam començar a gravar tonteries i a penjar-les a YouTube.

Seguiu treballant plegats?
Des de la pandèmia ja no treballem junts. Quan ens vam confinar ja portàvem 15 anys més o menys fent Venga monjas. A l'inici era difícil guanyar-nos la vida d'això, llavors havíem de picar molta pedra. Després de tants anys ja ens hem guanyat un cert estatus que ens permet poder no preocupar-nos de treballar tot el dia com uns workaholics. Per la meva banda, jo vaig començar a fer stand-up, i l'Esteban va viure el boom de Rigoberta Bandini, llavors clar, ja vivim a gust sense haver de dependre de la feina de Venga Monjas.

Creus que tindries el mateix èxit si fessis contingut en català?
El mateix èxit no ho sé, perquè el públic se't redueix. Hi ha moltes coses que funcionen estupendament en català. Però, és veritat que al principi a tothom li fa una miqueta de por veure si fer el contingut en català et modifica l'estil. Però sí, amb els monòlegs m'agradaria practicar més el català; que de tant en tant algun show el faig en català. Hi ha molt bones iniciatives d'humor en català.

Hi ha moltes coses que funcionen estupendament en català. És veritat que al principi a tothom li fa una miqueta de por veure si fer el contingut en català et modifica l'estil

Què creus que necessitaríeu els humoristes per poder fer més contingut en català?
No ho sé, és que jo noto que hi ha un públic que té ganes de veure coses en català, i això és el més important i ja existeix. Jo crec que també hi ha una pedagogia que fa que no sigui una cosa minoritària sinó que sigui una cosa que se celebra. Per exemple, el cas del programa Zona Franca va ser una iniciativa molt guai. Va començar com a tirada per a molts còmics i còmiques amb els que ens veiem constantment en els micros oberts, a bars o en actuacions d'aquestes més petites. I això ens posava les piles, era una manera de dir-nos,"aquí tens una oportunitat per guanyar-te bé la vida amb el que t'agrada, simplement fes el teu contingut en català".

Jo crec que hi ha una pedagogia que fa que no sigui una cosa minoritària el català, sinó que sigui una cosa que se celebra

Els catalans tenim una mica l'estigma que tenim poc suc i som seriosos, però d'aquí han sorgit grans còmics. He començat a fer una llista, i m'he sorprès a mi mateixa de la quantitat de catalans i catalanes que es dediquen a l'humor. Des de l'Andreu Buenafuente, la Sílvia Abril el Peyu, el Corbacho el Santi Millán, en Berto Romero, l'Anna Polo, la Judit Martín, l'Elisenda Carod, la Maria Rovira, l'Ignasi Altabull, el Tomàs Fuentes, el Carlos Latre, el Jordi Évole, l’Edu Soto, el Jair Domínguez, els companys de La sotana, el Joel Díaz i el Magí, el David Fernández, el Pep Plaza, la Yolanda Ramos, vosaltres mateixos el Venga Monjas.
El millor que es fa de comèdia avui dia, independentment de l'idioma, és La Competència, és el més divertit, és un programa diari en català, i a més ho tens gratis a Spotify o a la ràdio.

El millor que es fa de comèdia avui dia, independentment de l'idioma, és La Competència

Xavi Daura amb el seu llibre Quemar dinero / Foto: Montse Giralt

Hòsti, m’havia deixat els Òscars. I no t'animaries a fer algun programa en català? Te n’han ofert algun?
No m'ofereixen programes en general. Però ara a l'estiu col·laboraré a El món a RAC1 fent una secció de cine. Em fa bastanta il·lusió.

Potser això t’obre portes per acabar tenint el teu propi programa de ràdio.
No sé si soc la persona adequada per tenir un programa.

Bé, o un podcast. De fet, ets el convidat de La Ruina que més ha repetit.
Correcte.

Tens alguna ruïna (anècdota) relacionada amb el procés creatiu del llibre?
No és una ruïna, realment, però per escriure aquest llibre me'n vaig anar uns dies a Sepúlveda, un poble molt petit de Segovia. Vaig anar-hi al gener, en una època que no hi havia ningú. M’allotjava en un hostal, tot l'edifici era per a mi. M'interessava passar fred, i sortia a passejar al vespre, quan tot era fosc i hi havia boira i eren passejos de terror. Estava sol, completament en silenci, només sentint les meves pròpies passes, no hi havia ningú, però a la vegada notava com si algú m'estigués observant. M'agradaria explicar-te que de sobte va sortir com un xupacabres, però no va ser el cas.

Ara que em deies que l’Òscar Dalmau i l’Òscar Andreu et fan tanta gràcia, quins són els teus referents en el món de la comèdia? Qui et fa riure més? Qui t’inspira?
El meu ideal màxim seria Pepe Rubianes. No només pels seus monòlegs, sinó les seves aparicions a la Cosa Nostra, a Una altra cosa, o a Malalts de Tele, que va fer l'entrevista aquella llarguíssima. I fa poc al Festival Río Babel vaig veure el JJ Vaquero que m'encanta. És el típic còmic per a tota la família perquè té un estil d'humor blanc però alhora és cabrón.

No sé si m’ha sorprès que no hagis mencionat cap dona. Ho tenen més difícils les dones per fer-se un espai en el món de la comèdia?
Crec que elles t'ho podrien explicar millor. Des de fora dic, "hòstia però si hi ha còmiques collonudes". En els micros oberts o en els xous conjunts amb altres còmics sempre intentem que hi hagi un 50-50. De fet està molt bé que avui en dia no sigui recomanable fer un xou de només homes, perquè la qüestió és que hi hagi una igualtat d'oportunitats, i després parlant amb elles veus que hi ha detalls molt més subtils. Tant de bo la situació prosperi cap a millor. I de fet, en moltes ocasions, he vist que en el cercle en el que em moc, el nivell de còmiques és una mica més alt que el nivell de còmics. Per exemple, la Irene Minovas em sembla finíssima. La Vanessa Valero és una meravella en quant a apostar per la tonteria més absurda, li agrada molt disfressar-se, igual que la Judith Martín, superdivertida, la Raquel Herbàs és una bomba, a Madrid també hi ha l'Helena Bertran i l'Helena Pozuelo, que m'encanten.

En el cercle en el que em moc, el nivell de còmiques és una mica més alt que el nivell de còmics

Estàs dient que a les dones se'ls exigeix una mica més que als homes?
Crec que sí. Però clar, jo no ho visc en primera persona. Quan parlo amb la Vanessa Valero, que és la meva parella, sovint m'obre els ulls i m’ensenya situacions quotidianes. No sé si a les dones se les té tant en compte a l'hora de donar-los feina. Jo espero que el panorama vagi canviant cada cop més.

A la protagonista has volgut posar-li la regla. Com és?
Me’n vaig adonar que no tenia la regla. És veritat que per escriure una història d'una dona no has de fer que tingui la regla sempre, igual que no està present que tots anem a fer caca en algun moment. Però en aquest cas em feia gràcia dir, "hòstia potser m'he passat de llest i no he tingut en compte aquest detall de la vida femenina".