Fins el 28 de juliol a la Sala Atrium hi podeu anar a veure L’últim dia, la darrera obra de Lluïsa Cunillé, dirigida per Xavier Albertí i protagonitzada per Alejandro Bordanove. Es tracta d’un text singular d’una de les dramaturgues més interessants i exigents que té el país. Lluïsa Cunillé ha escrit un monòleg a mida a partir de fets de la biografia de l’actor que encarna aquest text. Coneixerem, principalment, en primera persona, la vida d’un jove, la relació amb el germà, la mare, els amics... També els conflictes laborals, les tensions familiars. L’espectacle té un ritme accelerat, com el de la vida mateixa d’un jove que necessita resoldre qüestions estructurals de la seva existència en un món marcat per la pandèmia i que utilitza qüestions de la nostra realitat més quotidiana per representar un món en crisi.
L’espectacle té un ritme accelerat, com el de la vida mateixa d’un jove que necessita resoldre qüestions estructurals de la seva existència en un món marcat per la pandèmia i que utilitza qüestions de la nostra realitat més quotidiana per representar un món en crisi
Un dels darrers espectacles de Xavier Albertí que hem pogut veure a Catalunya és El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc de Josep Maria Miró. Un monòleg també, protagonitzat per Pere Arquillué. Tot i que estrenat l’any 2021, ha seguit girant fins fa pocs mesos. Dos soliloquis dirigits per Albertí, que se sumen a El burlador de Sevilla, atribuïda a Tirso de Molina; En mitad de tanto fuego d’Alberto Conejero o La mala dicció de Jordi Oriol; entre d’altres. L’any 2020 Xavier Albertí va tancar l’etapa de director artístic al Teatre Nacional de Catalunya. Abans havia dirigit el Grec Festival i havia estat director resident al Teatre Lliure. Ens ha citat a la Sala Atrium pocs dies abans d'estrenar.
D’on neix aquest text?
Tot això neix perquè amb l’Alejandro Bordanove portem ja un petit recorregut junts. Va haver-hi un dia que li vaig comentar que creia que seria interessant que poguéssim fer un text que no tingués elements de protecció exterior compositiu i anés a la veritat escènica. Pensava que un actor de la seva edat, per créixer, ha de conèixer molt millor el seu instrument. No em refereixo al virtuosisme tècnic, sinó també com l’ànima es compromet amb el propi cos i gest. Una cosa que és fàcil de dir i difícil de fer. I per treballar aquests aspectes el millor que podíem fer era comptar amb la Lluïsa Cunillé, que és una de les millors dramaturgues d’aquest país. A més, és una còmplice i aquest any celebrem que fa trenta anys que treballem junts, i vint-i-sis espectacles plegats. A la Lluïsa li vaig demanar si podia escriure una història amb punts en contacte de la biografia de l’Alejandro. Ell em va explicar coses de la seva vida, algunes les hem conegut a través dels mitjans, perquè les ha fet públiques. I amb tot el que li vaig explicar a la Lluïsa, ella va construir un personatge teatral, amb ecos de l’Alejandro i amb d’altres purament ficcionats.
La Lluïsa havia fet mai un text a mida?
Amb mi ho havia fet en un espectacle del qual en guardo un gran record,Et diré sempre la veritat, protagonitzat per Lluís Homar. Va ser l’espectacle que va tancar el Lliure de Gràcia abans de la reforma. Vam treballar igual: el Lluís em va explicar qüestions de la seva vida que creia que em podien ser útils i jo els hi traslladava a la Lluïsa.
Parla’ns de l’escriptura de la Lluïsa Cunillé.
Hi ha un punt d’inflexió molt clar en l’escriptura de la Lluïsa. El 2000 o el 2001 va escriure un text preciós, que guanya el premi nacional de literatura dramàtica: Aquel aire infinito. Sempre he afirmat que, fins aquell moment, el punt de vista ideològic dels personatges era molt afí a la Lluïsa. A partir d’aquest text, la Lluïsa dona llibertat d’autonomia i llibertat pensament als seus personatges. Comença a escriure obres en les quals tots els personatges responen a coses diferents del que pensa la dramaturga. I això obre un camp d’experimentació molt més autònom sobre el concepte de personatge.
Els personatges de la Lluïsa Cunillé responen a les zones més ombrívoles de la nostra societat
Hi has treballat sempre amb una gran complicitat.
Quan coneixes en profunditat la poètica d’un autor, t'adones de les mecàniques de treball. La Lluïsa és una autora que reescriu constantment. La seva destil·lació del text són una sèrie de fils que van entrellaçant-se dramatúrgicament. Al mateix text hi practica una teatralitat que la fa singular: mai tanca les significacions del que proposa, permet que ho faci l’espectador. Els personatges de la Lluïsa responen a les zones més ombrívoles de la nostra societat: ombres de poder, ideològica, econòmica i del que vulguis. No és mai un teatre de glorificació, sinó que és un teatre que ens recorda que darrere de les màscares del poder hi ha moltes víctimes.
Parlem d’una escriptora que no ha fet mai cap entrevista.
La Lluïsa sempre ha fet que tot el que vol dir, ho digui la seva obra. N’hi ha d’altres de casos que no s’han pronunciat, però sí que és cert que la majoria d’autors alimenta les necessitats de la indústria que exigeixen les dinàmiques de presentació de novel·les, clubs de lectura, rodes de premsa... I la Lluïsa ha decidit no participar d’aquest circuit. I també perquè respon a la timidesa, que fa que sigui molt cordial amb els seus amics i coneguts, i esquerpa amb les persones que no formen part d’aquests circuits. També participa molt activament de moltes de les dinàmiques del món teatral. Ella assisteix a tots els assajos de les seves representacions, també a les funcions un cop s’ha estrenat l’obra. No és una persona que es tanqui a casa.
La realitat escènica d’un país no la fa la seva política cultural, la fan les necessitats dels seus creadors i professionals
Ara ets a Barcelona, però has tingut uns mesos carregats de feina.
Com a director escènic el darrer espectacle que he dirigit és Calderón, a la Sala Tirso de Molina a Madrid. Un espectacle que també hem fet amb l’Alejandro i que ens ha permès explicar aspectes poc coneguts de la figura de Calderón de la Barca, un autor que cada vegada em fascina més. Ara, el Lluís Homar ha dirigit al Festival d’Almagro l’espectacle inaugural, El gran teatro del mundo, i m’ha demanat que faci la direcció musical de l’espectacle. Al mateix temps, la Compañia Nacional de Teatro Clasico estrenarà un espectacle, Canciones de amor, de desamor y de piratas, amb dramatúrgia meva i textos de Gustavo Adolfo Bécquer, Rosalía de Castro, José de Espronceda, José Zorrilla i Àngel Guimerà. I també deu cançons que venen de compositors del belcantisme espanyol, que es produeix en l’espai de reflexió a mitjans del segle XIX, d’una riquesa patrimonial extraordinària.
Per acabar, deixa’m que et pregunti per la cartellera d’aquesta ciutat.
Segueixo pensant que la realitat escènica d’un país no la fa la seva política cultural, la fan les necessitats dels seus creadors i professionals. Per tant, una realitat escènica parteix d’allò que políticament creus que s’ha de donar per satisfer les necessitats de formació i informació dels teus conciutadans. I a més, als artistes que tenen una personalitat definida i pròpia se’ls hi ha de donar l’oportunitat que mereixen. Aquesta és una ciutat que sempre ha sigut conscient que hi ha diverses generacions d’artistes amb personalitats definides, però penso que n’hi ha una part de la formació del nostre patrimoni que no està atesa si ens comparem amb les cultures veïnes. És important, perquè si no saps d’on vens, difícilment saps on vas.