"Soc molt quadriculat, gairebé tant com el Pla Cerdà de Barcelona", deixa anar Xavier Bosch quan li confesso la meva admiració per la seva prolífica pulsió literària. Des que l'any 2009 va deixar la seva feina com a director del diari Avuiper dedicar-se a temps complet (o gairebé del tot, perquè segueix publicant columnes d'opinió als diaris ARA i Mundo Deportivo), Bosch ha publicat nou novel·les. La primera d'elles, Se sabrà tot, ja el va catapultar com un dels autors de més èxit del nostre ecosistema literari, estatus que segueix mantenint més de quinze anys després. Ho tornarà a certificar aquest Sant Jordi quan destaqui novament com un dels autors més venuts amb la seva nova obra, Diagonal Manhattan.
Finals dels anys 80, a cavall entre la capital del món, Nova York, i la capital catalana, Barcelona; ubicada en l'aparentment lluminós món de la publicitat; la nova novel·la de Xavier Bosch és, amb aquella prosa conscissament i punyentment prodigiosa tan seva, un relat d'extrems, contraposicions i segones oportunitats que no decebrà al seu multitudinari contingent de lectors. "Em dedico a això, i el que ha de fer un escriptor és escriure. Em llevo, em dutxo, llegeixo diaris, esmorzo i camino, i després escric. I és normal, per tant, que al cap d’un any i mig hi hagi una nova novel·la totxo com aquesta de gairebé 600 pàgines".
Ets molt metòdic?
Jo ho faig d’aquesta manera, i professionalment ho he fet sempre a tot arreu: quan he treballat amb equips, he fet programes de ràdio, de televisió... Però també, en un fet tan solitari com és escriure. El món està ple de temptacions y si no et marques tu una rutina, acabes quedant amb un amic per fer un cafè, amb un altre per anar a jugar a tenis, amb un altre per anar a passejar... Finalment, el que has de fer és treballar, si no, les coses no surten. I els autònoms, el que hem de fer és...
Quines són les rutines del Xavier Bosch escriptor?
Primer pensar quin tema vull explicar, després pensar una trama i uns personatges, dotar-los de vida, imaginar-me’ls complets. És a dir, no només físicament, sinó de caràcter, de veritat. On van estudiar, quants idiomes parlen, què els agrada menjar, quins actors i actrius de cinema els agraden, què els fa riure, qui els va desvirgar, si saben conduir o no, si fumen o no fumen... És a dir, faig una entrevista molt profunda als meus personatges i em faig unes fitxes per a cadascun d’ells.
Fer una novel·la és com fer un cistell de vímet: ho has d’anar entrellaçant tot molt bé per donar pistes al lector, per fer-ho prou atractiu perquè vulgui continuar llegint
Guardes totes les fitxes des de la primera novel·la fins ara?
Diria que sí. En aquesta metodologia que parlàvem, el que faig és dosificar la informació. És a dir, com vull que comenci la història, com vull que acabi, com vull que comenci cada personatge, com vull que acabi... Si una novel·la té tres parts: plantejament, nus i desenllaç, i cada part ha de tenir uns deu capítols, miro quina informació mínima vital ha de passar a cada capítol, perquè el lector no descobreixi qui és l'assassí al capítol dos si vull que ho descobreixi al 28. Fer una novel·la és com fer un cistell de vímet: ho has d’anar entrellaçant tot molt bé per donar pistes al lector, per fer-ho prou atractiu perquè vulgui continuar llegint, perquè tingui la necessitat de continuar llegint, perquè hi hagi acció i, a la nit, no vulgui apagar el llum de la tauleta de nit per continuar llegint. Tot això, jo només ho sé fer si abans m’ho planifico molt. I aquestes fitxes dels personatges, els dos o tres primers mesos que et poses a redactar, has d’anar mirant: "Aquest fumava o no fumava? Aquest conduïa o no conduïa? Tenia els ulls verds o els tenia marrons?"... Perquè no hi hagi errors de raccord. Però després de tres mesos, conec tant aquests personatges, que són com amics meus o membres de la família, i ja no cal que torni a mirar la fitxa.
Et desconnectes completament del món, quan escrius una novel·la?
No soc dels que manté converses amb els seus personatges, però hi penso sempre. Jo miro de fer ficció tres dies a la setmana, sempre. Però els altres dies: dimarts, dijous, dissabte i diumenge que no escric ficció, mentre em dutxo, mentre condueixo, mentre estic a casa, hi penso. Penso en els personatges, en la història... Sempre. Durant dos anys, jo convisc amb la meva família i amb la família, en aquest cas, de Diagonal Manhattan. Però no parlo amb ells. Aquesta vegada, el que he fet, a diferència d’altres novel·les, és apartar el mòbil i deixar-lo ben lluny, perquè, si no, la temptació dels whatsapps i les xarxes és constant i et fa perdre el fil de concentració necessari per escriure aquell paràgraf o aquell passatge en què estàs treballant.
Aquesta metodologia t'ha fet millor escriptor?
No hauria sabut fer-ho d’una altra manera. Tornant a Jaume Cabré, d'algunes de les seves novel·les deia: "Jo em poso davant d’uns personatges protagonistes inicials, però després tot flueix i deixo que em portin. La novel·la va cap allà on, improvisadament o espontàniament, s’encamina". Jo això no ho hauria sabut fer. Esclar que estem parlant d’un senyor a qui algun dia li hauríem de donar el Premi Nobel de Literatura. Però, com diuen en castellà: "Cada maestrillo tiene su librillo".
Quan va ser la primera vegada que vas anar a Nova York?
Igual que la protagonista de Diagonal Manhattan, el setembre de 1989. A casa tenia un pòster de l’skyline de Manhattan de nit. I quan hi vaig arribar per primera vegada, travessant el pont de Brooklyn amb el cotxe, el primer que vaig veure va ser exactament el mateix que tenia al pòster. Va ser un moment impressionant. Nova York és la capital del món. Jo, en aquell moment, havia deixat ESADE i havia començat a estudiar Ciències de la Informació per ser periodista. I quan vaig arribar allà vaig pensar: "Si sabés dibuixar, hauria volgut ser arquitecte". Les olors, les sirenes... Era una ciutat molt degradada, amb molta delinqüència, assolada pel boom del crack i de tot el que l’envoltava. No és la mateixa Nova York que he visitat un parell de vegades més després, que ha millorat molt. Aquella primera vegada hi vaig anar a veure un amic que estava estudiant Econòmiques. Teníem 21 anys, i ell s’hi havia instal·lat per acabar la carrera.
Anar a Nova York l'any 1989 devia ser tota una odissea.
El bitllet el vam anar a comprar a Andorra, perquè era molt més barat que comprar-lo a Barcelona.
Als anys 80 i 90, Nova York, Londres i Barcelona eren les capitals mundials de la creativitat publicitària. Barcelona era una potència en publicitat com no ho hem tornat a ser mai més. A més, era el moment en què Barcelona es posava guapa per als Jocs Olímpics
Com qui va a comprar tabac!
Exacte! En comptes de tornar amb mantega, sucre i tabac, vam tornar amb un bitllet d’avió per a Nova York. Vinculant-ho amb la novel·la, quan vaig decidir que la protagonista havia d’estar en el món de la publicitat, i que el seu pare i el seu padrí tenien una agència a Barcelona, vaig pensar que, el dia del seu 21 aniversari, la podien enviar a fer una estada a Nova York. Als anys 80 i 90, Nova York, Londres i Barcelona eren les capitals mundials de la creativitat publicitària. Barcelona era una potència en publicitat com no ho hem tornat a ser mai més. A més, era el moment en què Barcelona es posava guapa per als Jocs Olímpics.
La Barcelona que estudiava o dissenyava.
Era exactament aquell moment en què ens vam sentir protagonistes de la nostra pròpia ciutat. I després, els Jocs van sortir molt bé. Però després va començar el declivi, de mica en mica... La novel·la passa a cavall entre Barcelona i Nova York, i allà en una agència molt particular. A diferència del que hem vist a Mad Men o en la realitat, on la publicitat era un món molt masculinitzat, en la meva novel·la, l’agència on treballa la protagonista només està formada per dones. És la part de la ficció que ens podem permetre. Quan fem periodisme, hem de reflectir la realitat tal com és. Quan fem novel·la, tenim llibertat per inventar. És una reivindicació de figures com la Mary Wells Lawrence, la primera publicista amb una agència pròpia i la primera CEO d’una empresa que va cotitzar a la Borsa de Nova York. Però la història l’ha oblidada. El 2020, als 92 anys, li van donar el Lleó de Cannes de publicitat, però èram en plena pandèmia, i el va haver de rebre virtualment. També hi ha la Caroline Jones, la primera dona afroamericana amb una agència pròpia a Nova York. Quan entrava a una reunió, la miraven malament per ser dona i encara més, per ser negra. M’agradava la idea de posar en valor aquestes figures oblidades.
El periodisme ha estat present en moltes de les teves novel·les, en aquesta, però, t'endinses en el món de la publicitat.
He escrit novel·les anteriors on he parlat molt del nostre ofici, el periodisme, que és el que estimo, des de vessants molt diferents. A 32 de març parlava de com el periodisme es va posar al servei d'una mala causa, la pitjor de totes: el nazisme. Va ser l'inici de les fake news. Contràriament, veia que la publicitat i el màrqueting són la branca més lluminosa o estimulant de la comunicació. Per tant, em venia de gust completar aquest retaule de novel·les sobre el món de la comunicació amb la publicitat.
Quan fem periodisme, hem de reflectir la realitat tal com és. Quan fem novel·la, tenim llibertat per inventar
La publicitat és lluminosa, potser aparentment...
Hi ha una part oculta, misteriosa, lletja i fosca, de la qual també en parlo. Però per a tots nosaltres, els anuncis a la televisió són un espot de 20 segons on si algú té un problema, li donen una solució explicada de manera bonica. La publicitat és la vida millorada. Però en aquest sector hi ha comissions, tractes sota mà, competència ferotge per robar-se creatius entre agències, maneres de captar clients i estratègies dels diaris per extorquir empreses perquè s'anunciïn al seu mitjà. Jo vaig treballar en un mitjà on el director, en comptes de llegir les notícies, comptava els anuncis i comparava amb la competència.
Això avui encara és més ferotge.
Sí, avui encara és pitjor perquè les xarxes socials i els clics han pervertit una mica la nostra feina com a periodistes.
Això ens porta a la doble moral que sovint envolta la publicitat.
Com deia la publicista brasilera Milena Leal: "Potser no és felicitat, potser només és publicitat". Estem atrapats en una cadena de consum i producció de la qual és molt difícil sortir. Hi ha creatius amb valors que rebutgen fer campanyes per determinades marques, com el tabac, però també hi ha molts casos de doble moral. Per exemple, Johan Cruyff, fumador tota la seva vida, després de ser operat del cor va deixar de fumar i va fer una campanya contra el tabac. O Maradona fent campanyes de "Si t'ofereixen droga, digues simplement que no."
Hi ha un tema recurrent en la novel·la: les segones oportunitats...
Hem de decidir quins ponts hem de travessar a la vida i quins ponts hem de dinamitar. I en la mesura que endevinem moltes vegades els ponts que travessem i els que deixem de banda, la vida ens va d'una manera o d'una altra i anem marcant la nostra drecera, però tinguis 62 anys, com el personatge de l'Òscar Casas, en tinguis 21, com l'Edda Leveroni, o en tinguis 41, com la propietària de l'agència de Nova York. En qualsevol moment podem fer un clic i canviar i buscar un nou camí a la nostra vida. I ser valents i entendre que només en tenim una, de vida. Per tant, o ho fem ara, o ja no ho farem mai.
Tu el vas fer, aquest canvi radical.
Jo ho vaig fer, sí. Vaig deixar el diari Avui i me'n vaig anar a casa, sense feina, a fer el que em venia de gust, que era escriure ficció. Treballar per a mi i a mirar d'explicar històries que em bullien a la sang en aquell moment. Així va sortir el Se sabrà tot. Sí, m'ha sortit bé.
Recentment es publicava amb força èxit de vendes What the light touches, la traducció a l’anglès de la teva anterior novel·la, 32 de març. Et sorprèn la dimensió, tant a casa nostra com internacionalment, que ha assolit la teva obra?
El mercat dels Estats Units és, potencialment, molt més gran que el nostre i molt més gran que el d’Espanya en espanyol. Però el fet inesperat és que és Amazon qui està distribuint la novel·la per xarxes, i en dos mesos i mig s’han venut 12.000 llibres. A més a més, cada dia em fan arribar un informe amb els llibres venuts aquell dia. Tant de bo les editorials d’aquí ho fessin algun dia amb un sistema informàtic que ho permetés. És absolutament inesperat això dels Estats Units, més encara quan veus que també es venen llibres en anglès al Canadà, a Austràlia... A les Antípodes!
M'ho van proposar alguna vegada, però la meva resposta és clara: 'No soc ni prou ric, ni prou ruc per ser president del Barça'
Quin és el lloc més sorprenent on s’ha venut un llibre teu?
El més llunyà és Austràlia, i això em va fer molta il·lusió. Però el més curiós potser és Bulgària. Fins i tot em van convidar a la presentació a Sofia (la seva novel·la Algú com tu ha estat traduïda al búlgar). Va ser una experiència diferent. A Alemanya, per exemple, et tradueixen, et conviden a presentacions, et tracten a cos de rei... Però, clar, el teu nom i el títol de la novel·la estan escrits amb el nostre alfabet. En canvi, en búlgar, tot està en ciríl·lic, i tu no reconeixes ni el teu propi nom! Passes pàgines i no entens res, no saps ni quines lletres són. Això sí que va ser un impacte.
Parlant de canvis... Com veus el Barça enguany?
Estem il·lusionats! Ens ha tocat la loteria amb Lamine Yamal. Pedri ja no es lesiona, Rafinha i Lewandowski marquen gols, i tenim un entrenador que no es deixa influenciar pels mitjans. Il·lusionem-nos: el triplet és possible!
Alguna vegada has somiat ser president del Barça?
M'ho van proposar en algun moment, però la meva resposta és clara: "No soc ni prou ric, ni prou ruc per ser president del Barça."