La mort de l'editor Xavier Folch ha commogut bona part del món polític i intel·lectual català. La desaparició de Folch, que tenia 83 anys, suposa no només l'adeu a una figura clau en l'edició en català, sinó també una personalitat imprescindible de l'antifranquisme i la represa cultural del país després de la mort del dictador. Repassem la seva vida a través d'alguns episodis significatius.
El naixement a Burgos
El naixement de Folch l'any 1938 a la ciutat castellana de Burgos reflecteix les contradiccions socials i polítiques d'una classe social, la burgesia, que havia impulsat el catalanisme, però s'havia esglaiat davant l'esclat revolucionari del 1936. De fet, Folch era nebot dels inquiets germans Eduard i Francesc Recasens Mercadé, fundadors amb el també reusenc Evarist Fàbregas, del Banc de Catalunya. Malgrat el pedigrí catalanista dels seus fundadors –Eduard Recasens havia estat regidor de la Unió Federal Nacionalista Republicana i diputat de la Lliga–, el Banc de Catalunya va mantenir unes bones relacions amb José Calvo Sotelo, ministre de Primo de Rivera, que amb la proclamació de la República els farien pagar: El ministre d'Hisenda Indalencio Prieto, afavorint la banca basca, va fer retirar els fons governamentals i va portar el banc català a la fallida.
Banc de Reus, entitat embrionària del Banc de Catalunya impulsat pels oncles de Xavier Folch
Folch va néixer a la capital franquista, on la seva família s'havia instal·lat després de fugir via Marsella i entrar a l'anomenada Espanya nacional, després de fer acte d'adhesió al nou règim. En una entrevista a L'Avenç, Folch recordava que durant anys aquesta particularitat biogràfica l'havia avergonyit i significava aquesta identificació amb el nou règim d'una classe social que volia fer oblidar el seu passat, en el seu pare, antic militant del nacionalista CADCI.
El Liceu Francès, un oasi
Folch també recordava enfrontaments amb el seu pare a partir d'una presa de consciència precoç, influïda sens dubte per la decisió dels seus progenitors de portar-lo al Liceu Francès, l'escola que durant el franquisme va significar un oasi educatiu entre les escoles nacionals i les religioses. Allà hi havien anat a parar professors de la Universitat Autònoma Republicana i mestres formats en la pedagogia catalana d'abans de la Guerra Civil. Noms com Pere Ribera, Carme Pleyán o Amàlia Tineo són claus en la seva formació i li permeten entrar en contacte amb grans noms de la literatura com Salvador Espriu o Joan Vinyoli.
Fotografia de l'estudiant Xavier Folch/Arxiu de la Universitat de Barcelona
La politització universitària
Llicenciat en Econòmiques, a la Universitat de Barcelona va conèixer un dels seus referents intel·lectuals i polítics, el professor Manuel Sacristán, un dels principals pensadors del marxisme a Catalunya i un dels mestres de Folch. També hi va conèixer una altra persona que el marcaria, Alfonso Carlos Comín, que estava impulsant la fundació a Catalunya del Frente de Liberación Popular (FLP). En contacte amb aquest, Folch funda la Nova Esquerra Universitària, de la qual marxaria per ingressar al Partit Socialista Unificat de Catalunya. El PSUC, el gran partit de l'antifranquisme a Catalunya, es troba en una cruïlla en la qual es deixa enrere l'estalinisme i s'obre a nous sectors socials, especialment al món universitari. S'acaben de viure els fets d'Hongria de 1956 i a Itàlia el PCI també estava fent la seva pròpia evolució. "Rosselló", nom de guerra de Folch, es converteix de seguida en una peça clau en el seu aparell cultural, dirigint Universitat i, especialment, Nous Horitzons.
Presidència de la reunió fundacional del Sindicat Democràtic d'Estudiants, coneguda com la Caputxinada.
La Caputxinada, la porta inesperada cap al món de l'edició
Professor de Teoria Econòmica a la Facultat d'Econòmiques, i d'Economia Urbana a l'Escola d'Arquitectura de la UB, va participar com a professor en la mítica fundació del Sindicat Democràtic d'Estudiants al convent dels Caputxins de Sarrià. La participació en aquell acte de desafiament al règim per part dels sectors universitaris, docents i intel·lectuals, li comporta una multa de 55.000 pessetes –una bona picossada–, la suspensió de sou i feina, l'expedient i, finalment, l'expulsió de la universitat juntament amb 69 professors més. Aquell revés inesperat, però, li obre la porta, gràcies a Sacristán, al món de l'edició. L'any 1967 començava l'aventura editorial com a director literari d'Ariel, fundada el 1941 per Alexandre Argullós i Josep M. Calsamiglia. Folch impulsarà col·leccions com Ariel Quinzenal, de llibres de butxaca de temàtica històrica, política, social i econòmica, o Cinc d'oros, de poesia, on edita autors com Joan Brossa, Joan Oliver, Raimon o Vinyoli. Després d'orientar a l'esquerra Ariel, amb la complicitat dels historiadors Josep Fontana o Josep Termes, Folch va fundar Crítica.
Figura clau de l'antifranquisme
En paral·lel a la seva tasca editorial, indissociable al seu compromís progressista, catalanista i antifranquista, Folch va anar prenent cada vegada més responsabilitats dins d'un partit que s'anava convertint en hegemònic en l'oposició al règim, al qual s'atrevia a desafiar més obertament. D'aquesta manera, Folch participa en la Taula Rodona, sorgida de la Caputxinada, i és clau en la creació de l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals, després de la Tancada d'Intel·lectuals de Montserrat contra el conegut com a procés de Burgos, seguit contra els membres d'ETA que havien mort el comissari de la Brigada Político-Social Melitón Manzanas.
Reunió de l'Assemblea de Catalunya, amb la presència, entre d'altres, de Xavier Folch, al costat de Jordi Carbonell i Josep Benet.
La foto de Cruyff pels detinguts de Santa Maria Mitjancera
Com a membre fundador de l'Assemblea de Catalunya i un dels seus principals dirigents en el combat intel·lectual, Folch va ser un dels detinguts en la famosa caiguda dels 113, el 28 d'octubre de 1973 a l'església de Santa Maria Mitjançera. Aquell mateix dia debutava al Camp Nou un jugador holandès cridat a fer història al Barça. Folch tenia entrades per ser en directe en el primer partit de Johan Cruyff amb la samarreta del FC Barcelona, contra el Granada. Un 4-0 que hauria de seguir des de Via Laietana, on van ser enviats tots els detinguts, i on rebria un dels tresors que el culer Folch guardaria tota la vida: una fotografia dedicada pel futbolista holandès, un tipus demòcrata que amb aquell gest va voler mostrar la seva simpatia pels presos polítics. Després de tres mesos empresonat, Folch seria alliberat, convertint-se en un dels 462 catalans més controlats per la policia franquista.
Autògraf que Johan Cruyff va dedicar a Folch el dia de la seva detenció
Diputat del PSUC
Amb les militàncies indissociables en la cultura i la política, que l'havia portat a participar en la gestació i organització del Congrés de Cultura Catalana –del qual va ser membre del Comitè Executiu–, Folch va ser elegit diputat del PSUC al primer Parlament de Catalunya, on va ocupar el càrrec de president de la influent Comissió de Cultura i va participar en la redacció de la primera Llei de Normalització Lingüística. Després d'aquella primera etapa parlamentària, el 1984 Folch va abandonar el PSUC. De l'any 1984 al 1986 serà nomenat membre del Consell Assessor de Cultura de la Generalitat de Catalunya, durant el mandat del conseller Joan Rigol.
Empúries, el gran llegat editorial de Folch
Al final de la seva etapa política, Folch va fundar l'Editorial Empúries amb l'editor Enric Folch, l'empresari i propietari de Nenuco, Miquel Horta, el cineasta Pere Portabella i la incorporació posterior del pintor Antoni Tàpies. Aquella nova editorial es va presentar el 4 d'abril de 1984 en un acte solemne al Palau de la Generalitat, amb la presidència del president Jordi Pujol i l'alcalde Pasqual Maragall. Josep Benet va pronunciar un discurs davant els assistents a un acte que donava la benvinguda a aquella "bella i agosarada aventura", una editorial europea, emmirallada en la francesa Gallimard i la italiana Einaudi. El nom no era inofensiu, sinó que feia referència a l'entrada de la civilització grega i llatina a Catalunya.
L'editorial, que va esdevenir una referència als anys vuitanta i noranta, va publicar tota mena de gènere, com narrativa i assaig, però va mantenir la flaca per poesia que Folch ja havia demostrat tant a Ariel com a Crítica, publicant Joan Vinyoli, Vicent Andrés Estellés, Narcís Comadira o Miquel Martí i Pol. Folch va ser el responsable de l'edició del Carrer Marsala de Miquel Bauçà i d'AlfaBet de Josep Palàcios, de diverses obres de Biel Mesquida i el primer editor d'Enric Casasses. Empúries també va marcar època, editant primers textos de Josep Maria Fonalleras, Toni Sala, Vicenç Pagès Jordà, Màrius Serra, Jordi Puntí, Jaume Subirana o Núria Perpinyà. A més, Empúries va publicar autèntics best-sellers com El món de Sofia, de Jostein Gaarder, la saga de Harry Potter, de J.K. Rowling, i El codi Da Vinci, de Dan Brown.
El camí cap al sobiranisme d'esquerres
Folch, que dirigiria Empúries fins al 1996, quan es va integrar al Grup 62 del qual va ser director editorial, va ser coordinador de Ciutadans pel Canvi, la plataforma en suport de la candidatura Pasqual Maragall a les eleccions de l'any 2000. Quatre anys després, amb l'arribada de l'exalcalde de Barcelona al Palau de la Generalitat, Folch, que havia estat un tenaç impulsor de la unitat de les esquerres catalanes i havia acollit a casa seva la darrera trobada de negociadors del Tripartit, seria nomenat director de l'Institut Ramon Llull. Folch seria al capdavant d'aquesta institució fins a la seva dimissió l'any 2006, després d'aconseguir que la literatura catalana fos la convidada d'honor a la Fira de Frankfurt de 2007, arran de diverses topades amb la titular de Cultura, Caterina Mieras.
Políticament, Folch va simbolitzar el pas d'una generació vinculada a l'antifranquisme d'esquerres catalanista cap al sobiranisme progressista. Amb el seu amic Pasqual Maragall va assistir discretament a la manifestació "Som una nació i diem prou. Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures" per la Plataforma pel Dret a Decidir amb el suport de CiU, ERC, ICV, EUiA i CUP.
L'editor Xavier Folch a l'acte en suport del referèndum, l'any 2017/Sergi Alcàzar
L'octubre de 2010, a l'entrevista de L'Avenç a la qual ens hem referit diverses vegades, Folch –que l'any 2003 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi–, afirmava "ha arribat un moment en què jo me n'he cansat. I la conclusió a què arribes és que Espanya no ens convé. Hauríem pogut estar dins d'Espanya amb un tractament d'igual a igual, amb respecte, però si no, què hi fem? Arribes a la mateixa conclusió a què arribava en Lluís Llach a l'últim L'Avenç: que l'autonomia ha tocat sostre. En l'autonomia i el federalisme, perquè siguin viables, hi ha d'haver bona entesa per les dues bandes. Però si l'entesa és desastrosa... A mi m'han acabat els quartos. Només queda una via per explorar: la independència". D'aquesta manera, el juny de 2017 va participar en un acte de suport al referèndum de l'1 d'Octubre, encapçalat pel seu admirat Pep Guardiola.