Xavier Graset: "No tinc sentit del ridícul"

Xavier Graset surt al plató del Més 324 cada dia entre setmana per analitzar la més estricta actualitat política, acompanyat de periodistes i tertulians diversos. Però també ho fa per parlar amb escriptors, assagistes i poetes, catalans i internacionals, que acudeixen al seu programa (un mínim de dos a cada emissió) a presentar novel·les i poemaris. Són precisament aquestes converses que s’han convertit en un dels trets distintius d’un programa (i un presentador) que regalen un espai a la literatura i els llibres no gaire habitual a la televisió. No és estrany, doncs, que els llibres siguin una de les seves passions – ‘vivències plaents’ en diu ell–. I no és estrany, tampoc, que el periodista que se submergeix entre les pàgines d’obres i obres per trobar-ne la substància amb els seus autors, s’hagi tornat a passar a l’altra banda de l’arc. Graset publica La pausa dels dies (La Campana) un recull dels articles que ha anat escrivint durant més de deu anys per al Diari de Tarragona, El Punt Avui  i l’Econòmic. En total en són uns tres-cents, que ha ordenat perquè cobreixin la durada d’una any natural. És, en diu ell, un ‘catàleg d’obsessions’, per on desfilen la cuina, les festivitats del calendari, el teatre i un ventall de reflexions lligades a una quotidianitat que afronta amb el mateix esperit seductor i afable amb què seu cada nit al plató de 3/24. I que encara conserva més de dues dècades després a la primera línia informativa a casa nostra. Parlem amb ell de les litúrgies del calendari, del paper de la cultura a la televisió i del seu ja famós verset de Nadal.

El subtítol del llibre és ‘dietari de vivències plaents’. Tens facilitat per gaudir de la vida, de les coses petites?
M’agrada celebrar la vida, buscar coses que me la facin plaent, perquè és molt dura i hi ha molt de patiment. Sempre he buscat aquest recer, ja sigui en el teatre, que és una de les meves passions, o en la lectura. I el llibre està farcit de referències a d’altres obres. És un llibre de llibres, de teatre i de cuina i de vivències plaents perquè les necessito com l’aire que respiro.

​M’agrada celebrar la vida, buscar coses que me la facin plaent, perquè és molt dura i hi ha molt de patiment

Amb els anys t’has guanyat una fama de bon vivant que veig que és acurada...
De fet m’agradaria ser-ho més! Al títol hi ha una certa ironia perquè es diu La pausa dels dies, però si tu el repasses, són dies sense pausa, els meus. I potser aquestes píndoles de lectura, de teatre i de cuina que conformarien la vida d’una persona que portés un ritme més tranquil, o el que entenem per un bon vivant, són el meu model, el meu patró. És un patró, però, que es trenca perquè faig un programa cada dia de dilluns a divendres cada dia.

Cites l’slow movement de Carl Honoré al llibre. Ens cal una vida més pausada?
És algú que vaig entrevistar en el seu moment i hi estic d’acord. Comparteixo l’objectiu de tenir una vida més lenta. Però tinc la sensació que cada dia em falten tres o quatre hores, que vaig tard a tot arreu. Sí que és veritat, i el llibre juga amb això, que el calendari se’ns ha accelerat, que anem massa de pressa. Això afecta el menjar, el lleure i les relacions interpersonals. En el meu cas, i el del molta gent, tenim un ritme que només està pensat per treballar, treballar i treballar. I realment necessitem frenar.

Una via per trobar aquesta pausa, dius, és vincular-nos al ritme que marquen la natura i les estacions.
Aquesta ha estat sempre una de les meves obsessions. El meu pare era pagès i, tot i que després es va dedicar al sector del turisme, sí que m’ha atret aquest ritme natural que ara també està absolutament embogit per la crisi climàtica i la sequera. Anar d’una estació a l’altra i veure com creix un arbre o una planta, que necessita que la cuidis i la reguis, és el ritme que a mi m’agradaria acabar tenint. No el tinc i que segurament no el tindré, però entenc que és el calendari que hem perdut.

M'agradaria anar d’una estació a l’altra i veure com creix un arbre o una planta

Un calendari, amb les seves festivitats i litúrgies, que demostres que t’agrada molt seguir.
Amb aquest dietari, a l’haver fet capes i capes d’anys, acabes tenint un mapa de les teves obsessions. A mi això de la litúrgia o de la cerimònia... Quan es va morir la reina d’Anglaterra vaig pensar: ‘aquests tios ho tenen tot ben apamat i ben calculat’. És una cosa que sempre m’ha agradat, sobretot quan gent de molt diverses circumstàncies o procedències saben què s’ha de fer en cada moment. Aquesta mena de cartografia de moviments cerimonials m’atreu. I al calendari hi ha certes festes, com la mona, un ritual de benvinguda a la primavera que ha anat tenint altres noms però que ve de moltes civilitzacions antigues. Trobo que és una cosa màgica que hem de mirar de no perdre. Si perdem el cicle de la natura i aquests rituals de calendari dius: ja no sé on sóc!

Una altra de les presències destacades del llibre és la de les lectures. Quants llibres arribes a llegir en una setmana o en un mes?
Uf... És que ara això s’ha multiplicat. Quan vam començar el Més 324, vam introduir els llibres com un element de contrapès i de complement a la tertúlia política. Hi ha molt llibre d’assaig, d’història i filosofia que ajuda a entendre certes realitats polítiques. Però després va entrar també amb força la ficció, i ara anem a un mínim de dos llibres per programa. Quan vam començar me’ls podia llegir tots; ara tots passen per les meves mans, de tots en faig una lectura en diagonal. Però és clar, són un mínim deu llibres per setmana: acabo els que em piquen més la curiositat i els que no, un mínim de cinquanta o cent pàgines sí que les tinc llegides.

Les entrevistes amb autors s’han convertit en un tret distintiu del programa, ajudat pel fet que no és habitual dedicar tant d’espai a la literatura en televisió.
La televisió, potser també fruit d’aquest canvi de calendari que dèiem abans, necessita variació contínua, estímuls permanents, etc. I una lectura reclama el contrari, que és pausa i calma. Però nosaltres ens ho agafem com a sac d’idees. Darrere de cada llibre hi ha algú que s’ha assegut, que ha reflexionat, que ha sistematitzat el que pensa i sempre defensem que ens pot ajudar a entendre el món. Hi vam arribar gairebé per decantació, però ara sí que ha acabat sent un tret distintiu: el llibre és un actor més del programa i de la vida, sense que estigui a part. Les idees que hi ha als llibres són al final les idees que delaten els polítics, que és el primer sentit d’existència del nostre programa, l’anàlisi política. Aquí hi ha el lligam entre un món i l’altre.

Les idees que hi ha als llibres són les que delaten els polítics

La cultura hauria de tenir més presència a la televisió?
La cultura, els llibres, el teatre, etc. ajuden a alimentar el sentit crític de les societats. Potser hi ha certs moments que no interessa que n’hi hagi. Jo entenc que la televisió ja fa la seva part de feina, tampoc és com l’escola. A l’escola li encarreguem la seguretat vial, l’educació sexual, l’alimentària... Tot ho carreguem sobre l’escola i a vegades sembla que fem el mateix amb la televisió. És un mitjà més, que ha tingut molta preeminència però n’hi d’altres: mitjans digitals, Twitter, Instagram, Tik Tok, etc. Tot això fa que hi hagi molt canals de difusió i les responsabilitats són compartides. Primer de les mateixes famílies. Són aquestes que han de tenir l’assumpció de si volen més cultura per a cadascun dels seus integrants. Jo entenc que hi ha un canal generalista que és TV3, que va adreçat a un públic de masses, oferint tot el ventall que fan totes les televisions del món. Però després hi ha altres canals.

“A mesura que vas vivint te n’adones que és difícil transmetre el que vius”, dius al llibre. Aquest ha estat un aprenentatge lligat a la teva carrera com a periodista i comunicador?
Com a periodista i com a pare. La dificultat d’explicar-te i entendre. Si hi ha fets que hem viscut tots i cadascú els explica de forma diferent, quina és la lectura bona? Segurament no n’hi ha una de sola, sinó que és la barreja de totes. I després com a pare i com a fill: estic convençut que el que em volia explicar el meu pare, hi ha un moment que jo tancava les orelles i em sonava una cosa pesada i feixuga. I quan jo ara intento explicar coses als meus fills, també ells tenen aquesta reacció. Els valors no es veuen, es viuen. Viure és la millor manera de comunicar i de transferir. A vegades no tot són paraules, no tot són ordres o exigències.

Com enfrontes la consciència d’aquesta dificultat amb el fet d’haver de comunicar coses diàriament?
Hi ha un moment en què també et descarregues de responsabilitat. Dius: "Jo us dono una sèrie de pistes". Consideres que la gent és prou madura i si una cosa l’interessa ho acabarà trobant. És veritat que quan era més jove i treballava a la ràdio volia agradar a tothom. Però després arriben els estudis d’EGM i agrades a uns quants, però a uns altres menys. Quan descobreixes que no pots seduir a tot el públic, fas un pas per créixer. La sort que tinc jo, que em considero un afortunat, és que treballant al Més 3/24, si vull parlar un dia de Bukowski, un poeta maleït que avui no compliria els estàndards de la correcció política, ho puc fer. I si em vull interessar per una autora portuguesa que ha escrit un llibre que parla dels exiliats de la dictadura de Salazar, que no és notícia avui, també. La gràcia és tenir el luxe de parlar de certes coses i de donar pistes. Qui vulgui, ja pujarà a bord.

Torno a citar el llibre: “fets de la història política recent que després els sents explicats per un punt de vista que no és el teu fins al punt de pensar que no són els mateixos”. Tens aquesta sensació amb el que ha estat el procés?
Sí, sobretot havent passat. Nosaltres sempre hem vetllat perquè hi hagi sensibilitats i mirades diferents, perquè és el que enriqueix. I sí que a vegades, ja sigui al mateix programa o fora, quan sents certes visions dius: "Ep! Si aquella nit nosaltres érem aquí, estàvem en directe i vam veure com passava". Cadascú té les seves ulleres personals, la seva mirada, la seva motxilla, la seva ideologia, el seu pensament... Tot això pesa a l’hora de construir el relat i per això després, políticament, sobre un mateix fet hi ha enfocaments diferents. Aquests han estat anys tumultuosos. Ha estat, no cal dir-ho, molt interessant. A mi la política m’agrada seguir-la i entendre cada mandatari. És apassionant sempre que sigui un joc net.

Els valors no es veuen, es viuen. Viure és la millor manera de comunicar i de transferir

I quan s’embruta?
Quan es fan servir les clavegueres de l’estat, que ha passat sempre, t’adones que moltes vegades és un joc desigual, el de la política. Hi ha sempre qui d’entrada té més punts que l’altre per fer triomfar les seves tesis.

T’ha arribat a esgotar el ritme informatiu del procés?
No. Molta gent em deia: "Avui segur que tindreu tema", però de tema n’hi ha sempre! Hi ha temporades en què les notícies són menys vibrants i altres que semblava que sempre visquéssim una jornada històrica. És veritat que hi ha hagut un abús de certes paraules en aquest últims anys, que semblava que cada dia s’hagués d’acabar al món i cada dia vivíem un pàgina de la història. Segurament hem exagerat o hem fet un mal ús de certs adjectius. Però no m’esgota la realitat perquè m’interessa el periodisme i és la meva feina. No em canso de ser periodista.

El vers de Nadal, que recites pujat a la cadira del plató del Més 324, s’ha convertit també en una tradició amb totes les lletres. Defenses que tothom l’hauria de dir.
Saps què passa? A vegades hi ha gent que considera que estàs fent el ridícul. Però sensació de ridícul i Graset són conceptes que no lliguen. Allò important és saber què fas en cada moment. I si algú no sap entendre ni la ironia ni el fet enfilar-te damunt d’un plató d’anàlisi política un dia a l’any i recuperar una tradició, malament rai. Té alguna cosa d’exercici, de posar-nos tot al voltant del nen que recita el verset i després la padrina li dona la paga... Tens un primer públic, un teatre de proximitat molt potent!

La política és apassionant sempre que sigui un joc net

Per acabar, quina recomanació de llibre fas per aquest Sant Jordi?
La dona més pintada, la nova novel·la del Màrius Serra, perquè passa també al meu poble, Vilaseca. Aquest pintor i aquest urbanista, Miquel Pairats, van tenir una disputa que va acabar amb una protesta als tribunals. I un cop pagat el deute que tenia amb el promotor urbanístic, el pintor, Palau Ferrer, cremava els seus quadres. Me’l compraré per regalar-lo.

Banda sonora de Revers per escoltar mentre es llegeix la nostra entrevista a Xavier Graset, triada per ell mateix.