Xavier Theros va guanyar el premi Josep Pla, un dels més prestigiosos de la llengua catalana, amb la seva novel·la La fada negra, una novel·la que arriba avui a les llibreries. És la primera incursió en el món de la narrativa d’un escriptor ja molt conegut com a assagista, com a cronista de la ciutat, i com a poeta. Com a assagista ha publicat obres com Burla, escarnio y otras diversiones, o La sisena flota a Barcelona.  Com a cronista ha ofert magnífics textos periodístics, i obres com Tots els meus carrers. I com a poeta és conegut per les seves actuacions amb Rafael Metlikovez, amb el grup Accidents Polipoètics, amb textos emblemàtics com Van a por nosotros. Ens trobem al davant de Les Set Portes, al Pla de Palau, un dels escenaris de la seva novel·la. El principi de l’entrevista es farà recorrent alguns dels llocs on es desenvolupa la trama de La fada negra, un text en que Xavier Theros combina la seva fascinació per Barcelona amb el seu coneixement de la història.

Perquè quedar al Pla de Palau?

M’ha fet gràcia quedar al davant de la Llotja. Aquí, antigament, executaven als banquers que feien fallida. Si no podien pagar els préstecs, responien amb els seus béns personals, i si els seus béns no arribaven, doncs els executaven... Ara els temps han canviat molt. Però, a més a més, en aquesta zona hi ha algun dels escenaris claus de la revolta de la Jamància, el moment històric en què es desenvolupa La fada negra.

Com és que va situar la novel·la el 1843?

És un moment històric molt interessant. 1843 va ser un any extremadament difícil. Al juny, Prim, des de Reus, va donar un cop d’Estat contra Espartero, un liberal radical. Finalment van arribar els moderats al poder i Espartero es va veure obligat a fugir a Anglaterra. Qui va prendre el poder fou un militar de dretes, Narváez. I això els republicans catalans ho van interpretar com una traïció. Per calmar la situació, a l’agost de 1843 el govern va enviar Prim a Barcelona com a governador militar, i enlloc de pacificar, va fer que esclatés la revolta de la Jamància. L’himne dels rebels, “La paella”, incloia un vers que deia “Fregirem els moderats i penjarem en Prim”.

Prim és qui va iniciar el bombardeig de la ciutat, el 3 de setembre

Prim, doncs, no va jugar un paper moderador?

Prim és qui va iniciar el bombardeig de la ciutat, el 3 de setembre, i el bombardeig va durar fins el 20 de novembre. Se n’ha parlat molt poc, però van caure milers de bombes sobre Barcelona. Va ser encara més greu que el de 1842.

Imatge d'època de l'assalt a la Ciutadella durant la Jamància: segons Xavier Theros va fracassar perquè els fusters revolucionaris van fer les escales massa curtes.

A Catalunya no hi ha gaire record de la Jamància...

És curiós, perquè es tracta d’un episodi que ningú ha volgut reivindicar. Hi van participar alguns catalans destacats, com Narcís Monturiol, Abdó Terrades o Josep Anselm Clavé, però en les seves biografies es ressalta molt poc aquest fet. Sembla que se n’amaguin. Al catalanisme mai no li va interessar declarar-se hereu de la Jamància, perquè va ser una revolta de pobres. Al marxisme tampoc li va interessar, perquè la revolta va ser anterior al sorgiment del marxisme com a tal. El que és estrany és que els anarquistes no la reclamessin, perquè els rebels anaven amb banderes roges i negres, van ocupar les esglésies, van cometre actes sacrílegs... En algunes coses es van comportar com anarquistes.

Barcelona era una ciutat on devia ser difícil de viure-hi

Com era la Barcelona on transcorre La fada negra?

Era una Barcelona encara emmurallada. Hi havia molta pressió demogràfica. I, a més, ja havia començat la revolució industrial, especialment al Raval. Era un lloc infecte, on les indústries llançaven la seva porqueria al carrer: els carrers que eren a tocar la muralla eren plens d’escombraries, fems, mobles vells, runa... No és estrany que fos l’època dels higienistes, com Pere Mata o Marià Cubí, que volien canviar-ho tot. Barcelona era una ciutat on devia ser difícil de viure-hi.

La Barcelona de l’època era com un dels escenaris de les novel·les de Dickens. Però Dickens deia coses que a Barcelona no es podien dir

Era tan greu?

Després de la guerra carlina, Barcelona era plena de vídues i orfes que no tenien res per sobreviure. Hi havia nens orfes que anaven a escoles de lladres, on els ensenyaven a robar. La Barcelona de l’època era com un dels escenaris de les novel·les de Dickens. Però Dickens deia coses que a Barcelona no es podien dir.

Com va documentar-se sobre aquest període?

Hi havia molt poca cosa publicada sobre la Jamància, però aquest era, justament, un dels elements que més m’atreia del tema: el desconeixement que hi havia. He hagut de fer una feina de buidatge d’hemeroteca, consultant molta premsa, especialment el diari El Constitucional, que m’ha ajudat a saber com pensaven els revolucionaris. I hi ha mitja dotzena de dietaris de l’època que expliquen dia a dia què passava. Paradoxalment, autors de postures polítiques molt diferents expliquen coses molt semblants sobre els fets, i això m’ha ajudat molt.

Hi ha paral·lelismes entre la Barcelona del 1843 i l’actual?

Als ulls de l’Estat, Barcelona continua essent una ciutat rebel. En això, les coses no han canviat. Per altra banda, com al 1843, a la Barcelona d’ara els principals problemes arriben pel port. En aquella època era el problema venia del control de les mercaderies que arribaven pel port, i ara són els creuers i les onades de turistes que desembarquen als molls. Per altra banda, el 1843 la ciutat va quedar en mans de la Junta de Barcelona, un govern d’esquerres, mentre els que tradicionalment governaven Barcelona van marxar cap a Gràcia o cap a Sarrià. Potser en això la Barcelona de 1843 també era similar a l’actual.

La fada negra és una novel·la històrica?

Té elements de novel·la històrica, però també de novel·la negra i de novel·la gòtica. Però no pretén ser una novel·la històrica com a tal.

Quin és l’argument?

És la història d’un capità de marina que durant la Jamància, quan esclata la revolució, és nomenat cap de la policia a la zona del Poble Sec. A ell, que no té cap experiència en el tema, li tocarà investigar la mort d’un nen, fill d’un empresari del carrer Ample que té negocis bruts, de contraban.

En aquella època a Barcelona l’opi es consumia de forma habitual.

D’on ve el títol?

La fada negra fa referència a l’opi: el primer crim de la novel·la té lloc a un fumador d’opi, al Morrot, dut per una parella de filipins. A prendre opi, a Filipines, li deien “muntar la fada negra” o “cavalcar el dragó”. En aquella època a Barcelona l’opi es consumia de forma habitual. N’entraven grans quantitats pel port. El làudan (fet amb opi amb alcohol) el venien com a analgèsic i s’usava per al mal d’estómac i per als dolors menstruals.

En aquesta novel·la reflecteix l'interès que ja havia mostrat per la història de Barcelona als seus assajos. La seva feina com a assagista l’ha marcat a l’hora d’escriure la novel·la?

I tant! Dedicar-me a la novel·la després de treballar tant l’assaig i la crònica periodística era un pas natural. Durant molt temps he estat parlant de Barcelona i he treballat histories amb un fort potencial literari, però fins ara m’havia vist obligat a cenyir-me a la realitat. Volia, ara, escriure alguna cosa que em permetés desvincular-me dels fets, fer volar la imaginació. I aquesta novel·la n’ha estat el resultat.

Quines han estat les influències literàries a l’hora d’escriure La fada negra?

He recuperat alguns narradors que m’han ajudat a veure com s’organitza una novel·la, especialment Dickens, i el Víctor Hugo d’Els miserables. I un altre element clau per escriure sobre aquest període ha estat Joan Amades i les seves Històries i llegendes. Amades m’ha ajudat a entendre com era l’ambient de l’època, com funcionaven els rumors... De fet, moltes de les coses que passaven a mitjans del segle XIX no sortien als diaris, perquè els diaris només parlaven d’economia i de política. Per a molta gent la principal font d'informació eren els rumors.

La millor forma d’aprendre a escriure una novel·la és escrivint una novel·la.

Li ha resultat fàcil canviar de gènere?

Per a mi la novel·la és molt més difícil que l’assaig, potser perquè en aquest gènere ja portava molts anys d’experiència. Em va costar entendre els mecanismes de fer una narració: en la primera versió estava fascinat per la Jamància, però més endavant vaig entendre que la història de Barcelona només era un escenari, i que el més important era que els personatges fossin interessants, que la gent s’hi enganxés. En realitat, la millor forma d’aprendre a escriure una novel·la és escrivint una novel·la. N’aprens molt de totes les vegades que t’equivoques. Aquest llibre el vaig començar a escriure el 2011 i n’he fet 10 o 12 versions molt diferents... No s'assembla en res al primer esborrany que vaig fer: per sort no el vaig publicar aleshores.

Ha abandonat la poesia? Té previst continuar amb la novel·la?

Segueixo en actiu amb la poesia amb Accidents Polipoètics, tot i que darrerament estem pràcticament sense actuacions. Des del 2004 que em dedico a fer de cronista de la ciutat, i és una cosa que m’agrada molt. Però no renuncio a continuar escrivint novel·les. De fet, suposo que el més difícil és escriure la primera. Espero que ara tot sigui més fàcil.