Ja fa anys que la política catalana s’ha convertit en una font inesgotable de material literari. El procés, el postprocés i tots els seus subproductes s’han encarregat d’omplir les llibreries del nostre país de volums per a tots els gustos. Si els amants de la ficció surrealista poden delectar-se amb el Per què hem guanyat de Francesc-Marc Àlvaro, els de la comèdia de situació poden passar una bona estona gaudint de Pere Aragonès, l'independentisme pragmàtic, una joia de l’humor per la qual Magda Gregori no ha rebut encara el reconeixement que es mereix. Si partim de la base que fins i tot els ex-presos menys carismàtics (us enrecordeu de Carles Mundó?) tenen el seu llibre, era qüestió de temps que algú s’animés a escriure sobre un dels personatges més interessants que el vodevil nacional ens ha permès conèixer.
Parlo de Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll, líder d’Aliança Catalana i coneguda, entre altres coses, per la seva oposició fulgurant a l’islam i per haver engendrat conceptes com el de “la cultura del jaure i el subsidi” o epítets tan fascinants i estrambòtics com el de “Pere el Musulmà” (en referència al nostre president emèrit). Aital labor ha estat encomanada a Xavier Torrens, professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona i autor de Salvar Catalunya: La gestació del nacionalpopulisme català (Pòrtic, 2024) un assaig breu que explica les causes de l’auge d’Orriols, les seves influències ideològiques, la sociologia dels seus simpatitzants i per què, malgrat que l’activisme revolucionari nostrat s’esforci en dir el contrari, és absurd titllar-la de feixista.
Per què Sílvia Orriols no és feixista?
El feixisme tradicional era elitista, es basava en un racisme biològic, era revolucionari i practicava la violència política. Jo en el llibre faig una sèrie de preguntes i convido al lector a treure les seves pròpies conclusions. Sílvia Orriols propugna un genocidi? Sílvia Orriols és una mena de Hitler que busca l’establiment d’un Tercer Reich? Compta amb el suport d’una organització paramilitar? Ha escrit un llibre tipus Mein Kampf?
No em sona.
Si el lector arriba a la conclusió que no és el cas, que el d’Orriols no és un partit de l’estil Hogar Social Madrid, Combat 18 o el Ku Klux Klan, llavors és evident que estem parlant d’una altra mena de formació política. No és neofeixisme, és nacionalpopulisme.
En el llibre faig una sèrie de preguntes i convido al lector a treure les seves pròpies conclusions
I que és el nacionalpopulisme?
La nova extrema dreta, formada per partits que fan un discurs antielitista, com el de Donald Trump, que tot i ser un milionari es presenta com una persona que s'enfronta a l’elit política de Washington.
Però Sílvia Orriols no és cap milionària.
Això és el que la fa més creïble i carismàtica. Ha estat una mileurista durant anys, una dona que treballava d'administrativa i que va començar la seva vida laboral fent de cambrera. Viu en un pis de setanta metres quadrats, amb els seus cinc fills i una gossa. Això la fa més perillosa.
Què té això de perillós?
És un risc per a la democràcia, perquè vulnera determinats drets humans (els dels immigrants) exigint-ne d’altres. A més, trenca un valor històric del catalanisme (independentista o no) que és el de cohesió social dels vuit milions de catalans. És el primer discurs polític amb representació parlamentària que nega obertament que tothom que viu a Catalunya pot ser considerat català.
També és cert que mai havíem tingut tanta gent a Catalunya que no parla el català.
Però el catalanisme mainstream sempre ha defensat que s’havien de fer polítiques públiques lingüístiques destinades a fer que tots els ciutadans parlessin català. Es podria fer com al Quebec, invertir més diners i oferir cursos de català gratuïts per a tots els nivells, no només els més bàsics. Però Aliança Catalana no parla d’això i centra el seu discurs a estigmatitzar les persones migrants, convertint-les en les úniques culpables de la descatalanització del territori.
Si volem continuar creixent, continuaran arribant immigrants; si ens empobrim, deixaran de venir. Es pot optar per un camí o per un altre. El que no es pot fer és la quadratura del cercle
La immigració no és un problema?
El problema és que no es facin polítiques públiques que permetin la cohesió social d’un país i que les persones que hi viuen, siguin migrants o no, gaudeixin d’unes condicions socials, identitàries i econòmiques bàsiques. Drets nacionals i drets socials han de tenir un mínim comú denominador en els 8 milions d’habitants.
Al llibre afirma que, el 2002, teníem un 5,87% de població immigrant i, el 2022, un 16,32%, vol dir això que, de cara al 2042, ens plantarem en un 26%?
Catalunya té dos camins: el de continuar sent un país ric, com Holanda, el Quebec, Suècia o Dinamarca o el d’empobrir-se i assemblar-se més a Irlanda, Portugal o el Perú. Si volem continuar creixent, continuaran arribant immigrants; si ens empobrim, deixaran de venir. Es pot optar per un camí o per un altre. El que no es pot fer és la quadratura del cercle, és a dir, ser un país ric sense rebre immigrants. Això no passa enlloc.
Als països pobres també hi arriben immigrants.
Entre el 2008 i el 2018 gairebé no va haver-hi un augment demogràfic relacionat amb la migració. Espanya patia una greu crisi econòmica i els immigrants se n’anaven a països més rics, amb un mercat laboral obert.
Quan parlem de riquesa parlem del PIB? Perquè a Els salaris de la ira, Miquel Puig parla de la immigració com un dels fenòmens que contribueixen a la pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora.
Quan hi havia la Guerra de Síria i els immigrants arribaven a Turquia i Grècia, no es quedaven allà, perquè no hi havia mercat laboral. Ells anaven cap a Alemanya o cap a Suècia. Què vull dir amb això? Els immigrants arriben a països on hi ha una necessitat laboral. Poso un exemple. Si no recordo malament, el Ripollès és, proporcionalment, la segona comarca de Catalunya amb més pensionistes i jubilats. Qui cuida a aquests avis? Els catalans autòctons (els que porten més anys aquí) no volen fer aquestes feines i, encara més, les famílies catalanes no podrien pagar determinats sous.
No seria feina del govern encarregar-se d’això?
O la Generalitat fa polítiques públiques per crear més residències d’avis o s’aplica la Llei de Dependència o les famílies han de contractar persones que facin aquestes feines. Això parlant de feines poc qualificades, però, si mires les dades, t’adonaràs que, al Districte de Barcelona, més del 50% dels nous col·legiats mèdics són metges d'origen estranger. A Catalunya estem en la mateixa disjuntiva que a Alemanya, que a Suècia, que al Canadà, que a Austràlia, que a França. Som un país ric i tenim tradició de ser un país ric. La pregunta és: per què en la segona comarca amb més pensionistes de Catalunya i a la capital amb menys immigració fa forat un discurs com el d’Aliança Catalana?
Per què?
A Bèlgica, el partit nacionalpopulista de Flandes, el Vlaams Belang, és més fort on menys immigrants hi ha. Això trenca amb el sentit comú. Un pensa que hi haurà més discurs de xenofòbia i d'islamofòbia on hi hagi més musulmans o on hi hagi més immigrants, però no és així. Aquesta mena de discursos tenen més èxit en els llocs on el que està present és el fantasma de la immigració.
Per què en la segona comarca amb més pensionistes de Catalunya i a la capital amb menys immigració fa forat un discurs com el d’Aliança Catalana?
Quin fantasma és aquest?
A les zones on no hi ha immigrants és més fàcil que se’n creï una imatge estereotipada, basada en la por. El discurs de Sílvia Orriols no triomfa on hi ha més immigrants, sinó on la gent té més por als immigrants, és a dir, a llocs com Ripoll.
Suposo que el fet que els terroristes islamistes que van atemptar a la Rambla de Barcelona s’haguessin criat en aquesta ciutat hi deu tenir alguna cosa a veure.
Quan vaig començar el llibre pensava que l’atemptat del 17-A tenia més petjada en l’ascens de Sílvia Orriols de la que realment té. El 2019, dos anys després dels atemptats, ella només treu un regidor i cinc-cents vots. Si l’atemptat terrorista hagués tingut tant impacte en si mateix, Orriols hauria obtingut un resultat millor.
Però la crítica a la gestió dels atemptats és el que la va fer saltar a la fama.
Els primers vots els aconsegueix gràcies al discurs antiimmigratori. De fet, abans dels atemptats, Plataforma per Catalunya ja havia obtingut un regidor a Ripoll. No és fins que obté el càrrec de regidora que Orriols aconsegueix posar a l’agenda mediàtica ripollesa el tema dels atemptats i dels errors en la gestió posterior.
Errors clamorosos.
En les entrevistes que he fet, tots els regidors que formen l’oposició a Aliança reconeixen que va ser un error convertir l’atemptat terrorista en un tema tabú.
Suposo que donar veu a la germana d’un dels terroristes en l’acte d’homenatge a les víctimes tampoc va ser una idea gaire brillant.
En aquell moment la Generalitat tenia una por raonable a un creixement de la islamofòbia. Va ser aquesta por el que va evitar que s’impulsessin accions per frenar un perill no menys important: el de l’islamisme radical. Sembla que només hi hagin dos enfocaments: el de donar veu a la germana d’un dels terroristes per evitar la islamofòbia i el de responsabilitzar al conjunt de l’islam del terrorisme, que és el que fa Sílvia Orriols. Tots dos enfocaments són erronis. Al llibre proposo una tercera via, que implicaria condemnar, alhora, l’islamisme radical i la islamofòbia.
I això no hi ha ningú que pugui fer-ho?
Falten tècnics i assessors que comptin amb una formació sobre l’extremisme violent de tots tipus, gent que entengui que l’extrema dreta és un problema i que també ho és l'islamisme radical. De la mateixa manera que hi ha una extrema dreta dins el món europeu occidental, dins el món musulmà existeix una ideologia autoritària i, fins i tot, totalitària que també és un perill. Si una persona musulmana es radicalitza, no s’apuntarà a l’extrema dreta blanca, sinó a l’extremisme islàmic.
De la mateixa manera que hi ha una extrema dreta dins el món europeu occidental, dins el món musulmà existeix una ideologia autoritària i, fins i tot, totalitària que també és un perill
Al llibre expliques que una de cada tres mesquites catalanes està controlada pel salafisme. Com es pot evitar que això derivi en nous atemptats?
Hi ha països democràtics com Alemanya i la Gran Bretanya que tanquen aquelles mesquites on es fa un discurs d'odi. Això no es fa aquí, però es podria fer. D’altra banda, tenim la via educativa, que funciona a través de les escoles, els mitjans de comunicació i el món de la cultura, i que té l’objectiu de treballar els prejudicis. Passats set anys dels atemptats terroristes, no hi ha un sol municipi de Catalunya en el que es treballin els prejudicis que fomenten l’islamisme radical. En alguns instituts s’han començat a fer tallers contra l’lgtbifòbia, el masclisme o el racisme, però els prejudicis que porten a la radicalització islàmica no es tracten. Com pot ser que a l’institut secundari de Ripoll no es treballin aquests prejudicis de forma estructural?
Sembla com si no volguéssim veure una part del problema.
Formacions com VOX o Aliança Catalana són la fruita madura d’un arbre les arrels del qual són la xenofòbia i la islamofòbia. Aquests elements existeixen també en les societats francesa, alemanya o sueca. La comunitat musulmana té altres prejudicis, com la judeofòbia o el racisme antioccidental, que són temes que també s’han de tractar a les escoles.
Qui ens diu que això funcionarà? No és possible que Alain de Benoist tingui raó i que hi hagi cultures que, simplement, són incompatibles entre elles?
Fa trenta anys, al Quebec, molta gent deia que no volia immigrants, perquè creia que així protegiria el francès. Mentre deien això, els polítics quebequesos no dissenyaven polítiques públiques lingüístiques per ensenyar francès als nouvinguts. Era un peix que es mossegava la cua. El Quebec seguia rebent immigrants, perquè era un país que creixia econòmicament, però com no es destinaven recursos econòmics a fer que aquests aprenguessin la llengua, cada vegada tenien menys habitants que parlessin francès.
No em sembla un exemple gaire esperançador.
Tot va anar millor quan els polítics quebequesos van decidir canviar el seu marc mental. En comptes de rebutjar els immigrants, els van començar a veure com a potencials parlants de francès i van dissenyar una política pública basada a fomentar l’aprenentatge de la llengua. Parlo de polítiques molt més fortes que les que s’estan posant en pràctica a Catalunya, polítiques que demostren que la solució al retrocés d’una llengua no és culpabilitzar als immigrants.
Aliança ha après de Gramsci la idea de lluitar per l’hegemonia cultural. Això últim els ha sortit molt bé, han situat el discurs contra els immigrants dins la discussió política
Aleshores per què funciona tan bé el discurs d’Aliança Catalana?
Com passa amb la majoria dels partits nacionalpopulistes, saben combinar molt bé les idees de Carl Schmitt amb les d’Antonio Gramsci. De Schmitt, que va ser membre del Partit Nazi, treuen la concepció de la política com un camp de batalla on només hi ha amics i enemics; de Gramsci, comunista italià, la de lluitar per l’hegemonia cultural. Això últim els ha sortit molt bé, han situat el discurs contra els immigrants dins la discussió política.
Ja fa temps que la possibilitat de restringit la immigració forma part del debat polític. Hauríem de considerar els Tories britànics o els socialdemòcrates danesos partits nacionalpopulistes?
El nacionapopulisme és més complex. Un partit conservador o socialdemòcrata pot agafar elements del nacionalpopulisme sense ser nacionalpopulista. Es pot adoptar una política restrictiva amb la immigració sense adoptar idees pròpies del nacionalisme radical o dels discursos xenofòbs, Macron ho ha fet. També és cert que hi ha polítics que van començar les seves carreres com a socialdemòcrates i que han acabat convertint-se en nacionalpopulistes. El primer ministre d’Eslovàquia, Robert Fico, n’és un exemple.
Què passa quan un partit nacionalpopulista arriba al poder?
Aquesta mena de partits intenten limitar la llibertat d’informació, condicionar la independència del poder judicial i fomentar una política educativa que no busqui la cohesió social, sinó la polarització. Hi ha excepcions, com la de Viktor Orbán a Hongria, però, en general, no es traspassa la frontera d’anar d’una democràcia a una dictadura.
No sembla que s’hagi d’acabar el món.
Tot i que el sistema polític no canvi, els partits nacionalpopulistes contribueixen a la vulneració dels drets democràtics de certa part de la població, especialment els de les persones migrants, que també tenen drets.
Creus que tot plegat és una anècdota destinada al fracàs o que, en un futur pròxim, Europa estarà governada per partits d’aquesta ideologia?
A curt termini tot fa pensar que aquests partits es consolidaran. Ja ha passat a Itàlia, a França, a Alemanya, a Suècia… Pel que fa a Aliança Catalana… Al llibre plantejo dos escenaris, un que implica el seu fracàs i un altre que obre la porta al seu ascens. El segon em sembla més creïble que el primer. És altament probable que el partit d’Orriols creixi en nombre de vots i representants de cara a les eleccions municipals de 2027.
És altament probable que el partit d’Orriols creixi en nombre de vots i representants de cara a les eleccions municipals de 2027
Orriols podria arribar a la presidència de la Generalitat?
Tot fa pensar que, en la pròxima legislatura del Parlament de Catalunya, aquella que hauria de començar el 2028, Aliança tindrà grup parlamentari propi i que, molt probablement, anirà escalant posicions. Ara bé, una presidència de Sílvia Orriols requeriria, com a mínim, dues legislatures.
Orriols 2032.
No descarto res. Ningú pensava que Meloni pogués arribar a primera ministra o que un partit com Alternativa per Alemanya guanyés les eleccions en un land com el de Turíngia o que Donald Trump pogués arribar a la Casa Blanca… No és possible a curt termini, però ningú sap què pot acabar passant.
Si assumim que el nacionalpopulisme busca restringir el dret a la informació, debilitar la separació de poders i deportar els ciutadans estrangers, és a dir, fer coses són competència exclusiva dels estats, què pot fer Aliança Catalana dins el marc autonòmic vigent?
Polaritzar la societat. De fet, ja ho està fent. Ripoll és un bon exemple. La polarització crea una divisió social molt forta, que pot ser la gènesi de conflictes que acabin tenint una manifestació violenta.