Xerrar catalanitzat

El meu amic Joan Ferrà no parla pas català, xerra mallorquí. Fa molts anys que viu a Girona amb na Megan, però ell no ha renunciat mai a xerrar mallorquí i, malgrat que el seu xerrar canvia molt quan és a Girona o bé quan és a Porreres, en Joan Ferrà paga amb ‘doblers’ i beu amb un ‘tassó’, es trobi a Catalunya o bé es trobi a Mallorca. I això és fantàstic i meravellós! Oi? I què, i què? Doncs resulta que alguns joves de Mallorca que venen a Catalunya a estudiar molt sovint renuncien a la seva parla o adopten una parla “més neutra” perquè “no mos entenen” o bé miren de dissimular-lo perquè no es noti tant que no xerren en català central. I, això, i sense voler semblar el ja difunt Josep Lluís Núñez en aquell clip de l’APM: és gravíssim!

Per què? Perquè que els mallorquins i mallorquines mantinguin la seva varietat és molt important, ja que qualsevol gest pot ajudar a la preservació de cada varietat lingüística local, i també enfortir la identitat cultural de Mallorca. Ei, i no només Mallorca, sinó de qualsevol lloc! Perquè considerar la pròpia varietat apta en qualsevol àmbit ha de començar pel mateix parlant: per què un tortosí no pot dir ‘faena’ o un banyolí no pot dir ‘aiga’? Cal que entenguem que cada regió té les seves particularitats i característiques úniques i que és gràcies als dialectalismes locals que aquesta diversitat és una realitat. Parlar de varietats és també parlar de protegir i promoure la singularitat de la llengua de tot el domini lingüístic. I no només això! Xerrar com xerrem on sigui és tenir la llibertat de ser com som i d’expressar-nos com vulguem. I també és fomentar i alhora connectar amb la història i les arrels de cada poble, de cada tradició i de cada racó del món. Les paraules i les expressions pròpies de cada varietat són un testimoni de la nostra identitat i de l’evolució de la llengua al llarg del temps. A més, no fotem: si tenim aquesta llibertat, la de comunicar-nos com ho desitgem, tots ens expressem molt millor.

Les paraules i les expressions pròpies de cada varietat són un testimoni de la nostra identitat i de l’evolució de la llengua al llarg del temps

Cal que torni a fer èmfasi en la importància que les noves generacions aprenguin la varietat de cada regió i siguin conscients d’aquesta importància perquè sense l’ús diari de cada varietat aquesta adquisició serà impossible d’aconseguir. I… la diversitat lingüística? Quantes vegades he escrit en tots aquests articles la necessitat del reconeixement i del respecte cap a totes i cadascuna de les llengües del món? I també la responsabilitat lingüística individual i col·lectiva, que juga un paper fonamental. Sabeu qui en té, de responsabilitat lingüística? Les noies de l’Anam fent, un pòdcast que he descobert fa poc de dues joves mallorquines que xerren sense manies i critiquen sense complexos i amb un català espontani, divertit i, sobretot, autèntic, tots els qui tornen a Mallorca amb un “xerrar catalanitzat”. Hi ha esperança perquè hi ha gent jove fent contingut en català a xarxes socials. I, ara, només cal buscar aquest contingut i donar-li suport. La resta, si Déu vol (i si no ho vol, també) vindrà sola.